Identifiquen 40 àrees prioritàries per conservar els artròpodes a la Península i Balears
Un equip científic amb participació del Museo Nacional de Ciencias Naturales (MNCN-CSIC) ha identificat 40 àrees prioritàries per a la conservació dels artròpodes a la península Ibèrica i les Illes Balears. L’estudi, publicat a la revista Insect Conservation and Diversity, constitueix la primera anàlisi integradora a gran escala sobre la distribució d’aquest grup faunístic i posa el focus en la necessitat d’incorporar-lo de manera explícita en les polítiques de protecció ambiental.
La recerca ha compilat 416.427 registres corresponents a 6.231 espècies —incloses subespècies— de 13 grans grups taxonòmics, entre els quals aranyes, abelles, papallones, escarabats aquàtics o tricòpters. En conjunt, els artròpodes representen prop del 86% de les espècies animals descrites al planeta i desenvolupen funcions ecològiques essencials, com ara la pol·linització, el reciclatge de matèria orgànica o el sosteniment de les cadenes tròfiques.
Les Balears, fora de les àrees clau
Malgrat que l’àmbit d’estudi inclou les Illes Balears, cap de les 40 àrees prioritàries —anomenades PAIA, per les sigles en anglès de Priority Areas for Iberobalear Arthropods— no es localitza a l’arxipèlag. Aquestes zones es concentren principalment en grans sistemes muntanyosos de la Península, com els Pirineus, la serralada Cantàbrica, el Sistema Central o Sierra Nevada.
Els resultats mostren que la riquesa d’espècies es distribueix de manera irregular i tendeix a concentrar-se en ambients de muntanya, que actuen com a refugis de biodiversitat mediterrània. Les Balears, tot i formar part d’un dels punts calents de biodiversitat mundial com és la conca mediterrània, no apareixen entre les cel·les amb major coincidència d’espècies prioritàries segons els criteris emprats (quadrícules de 10 x 10 quilòmetres).
Això no implica, però, una absència de diversitat rellevant a les Illes. L’estudi adverteix que els patrons detectats poden estar condicionats per l’esforç de mostreig disponible i per la resolució espacial emprada. En territoris insulars com les Balears, amb una elevada proporció d’endemismes i ecosistemes singulars —com ara sistemes dunars, zones salobres o ambients litorals—, la riquesa específica pot no reflectir plenament el seu valor ecològic si s’analitza només en termes quantitatius.
Una cobertura notable de la Xarxa Natura 2000
L’anàlisi també avalua l’eficàcia de la Xarxa Natura 2000, la principal eina de conservació de la Unió Europea, que protegeix més del 18% del territori comunitari. En el conjunt iberobalear, la majoria de les àrees prioritàries detectades presenten una cobertura significativa dins aquesta xarxa.
De les 40 PAIA identificades, 27 (67,5%) es troben majoritàriament protegides per la Xarxa Natura 2000; 9 tenen una protecció parcial i només 4 en queden pràcticament fora. Els investigadors conclouen que, malgrat que els artròpodes no han estat un criteri central en la designació d’aquests espais, la xarxa cobreix bona part dels punts calents de riquesa detectats.
Ara bé, els autors adverteixen que aquesta cobertura és en gran mesura incidental. Les directives europees —com la d’Hàbitats— inclouen molt pocs artròpodes en els seus annexos i, en la pràctica, els plans de gestió solen prioritzar vertebrats o determinats tipus d’hàbitats. La conseqüència és que les necessitats ecològiques específiques d’insectes, aràcnids o crustacis sovint queden fora del disseny de mesures concretes.
Un buit històric en les polítiques de conservació
La recerca subratlla que els artròpodes continuen infrarepresentats tant en les llistes vermelles com en els marcs legals de protecció, malgrat la creixent preocupació científica per la seva davallada poblacional. Només una petita fracció d’espècies ha estat avaluada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), i la major part d’anàlisis de conservació s’han basat tradicionalment en vertebrats o vegetació.
En aquest context, l’estudi defensa la necessitat d’adoptar enfocaments multigrup i d’integrar de manera explícita els artròpodes en els plans de gestió dels espais protegits. També apunta que la riquesa d’espècies és només una de les dimensions de la biodiversitat i que caldria incorporar altres criteris, com la raresa, l’endemisme o la complementarietat ecològica.
Per a les Illes Balears, aquestes conclusions obren un debat rellevant. En un territori marcat per la insularitat, la pressió urbanística i la fragmentació d’hàbitats, el coneixement detallat de la fauna invertebrada esdevé clau per orientar polítiques de conservació ajustades a la realitat local. La manca d’àrees prioritàries detectades a l’arxipèlag no hauria d’interpretar-se com una absència de valor, sinó com un estímul per aprofundir en la recerca i en la incorporació efectiva dels invertebrats en l’agenda ambiental balear.