Ara llegint
Sion Nicolau: “Jo segur que som a la persona que més han insultat”

Sion Nicolau: “Jo segur que som a la persona que més han insultat”

Sion Nicolau Jaume, conegut com en Sion Gran, nascut l’any 1933 i natural de Montuïri, és un pagès dels que en diuen de potada. Començà la curolla de contar coses quan ja havia entrat en una edat poc comuna. Ja era major, però no vell. La seva facilitat d’expressar damunt el paper allò que sentia el va fer valedor de l’atenció del que era director de la revista “Bona Pau” de Montuïri, Nofre Arbona, mestre d’escola i persona molt integrada dins el devenir d’aquell poble que abans era un poble de passada i ara en diuen una passada de poble.

Nofre Arbona proposà, fa  27 anys, concretament l’any 1993, a Sion Nicolau fer un article de tant en tant a la revista “Bona Pau” i així donar vida a les seves reflexions esdevingudes del coneixement d’un pagès. Vist allò que Nicolau contava i la seva saviesa de comunicador, li proposà fer un curs per aprendre a escriure en la llengua que ell mateix parlava. Cametes me valguen i en Sion així ho va fer. Posteriorment, al cap de poc temps, s’integrà dins el cos de redacció del suplement “Fora Vila Verd”, on hi col·laborà setmanalment fins fa pocs anys.

Fruit de les seves col·laboracions, en va fer dos llibres: “Escrits d’un pagès” i “Nous escrits d’un pagès”. Llibres que reflecteixen el dia a dia de la terra i la pagesia vistes amb les mans i els ulls d’aquell home alt i fornit que en els seus moments de lleure dignificava la bellesa de les seves quarterades. La idea fou del popular especialista de la nostra cultura popular, Felip Munar, que després de veure les obres d’art que redactava Sion Nicolau, l’animà a fer primer un llibre i després l’altra i així donar-ho a conèixer a la gent, exposant al públic aquell tresor mai abans escrit.

Aquesta entrevista fou feta l’any 2019 però pel seu interès la publicam com a tribut als homes fets a la terra i per la terra. Sion Nicolau és un exemple de feina i lluita constant per vèncer les adversitats de la vida al sector primari.

Pregunta.- Com li vingué la curolla de començar a escriure?

Resposta.- Jo realment era funcionari d’Obres Públiques, concretament era encarregat i mai no se m’havia passat pel cap escriure. L’any 1993 hi va haver una molt mala anyada d’albercocs. Jo en tenia de sembrats i aquí, a Montuïri, no els compraven i els vaig haver de dur a vendre a Porreres. M’havien dit que allà els compraven tant els collits a mà com els que havien caigut a terra. Els vaig dur allà i vaig quedar molest perquè vaig veure que els bons els tiraven dins un gran clot que hi havia i els més dolents els xapaven per assecar. Em va caure molt malament que els meus albercocs els tirassin dins aquell clot. Vaig demanar explicacions i em digueren que era per desembafar el mercat i així rebre subvencions de la Unió Europea.

P.- Tiraven tota la fruita?

R.- Sí. Albercocs, cireres, peres, pomes… A partir d’aquest fet, vaig escriure com vaig poder i saber, allò que havia vist i que havia sofert. Un cop ho vaig tenir escrit a la meva manera, ho vaig mostrar al director de “Bona Pau”, Nofre Arbona, per veure què li semblava i si era publicable. Arbona considerà que era interessant i, a més de demanar-me per publicar-ho, em demanà que fes una col·laboració més o manco mensual.

P.- I així fou el seu començament al món de la premsa?

R.- Sí, així vaig començar. Els primers articles escrits a mà i ja després amb un ordinador que vaig comprar i vaig aprendre a manejar així com vaig poder i saber. Per mi era tot un món desconegut, nou i entranyable. Sempre vaig escriure temes de fora vila viscuts per mi mateix i també sovint assessorat per pagesos que tenien terres per aquestes contrades.

Sion Nicolau, un pagès esdevingut escriptor. (Fotos: J. Serra)

P.- Recorda què fou el primer que va escriure a “Fora Vila Verd”?

R.- Sí, ho record perfectament. Fou un escrit que parlava de la festa del Sequer de Llorito. Va tenir molt bona acollida i així em vaig animar i m’animaren a continuar. Sempre que anava a la redacció em sentia com a ca nostra perquè tothom em feia molt de cas. En aquell temps jo encara estava fent la meva feina a Obres Públiques i quan acabava el meu torn passava setmanalment per la redacció a deixar el meu escrit.

P.- I aquest canvi de la pagesia a Obres Públiques?

R.- Jo tota la vida havia fet de pagès. Les coses s’anaren complicant molt a la pagesia i vaig tenir la sort de poder entrar a Obres Públiques. Fou un temps molt trist perquè el canvi fou dràstic. Abans, amb una vaca i un boci d’hort una família vivia, i de cop i volta tot va canviar. Els productes per cuidar el camp apujaven els preus i allò que produïa, la terra no valia res. Amb el bestiar va passar el mateix: de cop i resposta varen desaparèixer els mercaders de bous i no els podies vendre vius perquè no hi havia mercat. Els havies de dur a l’escorxador i a vendre’ls en canal. Jo feia dos bous cada any, però tot va pegar per avall.

P.- Conreava les seves pròpies terres o en tenia de llogades?

R.- Eren terres meves tot i que les tenia molt escampades. Un cortó aquí i un cortó allà. En aquelles terres jo hi feia de tot. Sembrava i feia animals per després vendre. Eren altres temps, quan no era més ric aquell que més tenia sinó aquell que manco necessitava. Heu de pensar que quan jo em vaig casar, l’any 1960, un pagès que tingués un poc de blat i pogués fer quatre porcs cada any, ja es deia que era un afortunat. En aquell temps no es necessitaven doblers. Els doblers eren per pagar la contribució i allò que es necessitava era menjar. No s’havia de pagar benzina pel cotxe, simplement no teníem cotxe.

P.- Encara hi ha pagesos de soca-rel per Montuïri?

R.- Les coses han canviat molt. Amb la maquinària que hi ha avui es poden conrear ràpidament i fàcilment moltes quarterades però normalment ho fan persones joves que tenen una feina allà on sigui i després, com a segona ocupació, tenen l’agricultura o la ramaderia. Molts d’ells conreen terres llogades o a mitges. Fer-ho com a mode de viure avui és molt complicat. Els pagesos d’abans ho feien, però han anat tornant vells. La llàstima és que fins i tot els fills del pagesos vells han pres un altra camí.

P.- Si vostè tornès a néixer, tornaria a la pagesia?

R.- No ho crec. Jo era un pagès magre i avui per esser pagès ja cal tenir una especialitat. Per exemple, la sembra d’arbres no té res a veure amb el conreu de cereals. Fan cursos que abans no es feien i moltes altres coses. No podria contestar aquesta pregunta amb certesa perquè tenc sentiments oposats. Per a mi la pagesia ha estat una vida, però no el meu mode de viure perquè no ha estat possible. El tema és que el cor diu una cosa, la butxaca una altra i el cap una altra. Jo vaig deixar la terra com estil de vida quan tenia 44 anys i vaig entrar de caminer a Obres Públiques. Això no fou un comiat a la terra, ans al contrari, fou, si cal, una entrega més de cor i sense pensar tant que havia d’esser la vida que havia de dur el pa a ca nostra.

P.- Fou fàcil l’adaptació de la terra a l’asfalt?

R.- No. Jo segur que som a la persona que més han insultat en aquest món en el desenvolupament de la seva feina. Me varen encomanar esquitxar amb herbicida les voreres de les carreteres, cosa que avui ja no ñes posible perquè ho han prohibit. Jo estava al departament de jardineria. Era una tasca que no es podia calcular al mil·límetre perquè ja fos per mor del vent o per les mesures que havies calculat, sempre podies esquitxar el sembrat dels terrenys del costat de la carretera: civada, ordi… sempre mataves part d’allò que no havies de matar. Quan fèiem aquesta feina anàvem a uns 10 quilòmetres per hora amb un camió de grans dimensions i això suposava que dúiem unes coes molt llargues al darrera. Sovint ens oblidàvem de deixar passar i ens insultaven, però no passava res. La gent no era com ara. Quatre flastomies i dos tocs de clàxon i així acabava la cosa.

P.- Els pagesos es queixen fort, però jo li demano: pot ser que ells no facin res per reinventar-se?

R.- La pagesia no s’ha mogut gaire, però és perquè és una vida molt dura i complicada o hi intervenen factors diferents com la climatologia, els preus, la demanda, l’oferta. És veritat que avui molta feina es fa amb maquinària, però n’hi ha d’altra que encara s’ha de fer com abans, emprant la xapeta i de pam en pam. Un cop va arribar el turisme, tothom va fugir cap a vorera de mar a treballar en el sector turístic o la construcció a guanyar els doblers més dolços i segurs. Ara la gent ha tornat, però no aquells que partiren. Ha vingut la gent de fora que ha arribat d’altres països. En aquell temps, el poble va quedar buit.

#Foravila

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt