Camps de roselles*

Un pagès amic meu, conrador d’unes bones terres al Pla de Mallorca, fa uns dies que em va dir amb una sarcàstica rialleta, quan jo li vaig insinuar la bellesa d’unes roselles, ben vermelles, entre el verd tendrós del blat que, si els problemes de l’agricultura mallorquina no s’arreglen, tal vegada, ben prest, veurem un camp tot envermellit de roselles amb qualque espiga de blat entre i entre. No va maleir les roselles, és cert, però tampoc no les va lloar.

La rosella (Papaver rhoeas) és una flor que arriba, tota acolorida, amb la primavera. La planta neix amb les pluges de setembre, floreix en començar la primavera, fructifica pel mes de maig i es mor durant el mes de juny. La flor que, abans d’obrir-se amb l’esclat d’una vermellor escarlata, té una positura capbaixa. Sembla una flor avergonyida, torbada i humil. Tal vegada sap que la seva existència, encesa com el color d’una flamarada, tan sols durarà un dia, li cauran els pètals talment gotes de sang inútils. Efímer destí per a la rosella, la “petita rosa”. Una de les flors que, als dominis de la llengua catalana, deu tenir més noms d’ús local o comarcal.

Vet ací el glossari de la rosella, o roella, o ruella: ababalaria, ababol, babols, badabadoc, paramà, paparota, gall, gallet, ququiriquic, quicaraquic, pipiripip, paparepoc, quequerequoc, cacarequec, coquerococ (compareu-ho amb el francès coquelicot). Explica Coromines que fou el parescut de la flor de la rosella, vermella i vistosa com la cresta d’un gall. És curiós que, fa anys, a Mallorca, amb el mot quiquiriquic també es designés el tricorni de la Guàrdia Civil. A més, la rosella, encara té les denominacions de galgallaret, gallaret, paporota, paravans. La rosella, per les seves propietats lleugerament narcòtiques, s’emprava, administrada amb molt de seny per les mares, per afavorir la son dels infants inquiets, desassossegats. Que, a Mallorca, sempre n’hi ha hagut.

La rosella també és comestible. A les comarques entre Aragó i Catalunya es mengen amb ensalada.

Em desplau ferm la imatge d’un camp farcit de roselles amb alguna escadussera espiga de blat. Mal futur s’albira si no s’arrangen els problemes del camp mallorquí, que són vells i tenen molts de noms, gairebé tants com les roselles. La fam sols té un nom.

*Article escrit l’any 2010, però el tronem a publicar pel seu interès.