Toni Corró: “El metge sabia si el pacient es queixava perquè era un histèric o perquè realment estava malament”.

Toni Corró Cladera (Inca 1951) és metge especialitzat en oftalmologia a més de Jutge de Pau de Lloseta. Gran conversador i obert. És fàcil relacionar-se  amb ell perquè s’aboca a la conversa. La seva bonhomia esdevé un clam a la frescor de la gent feta a ella mateixa entre la seva professió, la seva família i ara, com a Jutge de Pau, malgrat que sigui per poc temps, ja que l’entrada de la nova llei d’Eficiència Organitzativa  del Servei Públic de Justícia, tallarà de cop la tasca dels anomenats “homes bons” existents a tots els pobles d’Espanya des de l’any 1870. Una llei que deixarà orfes a més de 7.500 pobles d’Espanya del jutge que ha ajudat tant a fer la vida més fàcil als seus veïnats.

Això és ja un fet i sols una qüestió de temps. Tant els Jutjats de Pau com els seus responsables i substituts tenen els dies comptats. Els primers, canviats de nom i funcions, i els segons, un toquet a l’esquena i cap a casa. El més trist és que les seves funcions, sempre molt més enllà de les seves competències, però respectades, deixaran a la gent fora una persona a la qual acudir en tenir-ne necessitats per resoldre problemes i no haver de passar pel mal glop dels tribunals. Tant Toni Corró com els altres membres de l’Associació de jutges de Pau de les Illes Balears a la que ell pertany, se senten decebuts i ja no és ni pel títol ni la ridícula paga. El seu sentiment va molt més enllà. La vocació de servei. És el que hi ha i no s’hi pot fer res  més a banda  de tot el que s’ha fet en l’àmbit nacional amb la Federació d’Associacions de jutges de Pau de la que també i forma part la de Balears.

Pregunta.- Com comparegué un inquer a Lloseta?

R.- Un cop vaig acabar la carrera de medicina vaig, arribar per exercir de metge a Lloseta, un lloc on vaig ser molt ben acollit. Vaig venir per substituir el metge titular per un període de vacances,  que, casualment, després fou el meu sogre. Sempre m’he sentit i m’han fet sentir un llosetí més.   Vaig fer la carrera com el que avui diuen metge de família i el meu sogre, el metge titular, els estius sempre cercava metges suplents i quan  va saber que jo acabava, va veure la llum per dos motius: érem família del que es deia de “llet” i després, perquè ens coneixíem. Vaig fer l’estiu aquí i posteriorment  vaig ocupar la plaça de metge dels que en deien el metge “lliure”. Als pobles hi havia les places del metge titular i el metge lliure, les dues oficials  i jo vaig aconseguir la de lliure. Mentre vaig exercir-hi, vaig anar compaginant l’especialitat d’oftalmologia i fins que vaig acabar. Un cop jo vaig passar a exercir d’oculista, la meva esposa va ocupar la plaça que jo havia deixat fins que també feu l’especialitat d’oftalmologia. Posteriorment la va ocupar el seu germà. Tot en família.

P.- Vostè ha exercit com a oculista privat o per la Seguretat Social?

R.- Jo sempre he exercit com a oftalmòleg de la Seguretat Social. De fet, mentre vaig fer medicina general, també. Vaig començar a l’ambulatori de la rambla de Palma, a una plaça de poques hores i que ningú la volia perquè eren poques hores. Jo la vaig agafar i de mica en mica es va anar transformant fins a assolir el servei complet. Vaig passar molt de gust perquè fou com una cosa que has anat, juntament amb els meus companys, transformant i donant-li el respecte i la categoria que es mereixia.

P.- Està clar que la medicina ha canviat igual que el servei que donen els metges d’avui en comparació als d’abans. Fins fa 30 anys, sobretot, els metges de poble, tenien la consulta a casa seva i estaven de guàrdia 24 hores al dia i 365 dies de l’any. Com valora vostè aquest canvi?

R.- La medicina té avui en dia gent molt ben preparada i grans professionals. Això ha comportat també que s’ha convertit amb una cosa més impersonal  en els temps que corren. Aquí, a Lloseta, la gent sempre em deia: “tu pots ser un bon metge, però el teu sogre sempre serà millor que tu perquè dins Lloseta perquè coneix les sangs”. No anaven errats. Aquesta paraula de conèixer les sangs, és tant o més important que molts altres coneixements en el camp de la medicina. Saber i conèixer les  arrels d’un pacient, és molt important. Molt més del que la gent es creu. El metge sabia si el pacient es queixava perquè era un histèric o perquè realment estava malament. Avui això s’ha perdut.

P.- La medicina ha avançat molt, veritat?

R.- Clar que sí. En el temps del meu sogre, per exemple, no es coneixien moltes coses: TAC, ressonàncies… això ni hi era ni s’esperava. Avui en dia, amb una ressonància magnètica tens un dibuix perfecte de la part que necessites conèixer. No vull dir que aquest canvi sigui a pitjor, tot el contrari, estic segur que és per millor, però no és el mateix. És molt més impersonal i més “mecanitzat”, però aquest fet ha comportat una millorança molt gran, tant pel pacient com pels professionals que lluiten cada dia per salvar vides, però també per posar-se al dia i saber de cada dia més. Un professional de la medicina no deixa mai d’estudiar i d’aprendre.

P.- Com arribà a l’oftalmologia?

R.- Quan jo vaig començar era una dedicació absoluta, constant i diària als malalts. Hi havia nits que et venien a cercar mitja dotzena de vegades, sobretot, en temps de grip. A mi m’agradava la medicina i adorava al meu sogre com a metge de medicina general. Ha estat un dels millors metges que he conegut. Un diagnòstic de Don Baltasar Moyá, era dogma de fe. Era una persona molt sabuda. Ell sempre em deia si voldria continuar a la seva plaça i jo li deia que no. No, perquè no era capaç de dominar la medicina com ho feia ell. No perquè no fos un metge preparat, perquè igual que tots, hi estava, però pots ser era, per una part, una mica de por de no estar a la seva altura, que era molt difícil, i per l’altra, vaig pensar que em convenia més fer aquesta especialitat. No sabria tantes coses com a la medicina general, però les que sabria de la meva especialitat, serien molt acurades i, com diu la paraula, especialitzades.

P.- Dins la seva família ha continuat present la medicina?

R.- Sí. Jo tinc la meva dona que és oculista, un fill que també, un altre físic i l’altre apotecari. Tinc la satisfacció de dir que el meu fill, oftalmòleg és la cinquena generació de metges per part de la meva dona. De la família Moyá. Per la meva família, no. Aquest fet és per mi i tots nosaltres una alegria molt gran. Potser ara ja hi ha algunes famílies més que tinguin les cinc generacions, però abans, sols ni hi havia dues. Alguns tenen cinc generacions amb set metges i nosaltres tenim cinc generacions amb cinc metges.  

P.- Vostè es va jubilar com a metge però va assolir una altra feina. Vostè és ara, en substitució de Miquel Ordines, el Jutge de Pau de Lloseta. Què fa un metge, oftalmòleg com a Jutge de Pau?

R.- A mi sempre m’ha agradat parlar amb la gent i tenir relacions amb tothom per ajudar amb tot allò que em sigui possible. Quan em va venir la jubilació, he continuat treballant com oftalmòleg algunes horetes perquè ho podem fer. Algunes vegades s’havien convocat places de Jutge de Pau, però no es presentava ningú i un cop retirat de la vida tan activa que duia abans, vaig decidir presentar-me per viure i conviure més amb la gent del poble que m’estima i que l’estim. Vaig estar molt content de l’ajuntament perquè tothom va votar a favor. Si hi haguera hagut algun vot desfavorable, potser m’haguera plantejat continuar, però m’ho posarem molt fàcil. És una tasca que m’agrada molt perquè ajudes a arreglar moltes coses. Moltes no tenen solució perquè són coses que ja venen enquistades de tota la  vida, però les que no,  parlant sempre es troben acords.

P.- Ara que vostè ha arribat, com valora el fet de la desaparició dels Jutjats de Pau i de les figures dels jutges de pau?

R.- Al meu mode de veure, penso que  llevar els jutjats de pau tal com s’entén avui aquesta institució, és un assassinat. Les figures dels jutges de pau, el mateix. Són  figures imprescindibles dins els pobles. Pot ser no tant per la justícia que puguin representar, que no és cap, sí per la figura de persona de consens que actua per conciliar i posar pau entre els veïnats. S’ha de tenir en compte que amb la mediació dels jutges de pau s’eviten molts conflictes que ja no arriben a es i això és molt, molt important i si algú no ho veu, que es posi ulleres.  Aquest temps que vivim ara són una agonia. El tracte que donem als ciutadans, no es podrà substituir per molt que vulguin. Perdrem les arrels. La gent necessita algú que l’escolti per donar-li un camí o simplement, per experiència, oferir una mediació o una visió que molt sovint fa obrir els ulls a la gent. Les coses no són blanques ni negres, també hi ha matisos grisos.