Rafel Durán: “La muntanya no és de tots i els propietaris mereixen un respecte”.

Rafel Durán Cañellas (Palma 1951), és un amant de l’excursionisme de tota la vida. Les seves primeres passes per la muntanya començaren de ben jovenet, quan sols tenia dotze anys. A partir d’aquell moment no ha aturat mai de recórrer la muntanya, tant de la nostra comunitat autònoma com de la resta de l’estat.

De formació, professor mercantil, i de professió, a pesar d’ara estar jubilat, empleat de banca. És una persona discreta i gents estrident que estima la natura i defensa el paisatge com ningú.  Demana més implicació de les institucions i respecte per part dels usuaris perquè “la muntanya no és  de tots i els propietaris mereixen un respecte”, afirma Rafel Durán.

Pregunta.- A partir de quant començà vostè a fer excursions?

Resposta.- Jo vaig començar de bon jove quan tenia dotze anys. Un amic meu tenia un germà que estudiava a Lluc i quan l’anàvem a veure sempre fèiem excursions per la zona. Una de les vegades organitzàrem anar de Lluc cap a Sóller a peu. Passàvem la nit caminant, l’embassament de Cúber encara no estava fet, i acabàvem al Port de Sóller  nedant a la platja o a la piscina pública d’un hotel que hi havia allà. Caminàvem a la nit amb la lluna plena i així ens era més fàcil. Així vaig començar.

P.-  Aquesta dèria li ha durat tota la vida i encara durà…

R.- Sí. Han passat moments que per motius de feina o de família ho he deixat un poc però sempre que he pogut i puc he sortit a gaudir de la natura i les muntanyes que l’envolten. A banda de les excursions que fèiem per aquí, també sortim a fer el Camí de Santiago, Pirineus, Burgos, Astúries, Extremadura… Cada any, tret d’ara amb la pandèmia, ningú ens lleva de dues a tres sortides fora de les nostres contrades.

P.- Vostès són un grup més o manco fixe?

R.- Som un  grup de deu amics que anàvem sortint cada dimecres, però a mesura que ha anat passant el temps, sols som quatre els que hem quedat de manera incondicional. Tots som exempleats de Sa Nostra i compartim l’afició i les històries laborals viscudes al llarg de la nostra vida professional.

P.- Com està el món de l’excursionisme avui?

R.- Jo crec que està molt bé perquè hi ha molta gent que s’hi dedica. Que la gent s’hi dediqui ha de comportar que la gent estimi allò que trepitja perquè la muntanya no és anar a fer una volta per Jaume III, és alguna cosa més. De la mateixa amanera que els usuaris hem de cuidar l’entorn, els organismes també s’haurien d’implicar i tenir cura de la part que els correspon com és, per exemple, cuidar els camins, eixermar, arreglar esboldrecs… En general això ho fan i si ho fan, es nota poc. Hi ha zones, per exemple, quan hi ha cops de vent i tira arbres, quan es retiren, que no sempre es fa, no es neteja i això és un espai molt adient per incendis posteriors al marge de la pèssima estampa que es dona. No basta omplir-se la boca, per exemple, de la Serra de Tramuntana si el pes de cuidar-la ha de caure damunt les esquenes dels propietaris.

P.- Com veu l’estat en general de la Serra de Tramuntana?

R.- La Serra de Tramuntana i la muntanya en general és una bomba que pot explotar en el moment manco esperat. Has de pensar que a més d’arreglar els camins i esboldrecs també s’ha de fer net com hem comentat abans. Quan jo era nin els vespres podies veure focs encesos i controlats que eren els carboners que per fer el carbó també feien net. Era un sistema de fer net i això es demostrava el fet que abans no hi havia incendis tret que fos per un llamp. Les garrigues han d’estar netes i no és el cas de cap manera. Aquell incendi tan gran que hi va haver a Andratx l’any 2011, crec recordar, jo hi havia estat amb uns familiars a fer una passejada. Comentàrem el tema amb els que érem allà i ja vàrem dir que si hi havia un incendi, faria un desastre. Efectivament, fou un desastre, però ho fou per la deixadesa de les institucions perquè són més responsables que els propietaris de les finques. Les finques avui no són rendibles, ni molt manco, i per això passa el que passa. El bestiar netejava les finques, però ara entre que tampoc el bestiar és rendible i que tot és tan complicat, la gent no té animals.

P.- Cada cap de setmana podem llegir que hi ha accidents a les muntanyes. Creu vostè que els usuaris de les muntanyes van ben preparats? Creu vostè que l’ús de les xarxes socials com a referent per fer excursions és el adient?

R.- Hi ha de tot. Hi ha molta gent que va molt ben preparada i altres, massa per desgràcia, quan decideixen fer una excursió no preveuen allò que trobaran o que poden trobar. Això és molt important donat que algunes excursions són per un tipus de gent del carrer i altres per gent amb preparació. La roba, calçat, queviures… han d’anar sempre d’acord amb la dificultat del passeig. No pots anar a fer el Torrent de Pareis amb unes sandàlies i això ha passat, passa i passarà per desgràcia. Lo de les xarxes socials és un problema al meu entendre greu perquè la persona que penja una excursió és el passeig que ha fet ell i pots ser no sigui l’excursió que nosaltres volem o podem fer. Els meus companys i jo quan anem a fer alguna excursió primer l’hem preparada amb seny i senyes i si escau, algú l’ha anada a fer abans per evitar sorpreses. Els ensurts a les muntanyes poden tenir conseqüències greus.

P.- Estan ben senyalitzades les excursions?

R.- Estan senyalitzades, però això no vol dir que sigui suficient. Si es senyalitzessin millor i amb més sentit comú, no caldria senyalitzar tant i seria molt més senzill. Al meu entendre falta un poc d’informació. En general, però el problema és que hi ha gent que quan surt va a les fosques i molt sovint amb unes cucales. Sortir no vol dir haver d’arribar, sí o sí. Hem de pensar que podem trobar pluges, boires, calor, fred… i si aquestes situacions aconsellen tronar a casa, s’ha de fer per evitar mals majors. El meu consell és que sense cap dubte ni una mai es surti a la muntanya sense conèixer la zona o anar amb un guia coneixedor d’allò que anem a fer.

P.- Hi han programes o mapes que siguin de fiar?

R.- És allò que he dit abans. Els programes de les xarxes mostren allò que ha fet una persona que no vol dir que sigui allò que nosaltres volem o podem. Hi ha grups molt sabuts que publiquen experiències que ajuden molt per saber a on vas, però a pesar de tot, no podem deixar de comptar amb la necessitat d’haver trepitjat el terreny o anar-hi amb algú que ho hagi fet. Si no ho tens clar a la muntanya, has de tornar arrere i un altre dia ja hi tornarem. La caparrudesa és una mala companyia perquè normalment acaba amb un ensurt.

P.- Com és la relació entre excursionistes i propietaris o propietaris i excursionistes?

R.- Nosaltres sols podem dir que és molt bona perquè mai hem tingut cap problema i no n’hem tingut perquè som ben conscients que quan anem per una finca, no és ca nostra i, com a mínim, el que hem de fer és demanar permís per passar i respectar la propietat que és d’una altra i de la que tos en gaudim. Jo entenc molt bé als propietaris quan es queixen de la poca sensibilitat  que passa per llurs terrenys. Fa ràbia haver d’anar darrere la gent tancant les tanques, llevant brutor i, sobretot, sovint aguantant la típica paraula que “la muntanya és de tots” i res més lluny. La muntanya és de l’amo i aquest, si vol, ens deixa passar i gaudir. És fàcil entendre que hi hagi propietaris que tanquen i no deixen passar perquè potser jo també ho faria.

P.- Hi ha propietaris que fan pagar per llurs finques?

R.- Sí, ni hi ha. Per exemple, per passar per la finca de Comafreda has de pagar per passar-hi. És una propietat privada. És una finca per la qual pots fer moltes excursions. És veritat que a les finques on has de pagar per passar seria també interessant que els propietaris les tinguessin més arreglades i netes en benefici de tots.

P.- Creu vostè que els accidents o imprudències haurien de comportar el pagament dels costos dels rescats per part del causant?

R.- Crec que tots estarem d’acord en el fet que no és el mateix un accident que una imprudència.   Les imprudències jo crec es podria obrir un debat que és força important. De la mateixa manera que per dur un vaixell, un cotxe o qualsevol cosa, has de tenir un permís, pot ser la gent hauria de tenir una assegurança o tenir l’obligació d’estar federats. El que no és possible és que la gent sigui imprudent. Ja sabem que és difícil dirimir què és un accident o què és una imprudència. Dit això, quan són imprudències manifestes, pot ser si en fessin pagar un parell, la resta aïnaria alerta. Hem de pensar que els rescats duent un cost tangible, però no s’ha d’oblidar que la gent que duu a terme el rescat, molt sovint s’hi juga la vida i això no és quantificable econòmicament.

P.- Alguna cosa més? Algun consell?

R..- El meu consell és que la gent vagi ben preparada. També que estimin allò que trepitgen i que vagin ben preparats per fer les passejades desitjades. Han d’anar ben equipats i si és possible acompanyats. L’excursió més complicada no vol dir que sigui la millor. Hi ha moltes excursions que es poden fer quasi a peu de carrer i són molt maques. Voldria també fer un prec als responsables del govern. De la mateixa manera que hi ha carrils bici, seria interessant que a les carreteres i sobretot segons a on, hi hagués un espai per poder-hi caminar perquè hi ha moltes excursions que per fer-les has de trepitjar carretera i a molts llocs no hi ha un espai i es fa molt perillós.