La nostra lavàndula

Una de les primeres coses que vaig sembrar en comprar l’olivar de Sa Figuera és una lavandula dentata, lavanda, espígol retallat o tomaní. És robusta, aromàtica i llenyosa, de ràpid creixement (pot arribar a passar aviat el metre i mig d’alçada), de la família de les lamiàcies, pròpia de les Illes Balears i les Pitiüses, i pràcticament de tota la Mediterrània occidental, que també es pot trobar abundantment per les Canàries, Madeira i el sud-oest d’Àsia, que es reprodueix per llavor i per esqueixos, tal com comentàvem fa dues setmanes.

Enguany va florir ja a començaments de gener i espero que les seves flors, tan apreciades per les nostres amigues abelles, indispensables per a la pol•linització i per a la nostra pròpia supervivència, durin fins ben avançat l’estiu.

És medicinal, en infusió (una cullerada de flors, amb una tassa d’aigua bullida, després de cada menjada) és una gran ajuda contra l’estrès i l’ansietat, palpitacions, irritabilitat, insomni, taquicàrdies, i molt important per a les migranyes, que desgraciadament tant ens estan acompanyant darrerament. És un bon tònic digestiu que, a més, juntament amb la melissa, ajuda a eliminar els gasos de l’estómac i les rampes intestinals. Si l’ajuntem amb fulles d’olivera (mà de sant, com deia la meva estimada padrina Jerònima), ajuda a baixar la tensió arterial.

Jo, personalment, l’estic emprant, juntament amb altres herbes (romaní, hipèric, llorer i orenga, entre d’altres), també de pròpia recol•lecció, per a massatges relaxants i esportius, per combatre el reuma, cops i picadures d’insectes. L’esperit i l’oli de lavanda (fets dins una botella de vidre hermètica i obscura que deixem quaranta dies al sol i a la serena) calmen ràpidament les tensions musculars, activen la circulació i ajuden a llevar més ràpidament el cansament.

Les flors assecades al sol, posades dins bossetes fetes de retalls de roba, serveixen per foragitar les arnes dels armaris, donant un suau perfum a les nostres peces de vestir. L’espígol o tomaní, aplicat també externament, barrejat amb sàlvia (tres cullerades de cada ingredient, bullides amb dos litres d’aigua durant dos minuts) corregeix l’excés de grassa de la pell i és un bon desodorant per els peus i les aixelles. A més del seu agradable i atractiu perfum, la lavandula és resistent a les dures sequeres i, molt important, ajuda a repel•lir els mosquits que tant ens molestaran en aquests vinents mesos de calor.

“A l’abril, cada gota val per mil”. Avui ha estat la primera vegada que he escoltat, de llavis d’un vell pagès, aquesta dita del nostre costumari popular: “Per tenir millor aigua de cisterna, posa un brot de romaní a la troneta”. Ho provaré aquests vinents dies, que sembla està prevista una mica de pluja (segons la tradició popular es bo posar aigua a les cisternes tots els mesos que tenen R, és a dir: gener, febrer, març, abril, setembre, octubre, novembre i desembre) i ja us comentaré l’experiència.

Per als profans he de dir que la cisterna és un dipòsit subterrani, especialment dins els porxos i a les cuines de les cases de possessió, moltes vegades en forma de pera, i les més recents en forma rectangular, destinada a recollir l’aigua de la pluja de les teulades, conduïda per les canals, per al seu ús domèstic i consum humà, després de passar per diversos filtres, el primer dins la troneta, que a més té les obertures necessàries per desviar l’aigua quan la cisterna és plena, la teulada està bruta o durant els mesos que no tenen R. Fins fa molts pocs anys l’aigua emmagatzemada dins les cisternes es desinfectava periòdicament tirant-hi pedres de calç viva, costum que en els darrers anys s’ha anat canviant per lleixiu o clor.

Encara que una mica tard, podem fer planters de melons, carabasses i carabassons, tomàtigues, rúcula, fesols, fesols de fava, herbes aromàtiques i síndries (els meus fa un parell de dies que han començat a néixer), per sembrar posteriorment directament a la terra, després d’haver entrecavat i eliminat les males herbes (que moltes vegades tampoc són tan males com ens creiem).