Ara llegint
Pau Rodríguez: “Millor fer l’humor que no la guerra”

Pau Rodríguez: “Millor fer l’humor que no la guerra”

No molts creadors i artistes podrien presumir que la seva obra haguí arribat a gran part d’Euràsia i els Estats Units. I que les seves creacions es llegeixen fins en onze llengües diferents; francès, anglès, espanyol, holandès, rus, Alemany, xinès, català, suec, italià i polonès.

Pau Rodríguez (Palma,1972) és el seu nom. Integrant d’una de les millors generacions d’artistes gràfics mallorquins que lidera Rafel Vaquer (El Jueves) i amb el que també figura Dani Peixe, animador de Disney, Pau Rodríguez brilla amb llum pròpia en el petit univers del còmic i les històries gràfiques.

Guardonat amb el premi Haxtur el 2009 i el Premi Ciutat de Palma de Còmic el 2019, finalista en innombrables i prestigiosos salons i certàmens, la seva obra innovadora, dinàmica i compromesa ha arribat a tots els públics. Tant adults com petits. Les tires còmiques que ha publicat els darrers vint-i-cinc anys han retratat tots els esdeveniments de finals del segle XX i l’inici del XXI segons afirmen els que el coneixen. Des de la corrupció, passant pels desastres urbanístics i esdeveniments tan brutals com la guerra d’Iraq. 

Pregunta.- Podríeu fer una presentació personal de qui es Pau Rodríguez?

Resposta.- Soc dibuixant i caricaturista alhora que també guionista. Per molts d’anys he fet tires diàries en diferents mitjans de comunicació en premsa escrita (Diario de Mallorca i Mallorca Zeitung) en el que tractava d’il·lustrar temes d’actualitat des del meu punt de vista. Des de petit tenia passió per dibuixar i contar històries. En aquella etapa somiava en ser dibuixant o bé pallasso! Amb el pas dels anys he aconseguit combinar ambdues ambicions i fer riure a la gent amb les meves creacions!

Els còmics que he creat s’han publicat en onze idiomes a països de tota Europa, Rússia, Xina i als Estats Units d’Amèrica. També m’interessava molt el món dels animals, la natura i el medi ambient. Felix Rodríguez de la Fuente (naturalista i divulgador del medi ambient) era un dels meus referents i no em perdia cap emissió dels seus programes. Avui en dia alguns dels meus personatges són animals amb característiques humanes que viuen situacions que he creat per ells en guions escrits per jo mateix. He pogut assolir les meves passions juvenils!

Pau Rodríguez fent feina amb les eines digitals. (Foto: Pau per a tots)

P.- Com neix Pau per tots?

R.- Jo m’estava formant en l’Escola d’Arts i Oficis, antecessora de l’actual Escola d’art i superior de disseny com il·lustrador. En aquella època Ossifar era un grup musical famós a tota Mallorca per les seves cançons plenes d’humor una mica gamberro i iconoclasta. A jo m’agradaven molt i els hi vaig fer una sèrie de dibuixos i caricatures. Molt hàbilment els hi vaig fer arribar amb el meu número de telèfon apuntat al darrere. Els va agradar el que havia fet i vàrem començar a col·laborar. Durant anys vaig fer unes tires basades en les seves cançons que es publicaven al Diario de Mallorca. I així va començar tot. Em vaig guanyar la confiança dels editors i un dia en varen demanar per començar a col·laborar fent una tira diària.

El director Pedro Pablo Alonso em va proposar el nom de Pau per tots perquè no havia pensat en un títol per la secció. Ara fa la impressió que va ser a causa dels acudits de la guerra, però aquests els vaig fer anys després. Simplement, era un joc de paraules amb el meu nom. Certament, un conjunt de vinyetes apostant per la pau es feren molt populars durant la guerra d’Iraq. Millor fer l’humor que no la guerra. I així ha estat en els darrers vint-i-cinc anys d’una manera pràcticament continuada.

P.- Un dels primers grans escàndols polítics a les illes Balears va ser el cas Rasputin. Vàreu tenir un paper destacat en el seu descobriment. Què va passar?

R.- En aquells temps jo duia cada dia la caricatura a la seu del diari i saludava als periodistes que formaven part de la redacció. Un dia una jove redactora –Marisa Goñi, avui en dia directora del medi- em va dir si em podia passar uns documents que estaven en rus per fer la traducció. Jo estava aprenent aquest idioma perquè tenia una al·lota d’aquesta nacionalitat i segurament en el curs d’alguna conversa els hi vaig comentar. Es tractava d’uns documents que havia entregat al Parlament el govern per justificar un viatge a Moscou d’alguns integrants de l’executiu autonòmic. Hi havia sospites per part de l’oposició que just havien anat per veure en directe un partit de futbol del RCE Mallorca. Estaven en ciríl·lic (alfabet usat en rus i altres llengües eslaves) i no s’entenia res. En començar a llegir-los vaig veure que no eren rebuts de taxi precisament. Es referien a un local anomenat Rasputin. A mitjans de 2004 varen aconseguir determinar que l’esmentat local era un prostíbul de Moscou i que els tiquets eren les entrades. Vaig telefonar tot d’una a Marisa i li vaig dir que allà hi havia notícia. Hi va col·laborar també en Matías Vallés, actual sotsdirector del diari. La resta és història. Vaig ser el primer que es va adonar d’allò perquè era l’únic que sabia rus!

Portada del recopilatori d’Ossifar. (Foto: Escàpula còmics)

P.- Atlas i Axis són els personatges que et permeten debutar en el món de les grans publicacions.

R.- Aquests personatges són fruit dels anys de la meva formació. Els primers esborranys daten del final dels meus estudis com il·lustrador en què varen néixer com un projecte de final de carrera. Jo volia fer feina d’això, però no trobava la manera de viure i ho compatibilitzava amb altres feines per poder guanyar-me la vida i poder subsistir. En algun moment vaig estar a punt de deixar-ho tot, així i tot, vaig tenir la fortuna de saber esperar el moment per molts de problemes que tingués. Jo volia dibuixar i faria el possible i l’impossible per aconseguir-ho.

Jo solia anar al Festival del Còmic d’Angulema (en francès Festival international de la bandedessinéed’Angoulême) que és el festival de còmics més gran d’Europa i el tercer més gran del món. Hi anava per aprendre, a tenir contacte amb professionals tant dibuixants com editors, guionistes… i per mostrar els meus dibuixos i dissenys. Finalment, un editor es va interessar pels personatges. Una editorial francesa pel que no em va quedar més remei que aprofundir en el coneixement d’aquesta llengua. I vàrem fer quatre àlbums i un recopilatori que s’ha publicat, fins avui, en 11 idiomes.

Em va ajudar també la revista Spirou (revista d’historietes juvenil, un dels clàssics del mercat europeu, publicada en francès per una editorial belga) que és un referent en tot el nostre món pel seu prestigi. Va ser molt important poder publicar en aquell mitjà el 2004. En va obrir portes per donar-me a conèixer. Aquesta col·laboració es va mantenir en el temps i, fins i tot, vaig poder portar al seu editor en cap FrédéricNiffle al Còmic Nostrum del any 2013.

Amb els anys m’he adonat que una part dels meus guions i projectes eren massa innovadors pel moment en què els vaig plantejar. He vist com aquells projectes nascuts en els meus inicis com personatges, guions, idees… han vist la llum 10 o 15 anys més tard. I no han perdut res de la seva originalitat i frescor.

Pau Rodríguez és també un gran amant de la muntanya. (Foto: Xisco Simón)

P.- Una de les seves obres més emblemàtiques i originals és Baboon.

R.- Va néixer com un sketch, com una historieta d’una sola pàgina. Jo pensava que tenia potencial i que la història valia la pena. Tenia el guió fet de feia temps, però es va endarrerir perquè Atlas i Axis li va passar davant. Es tractava de fer un còmic fàcil de vendre internacionalment, amb un repte narratiu que suposava contar una història llarga i complexa sense paraules, esprement els recursos del llenguatge del còmic. M’imaginava que seria més atractiu pels editors perquè no haurien de traduir els diàlegs. Al cap i a la fi la gestualitat és la mateixa independentment de l’idioma en què un s’expressi oralment.

Baboon és un babuí criat per una lleoparda, una història complexa, plena de matisos i emocions. Una història d’animals que intent fer arribar a l’ànima dels humans fent servir el llenguatge que compartim amb ells, la gestualitat i l’emotivitat.

Contràriament al que pensava, als editors els hi va costar acceptar-ho. Deien que, en faltar text, el còmic durava menys en acabar-se. Finalment, va sortir i les seves 114 pàgines estan publicades a Espanya, França, Bèlgica, Suïssa, Polònia, Estats Units i Anglaterra.

P.- CurtisHill es un obra molt diferent que li fa guanyar el Premi Ciutat de Palma.

R.- Te una gènesi curiosa. En una edició del Saló Internacional del Còmic de Gijón ens varen aplegar cinc dibuixants. Parlarem sobre el tipus de còmic que ens agradaria fer si tinguéssim els diners i el temps per fer el que ens vingués de gust. Varen pensar a fer cadascun de nosaltres una història en el que els personatges dels altres dibuixants poguessin sortir com a secundaris. Acordarem que tots els personatges serien animals antropomòrfics i que les històries es desenvoluparien en un ambient semblant als dels anys trenta del segle XX. He de dir que es tracta d’un dels treballs del que estic més satisfet. Combina la meva passió pels cotxes i el món de l’automòbil amb un molt bon guió, amb una història seria, dramàtica i profunda. Vaig fer servir el color i les ombres per donar-li un toc a cinema negre que ajuda a crear l’ambient que vull transmetre.

Amb aquesta història aconseguí el Premi Ciutat de Palma de Còmic del 2019. La concessió del premi va ser decisiva per la seva publicació. La vaig fer amb la meva editorial Escàpula Còmics i amb l’ajut i  suport d’un mecenatge obtingut en una plataforma (www.patreon.com/pau). Em va permetre dotar a l’edició d’un conjunt d’extres com un adhesiu, làmines signades i, el que em va fer il·lusió, un complet sketchbook dels dissenys, esbossos, storyboards en el que podia explicar com és el procés de creació i composició. Es va publicar inicialment en espanyol i català, però ja existeix en anglès i francès.

Els altres dibuixants varen fer esbossos i algunes pàgines, per desgraciadament, no han tingut el temps o les ganes de desenvolupar lo seu. Fins i tot en Rubén va dibuixar més de 30 pàgines, però com que no en va trobar l’editor no en va trobar cap adient, va haver d’aturar per fer altres còmics remunerats.

Jo ho vaig poder fer gràcies als meus patrons i el premi.

Curtiss-Hill, premi Ciutat de Palma 2019. (Autor: Escàpula Còmics)

P.- Les cinc banderes és el projecte en el que actualment esteu treballant. 

R.- És una història excepcional que tenia al davant dels meus ulls i no me n’havia adonat. Jo soc dibuixant i la vida del meu padrí Vicente Jiménez-Bravo estava esperant que algú la convertís en una creació artística per traslladar-la al públic.

Quan era petit l’havia sentit contar algunes coses. A jo em sonaven estranyes perquè parlava de llocs, fets i esdeveniments que m’eren desconeguts. Quan un infant o un jove senten parlar d’un lloc anomenat Lavapies (barri de Madrid), d’altre denominat Dunkerque, de tancs i blindats… no li sona de res i pensa que pot ser que just seran historietes que no pretenen més enllà que entretenir i divertir. Clar!, a tu et conten que una persona ha estat a la guerra civil comandant una unitat de tancs, després ha estat presoner a un camp de concentració francès, que ha participat en la batalla de Dunkerque amb uniforme anglès, que ha estat presoner dels nazis per construir una base de submarins a l’Atlàntic… i no t’ho acabes de creure. I és una persona a qui has vist d’ençà que vares obrir els ulls. Però quan creixes et vas adonant que no són contarelles. Vas recollint informació i veus que el que et contava el teu padrí era veritat. Ho contrastes i parles amb més gent. I és una veritat terrible i esfereïdora. Difícilment imaginable. I que mereix ser contada.

Quan vaig pensar a fer un còmic ho vaig considerar extremadament difícil. Just la feina de documentació era enorme. Quan crees un món imaginari, com el d’Atles i Axis, tens llibertat per poder dibuixar i descriure els paisatges, els personatges i el seu entorn com la teva creativitat et dicti. Si has de tractar uns fets reals, has de ser curos, precís. En dibuixar un tanc has de determinar quin model, quines característiques –color, dimensions, armament- tenia. Per plasmar un personatge uniformat, has de saber com anava vestit, el color, les insígnies… de l’etapa històrica concreta. I has de començar a cercar i fer de documentalista quan tu no ets cap expert. Afortunadament, he tingut la fortuna de rebre l’ajut de gent que m’ha guiat. I he pogut constatar que la història del meu padrí era certa i estava documentada en arxius d’Espanya, França i Rússia, amb documents oficials escampats per moltes poblacions d’aquests països com, per exemple, Moscou. El fet que alguns documents estiguessin en rus, francès o italià no va ser cap impediment perquè, justament, havia estudiat aquestes llengües sense saber que un dia em serien de tanta utilitat. Precisament l’aventura del meu padrí remarcava la utilitat dels idiomes, mai se sap quan podia servir, i no ocupen lloc.

De la història d’aquells deu anys no mostraré imatges explícites massa desagradables, perquè la intenció és que els més joves també la puguin llegir (a la mateixa edat que jo les escoltava). Els fets són terribles i no vull que puguin ser considerats com exageracions o faltes de respecte envers els que ja no hi són.

Pau en una de les seves visites a centres educatius. (Foto: Pau Rodríguez)

Perquè els lectors puguin tenir una idea. Quan el meu padrí arribà a Mallorca després de patir greus ferides al cap mentre treballava com a mà d’obra esclava pels nazis alemanys desactivant granades carregades amb yperita (un gas letal usat a la Primera Guerra Mundial i prohibit per la Convenció de Ginebra, també conegut com a gas mostassa), és destinat a un batalló disciplinari de soldats treballadors a Cala Sant Vicenç. Fals perquè no comptabilitzava com a servei militar, i allò ni era un camp ni res, simplement una tenda de campanya i una guarnició que els vigilava. Tanmateix, no podien fugir enlloc. No eren oficialment presoners –encara que ho eren evidentment per a la població civil-. Curt i ras, esclaus. Imagino que era per no donar-los els drets que pertocava. Construïren la carretera per accedir a les bateries de costa de Ses Coves Blanques que, finalment, mai varen ser finalitzades.

Les privacions, vexacions i pallisses eren el pa nostre de cada dia. No fa massa temps descobriren tres cossos enterrats. El meu padrí ens contà que un dels presoners fou enterrat després d’una brutal passada de vara dels guardians. I ara he llegit que, sense encara desenterrar els cossos ni fer cap recerca, el pinar que allotjava el campament i el cementiri es vol convertir en un hotel de cinc estrelles!

P.- Heu tingut ocasió de viure la transformació del vostre mon editorial del mon analògic al digital. Com va anar i com observeu el futur?

R.- Jo vaig fer la transformació del món analògic al digital amb relativa facilitat pel que fa a les eines. Vaig canviar els llapis de colors, les cartolines, les tintes pel pinzell digital en el seu moment.

En el món de l’edició sí que s’han creat obres pensades per ser exhibides i consumides en el món digital de forma exclusiva. Però es tracta, en general, d’obra dirigida cap a un tipus de públic adolescent i amb unes temàtiques molt determinades. S’ha de dir que aquest és un sector en què no et fas milionari. Just amb aguantar i poder seguir fent la teva feina de creació és un vertader èxit. Pot ser que un any et vagi bé i al següent… ja veurem.

Pau amb Baboom, un dels seus personatges. (Foto: Pau Rodríguez)

P.- El seu interès per la natura us ha portat ala muntanya.

R.- Així és. En les meves sortides puc descansar de la feina del dia a dia. Em permet recórrer paisatges i tenir experiències que m’oxigenen. Fins i tot de vegades les sortides m’han servit per incorporar alguns escenaris a les meves històries gràfiques. No just he caminat per Mallorca sinó que he tingut l’oportunitat de sortit fora de l’illa i caminar per Pirineus, Alps i Dolomites. En algunes ocasions, fins i tot, he fet un dibuix o una caricatura inspirats en temes muntanyencs per incorporar a una camiseta a petició d’alguns clubs amb els quals he col·laborat com el GEM o Els Xots (dos coneguts grups excursionistes)… i amb el millor de tots: Raconers!

El millor de la muntanya és compartir l’experiència amb gent que val la pena cada minut plegats.

P.- Per acabar, que voldríeu explicar que no vos hagi demanat?

R.- Enguany ha fet vint-i-cinc anys d’ençà que l’any 1996 vaig començar a col·laborar amb Diario de Mallorca a petició del seu director d’aleshores com he comentat abans. En aquell moment es va iniciar una col·laboració amb la premsa escrita que es va ampliar posteriorment amb cooperacions amb Mallorca Zeitung (setmanari editar en llengua alemanya). S’ha mantingut en diferents condicions, periodicitats i formates en tot aquest quart de segle. M’ha fet il·lusió fer una recopilació amb una selecció d’aquelles vinyetes i dibuixos que m’han semblat més interessants i divertides en tots aquests anys.

Ara s’acaba de publicar Pau per Tots, 25 aniversari (1996-2021) Del Túnel de Sóller a la Covid-19 que recull en les seves 271 pàgines aquest recull. El llibre ha estat possible pel suport de molta gent que l’ha comprat de forma anticipada. He tingut el gust i la satisfacció que el prologuin Marisa Goñi, CiroKrauthausen -director Mallorca Zeitung– i Ramón Fermin Pérez, un dels més reconeguts experts en còmic d’Espanya, col·laborador destacat del Saló Internacional del Còmic d’Astúries. En pocs dies arribarà als espais de venda i m’agradaria compartir amb totes aquestes petites històries que, modestament, a la meva manera i amb humor, expliquen el nostredevanir com a societat i poble.

La portada de Pau per a tots que mostra 25 anys de tires còmiques. (Imatge: Pau Rodríguez)

No puc sinó tenir un emotiu record per qui em va concedir el primer gran premi (Haxtur 2009) i em va permetre conèixer en persona als millors autors de còmic del món, convidant-me cada any al saló del còmic del Principat d’Astúries. En Faustino Rodríguez Arbesú ha mort aquests dies. Possiblement, només a partir d’ara es comenci a reconèixer la titànica feina que ha fet aquest home en favor d’aquest medi. No era un home, era una força de la natura. Estic molt orgullós i sobretot molt agraït d’haver pogut participar en el saló tants d’anys, i mai hauria crescut com autor sense el qual vaig aprendre allà. Al cel sia.

Acabem l’entrevista i visitem l’auster estudi de Manacor en el que Pau treballa en les seves creacions i projectes. Una paret està ocupada per estanteries plenes de llibres, àlbums, estudis i treballs sobre el món de la il·lustració i el còmic. En un altre fotografies, dissenys, esbossos i altres materials acompanyen una gegantina pantalla d’ordinador. Carpetes ordenades plenes de documentació. Material de dibuix i pintures. Res hi falta, res hi sobra. Res a veure amb els seus primers passos. Una confidència tanca la visita.

En els seus anys d’estudiant de secundària, va presentar un dia un dibuix que els hi havia demanat el professor de plàstica. El docent el va suspendre i el va renyar fort. Un jove de la seva edat no podia haver fet una cosa tan ben feta i segur que l’havia copiat o calcat d’una foto, que no s’ho havia inventat com els havia demanat. Pau va afirmar que no havia rebut cap ajut ni feta trampa. Tot era fet seu. Fins que en Pau no li va fer un altre dibuix al davant seu amb el mateix nivell de perfecció i detall que el presentat no s’ho va acabar de creure. Temps més tard li va recomanar que seguis els estudis de disseny i il·lustració. I és que la paraula és una ploma i els fets són plom!

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt