Toni Josep Sosa: “Vaig comunicar amb l’helicòpter i li vaig dir: treu-nos d’aquí perquè aquest home morirà”.

Toni Josep Sosa Rullán, (Sóller 1978) és un dels caporals del parc de Bombers de Mallorca de Sóller. Un parc ubicat estratègicament per poder accedir més directament, i de manera ràpida, a les muntanyes de la Serra de Tramuntana. Aquesta ubicació no fou pensada per desenvolupar les tasques de recats de muntanya, ja que quan es va ubicar  aquesta no era una tasca pròpia dels bombers. Avui sí que és cabdal per aquest comès. És evident que els bombers són bombers i actuen fent de tot, però ara com ara, una de les tasques més  freqüents són els rescats de muntanya, sense deixar de banda la seva tasca genèrica.

El nostre protagonista quasi nasqué enganxat a una corda perquè el seu somni era la muntanya i d’ella, a mesura que va anar creixent, dur a terme una acurada especialització de rescats. Començà com a voluntari a la Creu Roja quan era molt jovenet de la mà de David Casajuana. Continuà a l’entitat benèfica, però fent el servei militar i es continuà especialitzant  per dur a terme la seva dèria.  A partir d’aquí, adreçà la seva vida amb la idea de fer-se bomber.

Pregunta.- Vostè és bomber per vocació?

P.- Sí. Quan tenia setze anys vaig tenir la curolla de ser bomber i a més bomber de rescats de muntanya. Vaig començar a quinze anys com a voluntari de la Creu Roja i d’aquí em va venir un cuquet. L’any 2000 hi va haver un rescat al Barranc de Biniaraix i en aquest moment fou quan es començà a crear el grup de bombers especialitzats. Fou el mateix temps en què començava el GREIM de la Guàrdia Civil. La impossibilitat d’arribar a on estava la persona que havia caigut perquè no hi havia especialistes fou el motiu que acabà per definir la creació d’aquesta especialització dins els Bombers de Mallorca.  No podia ser que no hi haguera gent especialitzada per dur a terme aquestes tasques tan necessàries i fonamentals.  Abans de l’any 2000, els rescats els feien la Creu Roja, Protecció Civil de Palma, voluntaris de la Federació de Muntanya i dins els bombers hi havia un grupet que en sabia una mica més, però tot anava condicionat a què estiguessin de servei en el moment en què es requeria la seva intervenció.

P.- Vostè sempre ha estat destinat a Sóller?

R.- No. He estat a molts de parcs fins que vaig anar a Inca ja destinat a la unitat de rescats. Era l’any 2007. Poc temps després ja vaig venir a Sóller. Des de fa quasi dos anys som el caporal del meu torn.

P.- Quantes persones conformeu l’equip del parc de Sóller i quina és la vostra especialitat?

R.- Nosaltres som 24 persones en  torns d’un dia de guàrdia de 24 hores i tres dies lliures.  Tota la plantilla té l’especialització de rescats de muntanya tot i que també estem formats i de fet hi actuem, com a bombers en tot l’àmbit de la nostra feina. A Sóller tots tenim l’especialització i a Inca més o manco la meitat de la plantilla. Nosaltres anem a tota l’illa quan hi ha rescats tècnics que són aquells que s’han d’emprar materials específics, tant per moviment dels ferits com per l’accés. Resumint, diria que sempre que s’empren cordes, els de Sóller i Inca, sempre hi som. Sempre es fa feina conjunta amb els parcs del lloc del succés, però la nostra és específica.

P.- Quina és la relació amb els integrants del GREIM de la Guàrdia Civil?

R.- La veritat és que la relació entre companys és molt bona i normalment  feim feina plegats. Ells tenen un avantatge damunt nosaltres que és l’helicòpter. No el tenim i plegats, entre ells i nosaltres, hi posem tot quan sabem i molt més perquè el important no és posar-se medalles, l’important és salvar vides i això és el que feim. Nosaltres, en primera instància, estabilitzem el ferit i si l’helicòpter pot arribar al lloc, el treuen ells. Fan l’evacuació cap al centre hospitalari. Si no poden accedir, aquesta tasca la feim conjuntament per terra els membres d’ambdues institucions.

P.- La gent és conscient quan surt? Creu vostè que s’hauria de distingir entre fer una excursió o anar a fer un passeig?

R.- Hi ha una diferència molt important. Abans de la pandèmia o en temps de la pandèmia. Abans de la pandèmia  la gent anava més o manco equipada per  fer les rutes que volia fer dins la muntanya. Hi podia haver un accident o algú que es perdés perquè els mitjans que empraven els deien que era més fàcil per una banda o per l’altra. Això no sempre és ni recomanable ni cert. Posaré un exemple molt senzill. Una temporada havíem d’anar molt sovint a treure gent del Torrent de Pareis. El motiu, vàrem poder esbrinar, era que hi havia un llibre, escrit per un estranger, que deia que l’excursió era molt fàcil i quasi per fer en família. En temps de pandèmia ens hem trobat amb moltíssimes bogeries: gent que li ha agafat la fosca, s’han girat un turmell per falta de preparació i calçat adient, entre moltes altres coses. Hem fet també rescats molt tècnics, però amb gent que sempre havia pres totes les mesures. Un accident el pot tenir qualsevol, això ja ho sabem, però hi ha molta gent imprudent.

P.- HI ha algun lloc més agrer que un altra?

R,. Sí i no. A manera d’exemple et diré que fa unes setmanes anàrem a fer quatre rescats al mateix lloc. Concretament era al Puig de Galatzó. El motiu era la utilització d’una xarxa social que indicava un camí per fer l’excursió, però quan arribaven allà, sols hi havia un penya-segat, carritxeres i en vols de corregudes amunt i avall cercant el camí que no compareixia. Passava el temps, i arribava la fosca. No anaven preparats per anar a la muntanya amb una motxilla amb menjar, una llanterna, una bateria extra pel telèfon mòbil… La culpa no és de la gent, la culpa és de la xarxa social que li ha dit que era fàcil i, vist això, la gent no pensava que fos necessari proveir-se del material necessari per esperar la nit. Tothom té al seu abast les xarxes socials i tiren molt d’elles.  Un altre exemple d’enguany. Un jove va veure a Instagram que una persona havia penjat una gravació corrent per damunt el Puig de Sa Rateta i cametes em valguin, va partir a fer el mateix.  El malaurat resultat fou que va caure més de 100 metres avall i el resultat ja el podeu imaginar.

P.- Amb què i com recomanaria vostè que la gent surti d’excursió?

R.- Jo penso que la gent ha d’anar a la muntanya, però han de tenir clar quines són les seves possibilitats. Per una persona  fer el Puig de Migdia, és una rialla.  Per una altra,  és una excursió molt difícil i dura. Has de tenir clares les teves possibilitats al marge dels teus sabers i coneixements de les zones. Anar a la muntanya és alliberació, però no tothom pot anar per tot. Si una persona o grup té ganes de fer més coses, la meva recomanació és que contracti un guia especialitzat i ell, com a professional, avaluarà què poden fer i com les persones que vulguin prendre part.

P.- Unes recomanacions d’equipament per sortir a la muntanya?.   

R.- Podem parlar d’una persona o dues: menjar, mòbil, bateria adequada al temps les necessitats del temps del recorregut, un frontal de llum, farmaciola amb les coses més bàsiques… Hem de pensar que si ens trobem a un lloc on no hi ha camí ni llum, val més aturar-se perquè és molt perillós caminar per llocs on no tenim cap referència i els accidents poden ser greus. És important tenir mapes en digital, però millor encara si també els tenim a paper. Són sempre una molt bona eina per orientar-nos.

P.- La feina què vostès desenvolupen comporta uns coneixements molt tècnics però, a més de tot, un coneixement de  l’illa quasi pam a pam?

R.- Com per tot hi ha de tot. Jo conec molt de Mallorca i de la Serra de Tramuntana més encara. Tenim la sort de ser un grup que un poc d’aquí i un poc d’allà, entre tots, coneixem molt. Entre nosaltres, la gent que conformem l’equip, tots sabem fer un poc de tot, però alguns controlen més temes de tècnica i altres més temes de territori i així, tot plegat, ajuntem tots els sabers i és la forma de donar el millor servei a aquells que ho necessiten.

P.- Els cans fan bon servei en el rescats de muntanya?

R.- A Mallorca tenim la sort que normalment hi ha cobertura de mòbil per tot. Si es tracta d’una persona que s’ha perdut i no sap on es troba, és ell mateix qui ens crida. Si és algú que pugui no tenir cobertura, però ha deixat dit a la família o amics a on va, ens crida la família. En aquests casos, normalment quan ens crida la persona que s’ha perdut, li donem instruccions perquè ens envií una ubicació seva  per WhatsApp i així anem al punt on es troba sense massa problemes de localització. En un radi de 10 metres d’error trobem sempre la persona. Si es tracta d’una persona que no ha dit res,  s’ha fet tard i no es pot contactar amb ella, els cans juguen un paper fonamental perquè per regla general el cotxe  és al punt de sortida i a partir d’aquí, la família ens duu alguna roba de l’excursionista que no hagi estat rentada, i els cans l’ensumen i segueixen el rastre fins que el localitzem. Si no tenim un punt de partida o un lloc per on començar a cercar, els cans poder fer poques coses. Són uns animals que han salvat moltes vides.

P.-  Quantes especialitats hi ha dins els Bombers de Mallorca?

R.- Dues. Tenim el grup de rescat de muntanya i el grup de rescat caní. Val a dir, però, que la nostra tasca és també la de bombers i a més d’això, tenim aquestes dues especialitats.

P.- Els rescats surten de franc? Hi han reincidents?

R.-. Sí, els rescats surten de franc. No es cobra per la feina ni el servei a pesar que algunes comunitats autònomes ho han provat. És veritat que hi ha hagut casos en els quals la justícia ha obligat a pagar multes, per exemple, en temps de confinament quan la gent no podia sortir i ho feien.  Principalment ha estat a Catalunya. Reincidents sí que ni hi ha hagut. Hem tingut dues persones que jo recordi ara. No han estat rescats a una persona en concret, han estat rescats a gent del mateix grup. El tema és que hi ha molts de grups que fan excursions que s’anuncien per les xarxes socials. Molts d’aquests organitzadors diuen als participants si són aptes o no per fer la ruta pensada, però no sempre passa això a més que és molt difícil sols amb cop de vista saber si algú està capacitat o no.

P.- Hi ha llocs que són ja habituals on es fan més rescats?

R.- Un d’ells és el Torrent de Pareis a l’estiu. Hem tingut punts molt calents. El Cingle de Son Rullán a Deià que és un camí que baixa del Teix cap a Deià. Ho fou durant uns anys perquè la gent s’equivocava. La senyalització era molt dolenta i el resultat era aquest. El problema és que a Mallorca tenim el GR221 que està inacabat. El venem com la joia de la corona, però no està llest com perquè sigui fiable.

P.- Ja sabem que va amb el vostre sou però també amb el vostre cor. Què sentiu quan feis  un rescat?

R..- Aquesta és una opinió molt personal meva. A mi tots els rescats m’agraden molt. Jo visc molt la diferència entre bomber i bomber de muntanya,  Si vas, per exemple, a un accident de trànsit o un incendi de vivenda,  per regla general tot són nervis i situacions realment tristes i penoses. A la muntanya, quan aconsegueixes rescatar algú amb  vida, per molt de mal que tengui, el goig sempre és present. Passen moltes coses per les quals et demanes què fa la gent per alguns indrets, sense preparació i molt sovint sense capacitat, sigui per edat o per condicions físiques. Sigui com sigui, per nosaltres tots els rescats són igual d’importants. És la nostra feina i la vivim perquè l’hem triada. Ens agrada molt, tant els rescats tècnics com els de localització. Sobretot, si acaben bé per lo que he dit abans, sempre hi ha goig i alegria.

P.- Però vostès es juguen la vida…

R.-  Jo no ho penso així mai. Sempre que anem a un rescat has preparat bé el material, assegurat els punts, cordes i, sobretot, pensant que tens el suport tècnic i moral dels teus companys, mai penses amb el perill de la teva vida simplement perquè estem entrenats per això.

P.- Ha tingut por real en alguna ocasió?

Jo sols he pensat una vegada que m’he jugat la vida i fou a Puig Major. Era un dia de neu i un pare amb dos fills petits que va caure a una canal rodolant molts de metres. Ell mateix ens va cridar explicant el què havia passat. Ens digué que estava ferit i un dels seus fills també, però que feia molt, molt de fred. Ja era el capvespre i partirem cap al lloc. Per mor de la neu, no poguérem pujar amb els cotxes i vàrem haver de pujar caminant per la neu costa amunt. La cosa era molt complicada perquè entrava la fosca i l’home tenia una cama i un braç romput. Ens va cridar dient que si no el trèiem d’allà aviat s’estava morint. Vaig arribar al lloc  corrent i al mateix moment l’helicòpter de la Guàrdia Civil va deixar dos homes, però ens digué que havia de partir perquè en aquell lloc no podia fer res. Jo vaig mirar aquell home fixament i vaig pensar que era mort. Vaig demanar als fills com estava el pare i estaven en estat de bloqueig. Vaig  comunicar amb l’helicòpter i li vaig dir: “Treu-nos d’aquí perquè, aquest home morirà”. A el pendent del Puig Major,  l’helicòpter va anar pujant de costat i les pales de l’hèlice ens passaven  a un metre. Jo em vaig tirar damunt els ferits i els seus fills i vaig deixar de pensar perquè era una qüestió que jo no tenia baix el meu control.  De sobte, em vaig sentir un patí de l’aparell a un pam del meu peu. Vaig pensar “ha pogut arribar” i en el mateix moment havia arribat un dels membres del GREIM i entre els dos, ficarem al ferit dins l’helicòpter que estava en mode estacionari, i d’aquesta manera salvàrem la vida a aquest home i els seus fills. Aquesta ha estat l’única vegada que he tingut por per la meva vida i la dels altres i vaig tenir por perquè no tenia el control de la situació.

@Foravila_IB

#Foravila