Cròniques estiuenques d’un boomer a Mallorca

El taxi que no venia mai (Quan la mobilitat depèn de la rendibilitat)

Un diumenge de juliol, una senyora de vuitanta-cinc anys amb dificultats de mobilitat vol tornar a ca seva després d’una vetlada familiar. Són les cinc de l’horabaixa. Al matí, havia arribat amb un taxi adaptat que havia reservat amb antelació, com Déu mana.

A l’hora de tornar, telefonen a la central i els diuen que li enviaran un taxi “tan aviat com sigui possible”. Traducció: esperau asseguts. Dues hores més tard, passades les set, apareix un vehicle absolutament convencional —ni rastre d’adaptació. Una bona estona per encabir la senyora i la seva cadira de rodes, ajudats pel professional. El conductor, amb posat resignat, comenta que els diumenges horabaixa només circulen uns quants taxis per la ciutat. La resta estan ocupats amb serveis des de l’aeroport, que, pel que sembla, és on es cuina l’or. Així van les prioritats: la rendibilitat abans que la mobilitat.

Safari immobiliari al Migjorn (O com vendre’t el pis sense demanar permís)

Soc al meu domicili d’estiueig, en un poble tranquil del Migjorn de Mallorca. Tranquil, però no tant com voldríem. Truquen a la porta i, en obrir, em trob amb una parella d’uns trenta anys, vestits amb una elegància d’oficina que desentona lleugerament amb la calor de juliol. Ella, d’aspecte nòrdic i mirada de catàleg de roba cara. Ell, somrient com qui té pressa per tancar una venda.

—És vostè el propietari?

—Pot ser.

—Som d’una immobiliària i estam cercant propietats per comercialitzar. Jo en soc el gerent i ella, la propietària de l’agència —(i potser del món, pel que es veu). Hem vist l’exterior del seu domicili i ens agradaria veure el seu interior.

Ens ofereixen vendre l’apartament, assegurant que aconsegueixen “els millors preus” i que el pagament seria ràpid i en efectiu. Tot molt seriós i solvent, com en un anunci d’un banc. Responem amb amabilitat que no estam interessats. Però insisteixen: voldrien entrar a veure el pis, fer una valoració i fer-nos una proposta.

Davant tanta perseverança, m’hi veig obligat: els deman que, si no els sap greu, ens deixin continuar amb la nostra vida. No volem saber res de vendre. Adeu i gràcies!

És en aquest moment que ella, que fins ara feia de figura decorativa, es gira cap al seu col·lega i li deixa anar en anglès:

—Tell him that we already have a buyer willing to pay a good price. Is he an idiot or what? (Digues-li que ja tenim un comprador disposat a pagar un bon preu. És idiota o què?)

Amb un record emocionat als meus professors d’idiomes, li responc amb la millor de les meves veus educades:

—No. Just a busy person ordering you to leave my property immediately if you don’t want me to call the police. Out. Now.

I així, com si els hagués tocat un corrent elèctric, fan mitja volta i marxen de quatre potes.

Parlant després amb els veïnats, resulta que aquests personatges —o d’altres de la mateixa espècie— ja fa un temps que campen pel poble, fent safaris immobiliaris porta per porta. Ja ho diuen: a l’estiu, la calor ho altera tot… fins i tot la vergonya.

Google s’acaba aquí (Una lliçó de geografia mallorquina a peu de barrera)

Convidats per uns bons amics, passarem gust unes hores a la platja d’Es Carbó, situada dins la finca privada de S’Avall, al terme de Ses Salines. El conductor és resident al municipi i disposa de la corresponent autorització municipal, aconseguida —com marca el ritual— després d’una visita a l’ajuntament i el pagament religiós de la taxa.

A l’entrada hi ha una barrera i un vigilant amb aire de guàrdia de frontera. Davant nostre, un vehicle que canta “cotxe de lloguer” des de cent metres: fabricació xinesa, matrícula acabada de sortir del forn i adhesius brillants d’un rent-a-car amb pretensions globals.

El zelador s’acosta a la finestra. A dins, una escena digna d’un curtmetratge còmic: el conductor gesticula amb els braços com si estigués dirigint trànsit a la plaça Roja, el cotxe s’engronsa com una barca en tempesta, i els ocupants mostren clarament que el concepte de “finca privada” no surt al seu vocabulari.

Quan el del seient del copilot intenta baixar per convèncer el guarda amb paraules potser no tan dolces, aquest, amb més reflexos que un porter de tercera, li tanca la porta amb decisió i els indica que facin mitja volta. I així ho fan, entre crits, polseguera i una sortida de pel·lícula d’acció amb pneumàtics xisclant. Es veu que no els havien explicat que el parc d’atraccions local no inclou l’accés a finques rústiques.

Ens acostam nosaltres, una mica impressionats. Mostram els papers. El vigilant els revisa amb la serenor d’un notari i ens desitja una bona estada amb to cordial, com si res no hagués passat. El meu amic, encuriosit, li demana si el fet anterior és habitual. Ell, impassible com un monjo zen, ens explica que els del cotxe anterior estaven convençuts que tenien dret a entrar perquè el navegador del vehicle els hi havia dit.

“Segons ells,” diu el guarda amb un somriure carregat de resignació, “Google els marcava aquest camí com a accés directe a la platja, i jo havia de fer cas al navegador, que segurament té més estudis que jo.”

I és aquí, amics, quan l’home, amb tota la tranquil·litat del món, els va respondre assenyalant la barrera:

—Google s’acaba aquí.

Encara ens fa mal la panxa de tant riure. No sabem si per la frase o per imaginar-nos els excursionistes digitals tornant enrere amb el GPS repetint: “Giri enrere. Recalculant ruta. Giri enrere.”

Benvinguts a la gimcana aeroportuària de Son Sant Joan (Abraçades, obres i taxis selectius a l’aeroport de Palma)

Són les deu de la nit i som a l’aeroport de Palma, a l’espera d’uns familiars. Ens situem davant la sortida de passatgers, mig amagats darrere uns cartells gegants —no per timidesa, sinó per evitar ser arrossegats per l’allau humana que en surt a cada minut. És un autèntic Amazones de maletes amb rodes i motxilles a l’esquena, a punt de desbordar-se.

Al cap de poc, arriben els nostres visitants. Intercanviem salutacions i abraçades llargament esperades, d’aquelles que emocionen i conforten. Es queixen de les voltes i revoltes que els han fet fer per culpa de les obres. De fet, han aterrat en una illa mediterrània, però les sensacions inicials devien recordar més aviat a una gimcana aeroportuària.

Venen de deu mil quilòmetres. L’única notícia que han sentit recentment sobre Mallorca? Doncs sí: el col·lapse del sostre de Son Sant Joan, amb pluja de vidres inclosa. Els seus amics havien recomanat portar casc de protecció per si de cas entre somriures irònics. Excel·lent carta de presentació per als que ens visiten. Entre això i els fastigosos duty free ja tenim la seu plena d’ous!

Quan sortim a fora, a mà dreta, s’obre davant nosaltres un oceà de puntets verds brillant en la nit: són els taxis, fidels i immòbils, esperant algun client que sembli mínimament rendible. Ja se sap que una senyora de vuitanta-cinc anys no desperta tantes passions tarifàries.