Nora Múller i Macià Blàzquez analitzen la custòdia del territori a les Balears
Continuant amb la sèrie que examina críticament el model de Custòdia del Territori a Balears hem volgut parlar amb dues persones que han generat una interessant sèrie d’articles des del món acadèmic.
Nora Müller és una estudiant alemanya titulada en Ciències Ambientals amb un màster en Geografia Humana. En l’actualitat està desenvolupant la seva tesi doctoral a la UIB en l’àmbit de la geografia del turisme i, més concretament, el nexe entre conservació i ús turístic i recreatiu. Afirma que “Al final el turisme és un aspecte més de la recreació a la natura. Amb la COVID ha guanyat importància la recreació en proximitat.”
Macià Blàzquez és catedràtic en Geografia de la UIB i codirector de la tesi de Nora, juntament amb Robert Fletcher de la universitat de Wagenigen (una de les primeres del món en estudis relacionats amb Medi Ambient i Ecologia).
Gaudeixen d’un projecte d’investigació que analitza la saturació turística i el decreixement com una alternativa que codirigit per Guillem Pons, un altre professor del departament. És un projecte del ministeri lligat a una beca de formació d’investigadors, de la qual frueix Nora.
Pregunta.- Què és la Custòdia del Territori i com s’aplica a la nostra terra?
Nora Müller.- És un instrument de conservació a través d’acords entre propietats sobretot privats, però també poden ser públics –com per exemple la Comuna de Bunyola–, i una entitat de custòdia que, justament, vetlla per la conservació tant de valors mediambientals (una espècie, un hàbitat…), com també podrien ser valors etnològics. Aquí, a Mallorca, hi ha casos a la Serra de Tramuntana i també existeix l’ICTIB (Iniciativa per la Custòdia del Territori a les Illes Balears) com a representant d’aquestes entitats. L’objectiu dels acords és una gestió respectuosa de la propietat en qüestió amb el suport de l’entitat de custòdia, especialment en relació amb el valor que es vol preservar, com podria ser l’hàbitat d’un aiguamoll.
P.- En els vostres articles heu parlat de l’illot de Tagomago, la Muntanya del Voltor, La Trapa, la Fundació Vida Silvestre Mediterrània i Ariant… Són exemples de custòdia de territori?
Nora Müller.- El que s’ha fet a Tagomago no es custodia del territori. La Muntanya del Voltor ja no es pot considerar Custòdia del Territori. Va començar com un projecte de custòdia amb els propietaris de les quatre finques (Son Gual, Son Gual Petit, Son Costa i Son Moragues) i una entitat de custòdia, la FVSM, però avui en dia ja no existeix un acord de custòdia, ni una entitat de custòdia i, per tant, no es pot definir com a custòdia del territori. No hi ha un acord ni una entitat de custòdia. Si no hi ha una entitat de custòdia no hi pot haver custòdia del territori. Al començament sí que hi havia un projecte de custòdia per a la protecció d’aquest espai i la recuperació dels valors ambientals, com l’alzinar, i dels valors culturals, com els miradors. El que és interessant és que és una de les poques finques que té una gestió pròpia de l’ús públic recreatiu. Crec que a la majoria de finques no s’hi dediquen tant d’esforços a la gestió o regulació de l’accés i l’ús públic-recreatiu-turístic. La Trapa sí que és un cas de custòdia del territori. La propietat és del GOB. Òbviament, el cas de la FVSM a Ariant també, donat que els mateixos propietaris es constitueixen en entitat de custòdia; i existeixen acords de custòdia en els dos casos amb objectius de conservació del medi ambient i dels valors etnològics.
Macià Blàzquez.- L’interès que nosaltres posem en analitzar aquestes iniciatives és causat perquè aquí, a Balears, hi ha una afluència de capitals i inversors que adquireixen propietats que tenen valors naturalístics i que fan aquests acords de custòdia. Jo crec que amb un propòsit que és ambivalent i que val la pena identificar. D’una banda, plantegen la possibilitat que amb aquests acords de custòdia, amb la col·laboració d’entitats no governamentals com pot ser Tramuntana XXI, intentin, per dir-ho d’alguna manera, controlar l’afluència, que es considera un dels factors que genera degradació de l’entorn. Però també, s’ha de dir, i és un tema que interessa particularment com a línia de recerca, són acords que persegueixen afavorir usos que són més privatiu i residencials. I aquests són els que limiten, ja no tan estrictament per un interès purament naturalístic sinó, si vols, més egoista dels mateixos propietaris. De fet, quan l’any 2015 es varen convocar les eleccions autonòmiques, es publicà un manifest titulat “Salvar la Tramuntana” en què s’explicava el destorb que generaven els vols en helicòpter, les curses de motos o l’afluència pels camins de la Serra de Tramuntana. De manera que hi ha un espai de conflicte en el qual podem identificar la defensa dels valors naturalístics, però també podem identificar la defensa d’altres interessos. Interessos que tenen a veure amb la privatització, que tenen a veure amb usos residencials amb acaparament de terres, que és el que tractam en alguna publicació amb Antoni Artigues, company del departament. Tot això per marcar el fet que en el nostre grup de recerca (sobre Sostenibilitat i Territori) nosaltres hem obert aquesta línia; i la tesi de Nora Müller va, precisament, orientada a aclarir aquest punt de fricció i aquests conflictes que apareixen entre ús públic, conservació de la naturalesa, propietat privada, altres interessos de caràcter immobiliari, etc.
Estem veient inversors aquí a Balears que adquireixen propietats a espais naturals. Clar, és un espai de molta controvèrsia, de debat públic, i nosaltres mirem de fer una aportació rigorosa, tan acadèmica com sigui possible. Per exemple, explicant que és el conservacionisme neoliberal o el revengista. Confrontat amb el conservacionisme convivencial, que tingui en consideració a la població local, l’equitat, la distribució dels guanys…
És, i ho dic francament, un tema molt delicat, que genera tensions. Hi participen organitzacions conservacionistes que tenen interessos, inquietuds, preocupacions i pressa de responsabilitat en temes que podem compartir en l’àmbit de la conservació de la naturalesa. Tal vegada, entenc jo, algunes d’aquestes organitzacions tenen una visió parcel·lària. Descarten, i denuncien fins i tot, la manca d’eficàcia de l’administració publica en la conservació de la naturalesa. I prenen com a alternativa la col·laboració amb la propietat privada, encara que suposi una privatització, perquè entenen que aquesta alternativa és més favorable a la conservació de la natura. La visió parcel·laria, exclou a la població que vol gaudir d’aquests espais naturals. I aquest és el tema i el debat que es gènera. Per a nosaltres com acadèmics, i com activistes, es gènera una tensió dins el món del conservacionisme que volem intentar reconduir per evitar més divisió.
Nora Müller.- I és, com diu en Macià, on comença la meva tesi doctoral, que té com a objectiu analitzar la conservació neoliberal en contextos del Nord Global, donat que aquest terme es desenvolupa, sobretot basat en resultats d’estudis en el Sud Global. Per tant, aquí, la situació és distinta. Com s’articula la mercantilització de la naturalesa en el Nord Global i la privatització sent un dels seus elements? I aquí, crec que tenim visions una mica distintes, que des del meu punt de vista, no podem xerrar de privatització, donat que els territoris privats hi existien molt abans de la conservació; i la custòdia del territori just va en aquests espais amb el seu interès en la protecció d’un valor ambiental o cultural concret. Per tant, per a jo la qüestió se centra més en les estructures subjacents de les realitats que vivim. Per altra banda, també la creació de parcs nacionals va implicar expropiacions i l’expulsió, per exemple en el cas del Teide, com ens explicaven al congrés de l’Associació Espanyola de Geografia (AGE) a Tenerife el desembre passat, d’activitats com les ramaderes que presenten una connexió entre naturalesa humana i no-humana. Es creen així espais sense humans en els quals els humans no estan benvinguts i una imatge, una representació de naturalesa idíl·lica i separada dels humans. I és aquí on la conservació convivencial cerca la reconnexió entre les naturaleses humanes i no-humanes que es basa en la justícia ambiental i també social.
Pregunta.- Creieu, per tant, que és un debat obert en aquests moments?
Nora Müller.- Hi ha debat i ens interessa que hi sigui perquè es tracta d’un tema que ens impacta a moltes persones. És una qüestió, la de l’ús públic recreatiu en la naturalesa, que genera conflictes i dificultats amb la gestió dels espais, perquè existeixen objectius, motivacions i interessos diversos. Un bàsic és just aquesta contradicció o problemàtica entre la propietat PRIVADA, però d’ús PÚBLIC. Escoltar les opinions i posar-les en comú per tal de prendre decisions en aquest aspecte, és bàsic.
Macià Blàzquez.- Just algunes referències per veure la trajectòria. Jaume Binimelis va fer la seva tesi sobre la rururbanització de Mallorca. Onofre Rullán va establir “el tercer boom turístic”, que als seus inicis va ser el dels habitatges en sòl rústic. Jo mateix vaig publicar un article que es titula “More villas, more barriers” (més xalets, més barreres) en col·laboració amb Antoni Gorrías. Es pot trobar fàcilment a internet, ja que està publicat a una revista científica. Toni Gorrías em va ajudar a identificar tots els camins que s’havien tancat, elaborant un mapa de “barreres”. Jo relacionava la rururbanització d’en Jaume i d’en Nofre amb el tancament de camins. Aquesta és la meva trajectòria i Nora Müller és la que ha fet el disseny de la seva tesi a partir de les propostes que li hem formulat.
Pregunta.- Com explicarien la proposta de conservacionisme convivencial que fan als seus articles?
Nora Müller.- El concepte ve dels acadèmics Bram Büscher i Robert Fletcher. Aquest darrer és codirector de la meva tesi i, per tant, m’estic basant en aquesta proposta. És una proposta postcapitalista que cerca superar la separació entre el que denominem o considerem món natural i el món no natural o la naturalesa humana i no humana, reconnectant els dos conceptes, les dues natures i cercant la justícia ambiental, però també social. Vol dir, desmercantilitzar la naturalesa, o bé els seus usos. Està basat en una gestió més comunal, no tant en posar barreres. Sí més unint i cuidant la comunitat i la natura. El que deia abans, prendre decisions a partir de l’escolta i la implicació activa.
Pregunta.- Hi ha experiències a on s’hagi aplicat aquest concepte? A quins països i zones?
Nora Müller.- S’ha elaborat partint d’altres conceptes ja existents i aplicats. És una recopilació de diferents idees i pràctiques que s’han agrupat en una teoria per la conservació. La meva feina és cercar com aplicar-ho o si ja hi ha elements de la conservació convivencial que ja s’apliquen. A on s’ha de fer feina en poques paraules. Hi ha molts d’articles que fan referència a, per exemple, la relació entre els humans i els llops després de la seva reintroducció.
Macià Blàzquez.- La qüestió és que Bram Büscher és de Sudàfrica. Robert Fletcher ha fet feina a Xile i a Costa Rica. I ells coneixen casos d’aquesta mena de propietat comunal. D’un ús assumint la responsabilitat per part dels col·lectius, de la població local, participant en la presa de decisions. De quin ús s’ha de fer d’aquest territori per part de la població local. Nosaltres fem servir aquesta idea i l’aplicam no tant al Sud com al Nord. Aquesta és la iniciativa que té interès en la feina que fa Nora. Analitzem la relació entre la conservació de la naturalesa i qui pren la iniciativa, si és privada o ho fa l’administració pública, i diferenciant entre el Nord i el Sud. I hem trobat que així com hi ha molt de casos d’estudi als territoris del Sud no n’hi tants al Nord. Com per exemple Mallorca. Aquí hi ha una confluència d’altres elits, d’altres interessos, com puguin ser l’acaparament de terres d’una manera diferent de la que es fa, per exemple, a Sud-àfrica. La idea de posar-ho en relació, i de fer servir la conservació convivencial aquí suposa adaptar-la al marc de què és la governança aquí a on si hi ha una administració pública que té un paper. Aquest paper sovint està de retirada. La custòdia del territori suposa una mica una retirada del paper que juga l’administració pública. Són particulars que passen a gestionar l’ús públic i la conservació de la naturalesa sense coordinar-se amb l’administració, quasi rebutjant la intervenció de l’administració pública.
I això és el que va generar l’interès a partir del qual Nora està desenvolupant la seva tesi doctoral.
Nora Müller.- No sé si és un rebuig des de la custòdia cap a la gestió pública. Crec que l’objectiu és ampliar la conservació ecològica o la gestió responsable de la terra a espais on l’administració pública no arriba.
Macià Blàzquez.- Aquí recordem com abans de la desamortització de mitjans de segle XIX existien terres i espais comunals. Vendria a ser això. De fet, ara fa un mes i mig varen anar a fer una visita de camp amb el doctor Fletcher a La Trapa. I quan partíem ens va dir “Això és un comú!”.
La gent que s’adreça a La Trapa pensa “És que està en mans del GOB”, que és com dir que no és l’administració pública, ni tampoc és un particular que ens rep malament! La Trapa és d’una organització que precisament fa el contrari. Ens demana un donatiu, la voluntat, no lucrativa. En aquest sentit, ara aprofundim i hem enviat un capítol sobre La Trapa per un llibre. Pel que pugui aproximar-se a aquesta línia de conservacionisme convivencial.
Nora Müller.- Es tracta de trobar una alternativa més constructiva i no només criticar.
Pregunta.- La societat espera que l’acadèmia, a més de fer una anàlisi crítica pugui aportar propostes, models i alternatives.
Macià Blàzquez.- A l’article elaborat amb altres investigadors anomenat “Camins cap a un turisme postcapitalista” s’inclou el conservacionisme convivencial. Es va fer amb col·laboració amb un munt de destacats acadèmics, de forma coral.
Pregunta.- El model de governança proposat pel conservacionisme convivencial aposta per la participació democràtica en la manera de com es gestiona. Un patronat seria una forma adequada per aquest model?
Nora Müller.- En el nostre model el que és important és que la presa de decisions es faci en comú. Es vol que cadascú pugui opinar. En els processos de participació moltes vegades el que es fa és simplement informar. I no implica una àmplia participació en la presa de decisions. I crec que aquesta és la diferència.
Després hi ha mecanismes de participació per part de l’administració pública com meses de diàleg o que rep a diferents associacions i entitats i escolta les seves posicions, que trobo molt positiu. Això, clar, de vegades crea molts problemes sobre com fer confluir totes aquestes idees diferents. Però crec que, primer, val la pena dedicar-hi els esforços i, segon, que aquests mecanismes s’han de reforçar. I crec que això també passa per l’educació. Vull dir, que no només necessitam una educació ambiental per aprendre de connectar amb les naturaleses de manera respectuosa i amb cura, sinó també una educació que promou o fomenta la participació activa i implicació en les decisions que ens afecten.
Pregunta.- L’epidèmia de COVID ha fet descobrir o redescobrir a molta gent la natura com a element fonamental. Penseu que a llarg termini això farà que donin suport a iniciatives de conservació i gaudi o serà un episodi transitori?
Nora Müller.- La COVID ha evidenciat aquesta necessitat de connectar-nos amb la natura. Hi ha la idea i la necessitat de superar les barreres i separació entre la natura i els humans. És una evidència. Òbviament, i des del meu punt de vista hi haurà més gent que continuarà anant –hi. És superpositiu, per una banda. I per l’altra, i més relacionat amb la gestió dels espais, hem de pensar en el fet que si tenim drets, si volem gaudir d’aquests, hem de ser responsables del seu ús. Vull dir, tenir drets implica assumir responsabilitats. Hi ha tants d’usos diferents!
Macià Blàzquez.- Quan fem una anàlisi del conservacionisme neoliberal, de la despossessió, d’aquests fenòmens que patim els que anem d’excursió, que ens treuen per dir-ho d’alguna manera, és una visió molt crítica, combativa, de denúncia. I ho fem des de l’acadèmia perquè pensem i assumim que és el que ens toca fer. Sempre en col·laboració amb moviments socials per fer aquesta transferència de coneixement.
La incorporació de Nora Müller crec que reorienta aquest plantejament. En acabar el procés de selecció i proposar-li el tema de la recerca (el conservacionisme neoliberal, la despossessió, privatització…) a mesura que ella ha anat madurant i avançant en el procés de recerca ella mateixa ha anat fent propostes. I la del conservacionisme convivencial és una visió més esperançadora. La pandèmia ha de servir perquè la gent s’adoni que ha estat el distanciament de la natura el que ens ha dut a portar mascaretes i que encara no ens les puguem treure del tot. En aquest sentit, la seva contribució és molt important. Té la capacitat per distanciar-se i tenir una visió pròpia sobre el tema. I que seguint el seu camí demostri la possibilitat que hi ha remei amb més bones pràctiques.
Proposta de conservació convivencial
Büscher i Fletcher (2020) recomanen la conservació convivencial que busca superar la dicotomia, humanitat–naturalesa i planteja una alternativa post–capitalista basada en la justícia social i ambiental. La hi pot resumir en tres propostes concretes:
1. Paisatges integrats que no separin naturaleses humanes i no–humanes, establint relacions duradores basades en el respecte i la cura.
2. Mecanismes de finançament basats en la redistribució i no en el mercat.
3. Democràcia directa sense discriminació.
Traduint aquesta resposta a la pràctica de conservació fan cinc propostes d’aplicació:
A. Visites de curta distància i llarga durada promovent relacions duradores de respecte i cura.
B. Provisió d’accés públic i gratuït als espais, sense discriminació i promovent relacions respectuoses entre naturaleses diverses.
C. Impuls a la participació activa en la gestió i presa de decisions, promovent valors democràtics i de cura de les naturaleses.
D. Protecció de tota naturalesa —espècies, hàbitats i elements culturals— basada en el coneixement i la no discriminació.
E. Mecanismes de finançament basats en la redistribució independent del mercat.