Tolo Comas: “Sempre m’ha sorprès que venent aigua hi hagi gent que es pugui fer tan rica”

Tolo Comas és una institució en el món de les aigües i les canalitzacions, amb més de 40 anys d’experiència al seu taller de ferrer fent peces per EMAYA i també investigant pous d’aigua que tenien problemes i enginyant solucions per salvar-los. A més, ha estat president de la Cominutat de Regants de la Font de Ses Artigues d’Alaró, i també es coneix com la seva mà tots els racons de la síquia d’aigua.

Pregunta,.- Quan començareu a especialitzar-vos en pous?
Resposta.- La nostra feina durant més de quinze anys va ser reparar fundes dels pous. Teníem dues càmeres que davallaven per veure quin era el problema, i després fèiem les nostres pròpies eines per fer les operacions, per exemple agafar o estirar coses: pinces, cullerots, mai sabies què et trobaries… Per exemple, a un pou vàrem treure arena que l’havia embossat, i cada cinc palades fèiem una senalla i estàvem una hora. És una feina molt lenta i molt mala de valorar.

P.- I feia moltes feines per EMAYA.
R.- Jo tenia un taller de ferrer i vaig començar fent feina per EMAYA fent peces especials, que en dèiem. Per juntar unes canonades necessitaven uns angles a posta i els encarragaven. També peces de depuradores. Això durant molts d’anys, però els darrers també ens cridaven per ‘salvar’ pous que havien quedat aturats. A Son Perot Fiol el pou tenia un diàmetre de 20 o 25 centímetres, i hi varen anar per fer un estudi geològic i varen fer una perforació, i jo crec que per això la canonada es va moure i es va estrènyer.

P.- Per què sorgeixen aquests problemes?
R.- No se sap perquè passa. A Binissalem, a Morneta també ens varen cridar. El tub es va estrènyer segurament per una xuclada massa forta. La sort que varen tenir és que la saldadura de la canonada no estava massa ben feta i quan estiraren va venir tot. La degueren fer un dissabte [riu]. No hi ha pous exactament verticals, tots volten una mica, i és perquè la barrina quan topa es desplaça un poc. A la majoria de pous quan mires per avall no veus l’aigua.

P.- També feieu feines per pous particulars?
R.- La gent ho va anar sabent i de pous privats també ens cridaven, és normal, per intentar trobar una solució quan deixa de funcionar i no pots treure la bomba. 

P.- Quina és la situació actual de molts d’aquests pous antics?
R.- El gran problema que hi ha ara és que el nivell freàtic ha baixat moltíssim, i ens trobam amb pous que s’han secat. Com el de Son Fiol d’Alaró. També s’ha de tenir en compte que aquests pous cada 10 o 15 anys la brutor s’ho carrega i s’ha de fer tot nou. Tampoc ningú vol refer allà mateix un pou que no funciona, se’n fa un de nou. Però vaja, a vegades tot és tan senzill com que torna ploure i el pou torna a treure aigua. Molts agafen a 100 o 150 metres, i no agafen d’una zona d’aigua dipositada, sinó d’una vena, i si no corr aigua, no n’agafa.

P.- És bo de fer tenir un pou nou de zero?
R.- Per fer un pou nou pots esperar anys perquè t’autoritzin, i si t’ho donen només podràs treure 3.000 litres diaris. O sigui, que no es pot fer amb la idea de comercialitzar-la, no et basta. I si ve una inspecció i treus més del que tens autoritzat, et poden clausurar. No sé exactament que es paga ara per un pou nou, però sé de casos que han pagat uns 5.000 o 10.000 euros.

P.- Sol passar?
R.- No, no sol haver massa control. O gens i pens que n’hi hauria d’haver més.

P.- Per això la majoria són il·legals.
R.- Moltíssims hi són fora haver demanat res, i clar, aquests no tenen comptador. Diria que més d’un 30% de pous estan d’aquesta manera. També hi ha molta gent que comercialitza aigua sense cap factura de per mig, tothom va al mínim d’oficial. Una cosa que sempre m’ha sorprès és que venent aigua es puguin fer rics, però és així, molta gent es fa rica amb l’aigua