“Cercar, dins un contrast de llum pròpia”. Algunes impressions de l’exposició “Xesca Ensenyat, un món”

A Pollença, també a finals d’octubre, s’hi fa una llum més blanca. És ben bé aquella que dona el color a les rugositats de les branques més altes del pi d’Anglada i Camarasa; la “llum pura” que alimenta, amb el pa de cel, aquest mateix pi, segons Costa i Llobera… Través les terrasses de la plaça Major esquivant qualque bicicleta, i entr dins el Club Pollença, que encara conserva certa atmosfera del segle passat. Enfil unes escales d’esgraons amples, de pedra grisa. A banda i banda, parets altes, encatifades de paisatges a l’oli, desemboquen en un portal de fusta: dues ales obertes, a punt de prendre el vol.

A mà esquerra, sobre un maniquí –mànigues lleument bufades, una randeta brodada, tota la tela passada per la planxa– el vestit de cristiana que devia portar Xesca Ensenyat (1951-2009) el dia que escandalitzà els pollencins quan, al costat d’altres valentes dones, exigí la participació activa femenina als moros i cristians. Al costat de la camisa de jaure, de la paret penjant, hi ha una sèrie de retrats d’una Xesca jove que duu una brusa llisa amb una floritura fina i, cargolat a les espatles, un boà estufat i negre. Són unes fotografies precioses fetes per Isabel Steva (“Colita”) –dues en concret tenen una aureola destacable, nascuda del contrast entre la mirada lluenta i el somriure migpartit característic de l’escriptora. Rere el vestit de cristiana, emmarcada, hi ha la proposta a na Xesca, de part d’un José Pérez Ocaña desvetlat per la Rambla de Barcelona, d’escriure-li un text per a una possible exposició a Mallorca. En un raconet ben endreçat, doncs, la Xesca alternativa, coratjosa, rebel.

A mà dreta de la sala, la col·lecció completa de l’Espira magazine (1987), creada i dirigida per ella (la Xesca editora, de punta de bolígraf espirós, de retxa incendiària), inclosa la làmina original de la besada abrandada entre un home i un centaure signada per Pep Maür, que acompanya l’article “La somera que no podia sentir parlar espanyol”, del número 1 del mes de març de 1987. En ramell, a la paret, es mostren les portades acolorides i transgressores d’aquella revista que, entre l’espurna irònica de ses pàgines, recorda seguit seguit els beneficis de la lectura: “Llegiu: llegir fa embellir”, “llegir fa lligar”, “llegir fa tornar guapos”!!

Enmig, en una taula baixa situada ben davant dels batents de la porta principal, hi ha exposades dues màquines d’escriure –la vermella, segons m’ha explicat en una fugissera i engrescada visita guiada en Biel March, un dels organitzadors de l’exposició, just acabada d’espolsar de les teranyines que havia criat al galliner on descansava– amb el paper signat a la part esquerra: “XESCA ENSENYAT | Verge del Carme, 22, 1-er | 07470 Port de Pollença”. També, documentació personal i oficial (la ñ protocol·lària) i trofeus diversos –títols pòstums, una escultura del Premi Ciutat de Manacor, un “Agraïment” argentat, un punt retxat i bufat dels cantons.

Al fons de la sala, quatre retrats blancinegres de Toni Catany projecten una Xesca d’aparença un xic més lassa. A davall, hi ha un conjunt de fotos familiars que mostren, al cor de la taula, la Xesca polifacètica, relaxada, íntima i riallera: mare, filla, nedadora, fumadora, eròtica, enamorada, tomadora d’ametles… I conferenciant, guanyadora de premis, passionada de la lletra davant l’escriptori de la seva cambra pròpia. En una segona esfera, la faceta més pública de l’autora: enrevoltant les fotografies, hi ha articles d’opinió esparsos que donen forma a la Xesca articulista. A l’entrevista feta per Biel Mesquida a “El dia 16”/Cultura (un dels diaris on va publicar), Xesca es presenta com a col·laboradora i en declara l’estil i el contingut: “El meu espai es dirà Demències i d’entrada serà un espai obert (…). Però sigui el que sigui, procuraré fugir de les preciositats llepades i entregar-me a les paraules vivents, carn de carrer. Amplificaré la veu dels que no tenen representació parlamentària, denunciaré els que embruten l’aigua de la mar, els que subornen i els [s]ubornats, els que buiden camions de runa a l’Albufereta”. Així, escriptura i vida es co-constitueixen en una consonància convergent i sempre dialogant, entreteixida.

Hi ha, així mateix, un espai dedicat a una part de la seva correspondència, formada per cartes dels amics i col·legues del món literari català que demostren la rellevància de l’autora dins aquest circuit –tot i la solitud volguda al Port: epístoles de Josep Maria Llompart, Gabriel Janer Manila, Maria Barbal, Margalida Pons, Vicenç Altaió, Pilar Arnau… D’altres, escampades aquí i enllà a l’exposició, corroboren el reconeixement de l’autora per part de les institucions i el caràcter fort, admirable que, en moments tèrbols, exterioritza sense un gram de vacil·lació, amb una veu contundent, pròpia. Em referesc, per exemple, a una carta interessantíssima adreçada als representants del Premi Guillem Cifre de Colonya, al qual Xesca Ensenyat es presentà (el resultat del premi: desert per manca de qualitat) en paral·lel al Ramon Muntaner (el resultat del premi: guanyadora). En aquest escrit, l’escriptora pollencina reclama les còpies del seu manuscrit i la dignitat del premi, corrompuda –ha quedat ben palès amb la concessió simultània del prestigiós Muntaner– pel comportament del jurat. O bé la carta on declina el xec expedit per l’Ajuntament de Pollença per l’encàrrec de la revista l’Espira, en aquell moment pausat per raons de salut, per mor de comentaris contra la seva bona voluntat i obra.

Resta, encara, molt més a descobrir dins l’exposició (les fitxes lèxiques reveladores de l’alt interès d’Ensenyat vers la memòria popular; les fotografies fetes per Vicenç Ochoa; el calendari commemoratiu compartit amb Pere Pavia; converses i entrevistes enregistrades…). Per tancar aquestes quatre impressions, però, voldria deixar-vos un bon gust de boca amb alguns dels aforismes inèdits que s’han imprès en lletra negra a les parets del Club:

“per anar a la guerra poden ser covards, perquè hi ha unes estructures que t’esperonen; però per dir la veritat han de ser molt valents”
“pensar que hom té raó és ridícul; de raó no en té ningú”
“escriure és per no perdre el fil de la vida; per no embogir”…

Com expliquen Miquel Amengual i Jaume Llompart a la plagueta informativa que acompanya l’exposició, es tracta d’un “recorregut íntim i alhora col·lectiu (…) que reivindica una de les veus més singulars, lliures i personals de la literatura catalana contemporània”. Certament, és una exposició inspiradora, interessantíssima i molt necessària que podeu visitar fins a finals de desembre al Club Pollença. Anau-hi, si podeu, a (re)descobrir l’escriptora inconformista, transgressora, lliure, de lletra viva arrelada al país i de volada sideral… I llegiu-la, és clar: Ciutat de l’horabaixa (1969), L’amagatall de Guipur (1976), Villa Coppola (1985), Una moda fresqueta (1991), Quan venia l’esquadra (1994), Massa vi per a un sol calze (1994), Canvi de perruqueria i altres misèries (1995), Quaranta anys no són res (1997), Babalusa la medusa (2021)…