Ara llegint
Gínjol, gust de poma, mida d’oliva

Gínjol, gust de poma, mida d’oliva

L’arribada del mes de setembre i l’octubre marca l’inici d’un nou cicle basat sobretot en la baixada de la temperatura i en el retorn a un cúmul d’activitats que la canícula estiuenca havia deixat en mode “stand by”. És aquest moment l’idoni perquè alguns arbres comencin a donar els seus fruits, arbres com el ginjoler o l’arbocera, que inauguren el temps de les fruites de tardor.

Són aquestes fruites –les fruites de tardor- un grup de fruites que han estat considerades des d’un punt de vista netament econòmic com unes fruites de segona –en la seva major part-  ja que la seva escassa comercialització i el grau de desconeixement de bona part de la població les han convertit en elements purament testimonials des d’un punt de vista econòmic. No ha estat així des d’un vessant històric ja que aquestes fruites foren durant mil·lennis les que s’encarregaren d’abastir les llars illenques durant la tardor i bona part de l’hivern, èpoques en què minvaven els productes frescos mal anomenats tradicionals.

Desconegut per a molts

El gínjol és un d’aquests fruits de tardor, un fruit ben conegut en el món de la pagesia illenca que -tot i que sí que es pot trobar en alguns mercats tradicionals- roman gairebé desconegut en el món fruiter de la capital.

Malgrat que els científics no s’acaben de posar d’acord sobre els orígens del gínjol, la teoria més acceptada afirma que es tracta d’un arbre que prové de la zona del nord d’Àfrica –més concretament d’on avui en dia es troba Síria- on es conreà des de la més remota antiguitat; d’aquesta zona passà amb posterioritat a l’Índia i després a Xina on existeixen proves del seu cultiu des de fa 4.000 anys.

Els gínjols, un fruit freqüent a l’àrea mediterrània. (Foto: G. Puig).

El ginjoler (Ziziphus ziziphus) és un arbust caducifoli de la família de les rhamnaceae, a la qual hi pertany també el llampúdol. Aquest arbre sol ser poc freqüent, però és ben conegut a l’àrea mediterrània d’on és originari i on ha estat arraconat per altres espècies que han estat capaces de donar uns fruits més grossos, llustrosos, i sobretot més fàcils de comercialitzar.

El gínjol és una drupa comestible de forma globosa de color rogenc o marronós quan arriba al seu punt òptim de maduresa que sol ser al llarg del mes de setembre depenent de si es tracta d’una varietat més primerenca o tardana. Entre les característiques del gínjol s’hi troba el posseir una polpa fresca de color verd clar i textura dolcenca i farinosa;  ara bé en tractar-se d’un fruit que s’oxida amb facilitat convé consumir-lo immediatament un cop obert.

Es caracteritza per tenir un sol pinyol, amb un gust dolcenc però amb matisos àcids que recorda una poma. Es tracta d’un fruit molt apreciat pel seu valor nutritiu com a fruita –tan natural com assecada- que ha format part de la dieta mediterrània tradicional com posa de manifest Herodot, que ja l’esmenta en els seus tractats i que el considera semblant a la poma o la pruna pel que respecta a la seva preparació culinària.

Un laxant lleuger

Plini lloà també el valor dels gínjols com a laxatiu lleuger, qualitat que els convertia en un element molt preuat; fins i tot destaca que per conservar-los en òptimes condicions se’ls havien de conservar a recer de l’aire en caixes de fusta de faig o til.ler.

Tal era el coneixement dels gínjols a la Roma Clàssica que eren considerats el símbol del silenci i es feien servir als temples de la prudència en qualitat d’ornament. També durant aquesta època hi havia el costum de sembrar ginjolers a la zona dels conreus exposada al sol per demanar fortuna i protecció durant les collites.

El ginjoler és un arbre caducifoli que pot arribar als deu metres d’altura, però que es caracteritza per un lent creixement. Degut a aquest creixement, el període òptim de producció es sol donar quan ultrapassa els vint anys de vida, tot i que es poden recol.lectar fruits d’una bona mida a partir dels cinc o sis anys.

Aquest arbre sol presentar un tronc dret amb grops i una escorça clivellada;  el brancatge sol ser espès, penjant i zigzaguejant; presentant una ramificació molt densa dotada de fortes pues com a resultat de l’adaptació natural per protegir-se dels herbívors. Les fulles són alternes, coriàcies, de color verd brillant,  poc peciolades i amb estípules espinoses. Per altra banda, les flors són petites, verdoses i situades en grups, florint entre els mesos de maig i abril.

Fàcil de conrear

Una altra de les característiques d’aquest arbre és la facilitat del seu conreu, que no requereix pràcticament cap habilitat especial ni cap atenció especialitzada en tractar-se d’un arbre ideal per al clima mediterrani i continental suau, ja que està especialment ben adaptat per a una contínua exposició al sol i no és exigent pel que respecta al tipus de terra, suportant perfectament aigües i terres alcalines, tot i que el tipus de sòl òptim per al seu correcte desenvolupament és un sòl drenat i profund on les seves arrels puguin créixer amb facilitat.

Es multiplica per llavors i tanys, i no requereix podes severes, sinó lleugeres i d’aclariment. Hi ha més de 400 d’espècies diferents, però a la nostra comunitat es conreen només dues varietats: la més antiga que es caracteritza per uns fruits més petits i rodons, d’una mida d’entre dos i tres centímetres de longitud; i una altra d’introducció més moderna, empeltada, que dóna uns fruits més grossos i llarguers d’una mida que oscil.la entre els cinc i els sis centímetres.

El ginjoler presenta un valor afegit que es troba en la seva fusta, molt preuada pels lutiers i constructors d’instruments musicals, especialment per elaborar gralles i tenores. El valor que representava la fusta del ginjoler li va jugar a la contra, sobretot a la península, on gairebé es va arribar a la seva extinció ja que es talaren boscos de ginjolers per construir amb la seva fusta els vaixells de l’Armada Invencible.

Útil a la medicina tradicional

Una altra de les particularitats que presenta aquest arbre és el seu valor en la medicina tradicional que gairebé n’aprofita qualsevol part: les fulles són valorades pel seu valor astringent i sembla que són capaces de baixar el nivell de sucre en sang mitjançant infusions; a l’escorça se li atribueixen propietats antidiarreiques,  i a les arrels se’ls considera aptes per actuar contra la febre.  Pel que fa al gínjol, se li atorguen valors expectorants, així com també se’l considera apte contra les afeccions respiratòries i de la gola. Però on realment excel.leix és en les propietats pectorals, emol.lients i demulcents –a l’hora d’ablanir o alleugerir irritacions, dureses i inflamacions.

Malgrat totes aquestes observacions, la civilització moderna ha arraconat el gínjol a un paper testimonial pel que fa al seu grau de coneixement i d’utilització; tot i això encara perdura la seva vigència en algunes llars i indrets de la nostra comunitat on s’ha aconseguit dotar el gínjol d’una certa rellevància culinària en innovadores aportacions com l’allioli de gínjol o recuperant el licor de gínjol.  Aportacions que posen de manifest la resistència a desaparèixer d’aquest petit fruit de tardor que malgrat la seva insignificança és resisteix a morir i és manté ben viu en la nostra llengua en expressions com “Val més un gínjol a la mà que una poma a l’arbre” o “Estar més content que un gínjol” cada cop menys emprades, però que posen de manifest la interconnexió evident entre natura i llengua,aportant riquesa i expressivitat i recordant-nos un llegat que no podem ignorar de cap de les maneres.

#Foravilaverd

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt