Cròniques estiuenques d’un boomer a Mallorca (III)

Relleu d’estiu

Hi ha un món paral·lel que neix i mor cada estiu. Un món que només existeix en poblacions petites, banyades per la calma aparent de la calor i els gelats de pot. Allà s’estableix una societat efímera formada per gent que només es troba durant els mesos calorosos, en llocs molt concrets —la platja, el baret, la gelateria— i, gairebé sempre, en roba de bany. Entre capbussades i partides de truc a la fresca, s’hi teixeixen relacions de temporada, lligams de tovallola i conversa curta. Curiosament, si aquestes mateixes persones es retroben més endavant, vestides “de civil” i cap a la feina, és probable que no es reconeguin o, si més no, que practiquin aquella antiga tècnica mallorquina de fer veure que no t’han vist. De tant en tant, això sí, algú s’atreveix amb un «Uep, no t’havia vist!», que és la nostra manera educada de dissimular la incomoditat d’un món que només funciona quan fa calor.

En aquest petit univers dels estiuejants del meu racó, l’arribada d’una nova família sempre és motiu de curiositat i benvinguda —com qui espera una nova entrega del serial d’estiu. A l’inici de la temporada va aparèixer una parella de millennials, joves, dinàmics, amb ulleres de sol vistoses i dos infants petits i riallers que semblaven sortits d’un anunci de iogurts. Ràpidament, esdevingueren habituals de les capbussades refrescants i de les converses lleugeres de tovallola amb veïns, coneguts i saludats.

Vaig veure que s’havien instal·lat en una planta baixa d’aquell edifici modernet que fa cantó, a una vintena de passes de la mar —una primera línia de luxe, vaja, d’aquelles que si treus la ma per la finestra et mullen les ones. Conec bé la finca. De fet, coneixia millor la d’abans.

Allí s’hi alçava una casa estreta i fonda, de parets blanques i finestres verd carruatge. Pura postal antiga. Hi vivia una parella de jubilats entranyables. Ell, al qual anomenarem senyor D —per discreció i perquè «D» sona com d’un personatge de novel·la de misteri— era músic de professió, però amb ànima d’atleta frustrat. Compartírem més d’un horabaixa davant la televisió veient curses de fons com si ens hi anés la vida. Encara record els bots —literalment, bots!— que férem plegats durant la final dels 5.000 metres d’Atenes 2004, quan El Guerrouj va passar com un llamp davant Bekele cap al segon or olímpic. Quin espectacle. Quina èpica. Quins crits. Quina vergonya.

Ella, la senyora L, havia estat infermera d’aquelles que feien tremolar els metges. Dona de caràcter, veu precisa com un bisturí i mirada de diagnòstic immediat. El tipus de persona que et guareix abans fins i tot que li expliquis què tens. Sempre atenta.

Però el temps, que tot ho regira —persones, paisatges i il·lusions— també va remodelar la finca. La casa fou esbucada després d’un pacte amb un promotor (d’aquells que somien en rajoles i es desperten en bitllets) i al seu lloc s’hi alçà un edifici anodí i funcional, de línies rectes i ànima de catàleg d’IKEA. A canvi, els nostres estimats jubilats reberen un pis nou de trinca. Aquest mateix que ara ocupa la jove parella amb criatures.

El SSP (Servei Secret de la Platja), que tot ho veu i tot ho sap, ens ha informat que el senyor D ja no és entre nosaltres i que la senyora L lluita, amb la dignitat que sempre la va caracteritzar, contra una malaltia degenerativa. Els fills han decidit vendre el pis. I oh, sorpresa!, l’han venut a una parella d’aquí. D’aquí de debò. Indígenes. Autòctons. Una espècie en vies d’extinció en primera línia de mar.

Diuen —però qui sap si és llegenda o realitat— que aquest fet gairebé miraculós no ha tingut cap descompte patriòtic. El preu s’ha mantingut segons el criteri implacable del delinqüent, polític i banquer (tres oficis que avui dia sovint conflueixen en una mateixa targeta de visita) Rodrigo Rato: «Esto es el mercado, amigos».

La felicitat d’haver aconseguit un racó privilegiat té, com tot en aquest món, un revers: el que han pogut comprar ha estat possible gràcies a la venda d’una empresa familiar que ha passat a mans d’una multinacional —una d’aquestes bèsties grosses que mengen persones per berenar i caguen beneficis trimestrals.

I, tanmateix, veient els infants jugar i divertir-se a la platja, estic ben segur que el senyor D i la senyora L estarien més que orgullosos de saber que els paisatges i les vistes que els ompliren els ulls sota el sol de la Mediterrània ara són experimentats per aquesta nova generació.

I per molts d’anys.

NO SHOW

De tornada d’una matinal senderista a una de les zones més emblemàtiques del nord de l’illa, veig, a l’ombra d’un pinar espès, a un bon amic aturat a la vora de la carretera. Potser té algun problema, així que m’atur. Li deman si tot va bé. Se li encén la cara d’alegria:

—No hi ha res de nou! I tu, què punyetes fas per aquest racó perdut del món?

Com que tinc temps i fa segles que no ens veiem, aparc el cotxe i baixó a fer-li una abraçada. El meu pare diria que “ens posam al dia”. Però ell em talla:

—Estic treballant.

Davant la meva cara d’incredulitat, s’explica. Ell és un guia naturalista i de muntanya reconegut, amb anys d’experiència mostrant les meravelles de la natura i les tradicions de la nostra illa a visitants curiosos. Li ha encarregat una excursió per a una grup familiar d’alt poder adquisitiu instal·lats en un hotel de luxe estratosfèric. Una dotzena de persones, liderats per la anciana matriarca i acompanyada de fills, filles, adolescents i nins.

L’itinerari: un antic camí construït per presoners de la guerra civil, sense dificultat tècnica, amb la promesa de veure joies ornitològiques com l’àguila peixatera o el voltor negre. També una mica d’història i cultura per completar el pastís. Ell ha preparat bastons per a tothom, un parell de geleres amb berenar de productes locals i fins i tot ha contractat un ajudant. Porta des de les sis del matí en marxa.

—Quin problema hi ha, idò? —li deman.

—Que són les dotze i mitja, i l’activitat havia de començar a les nou. A tu què et sembla?

M’explica que havia insistit a sortir d’hora per evitar la calor, especialment per la gent gran i els més petits. Però al punt de trobada li han dit que els clients s’havien adormit i encara ni havien berenat. L’hora de sortida es va ajornar fins a les deu o deu i mitja… i després una altra trucada: els nens volien anar a la piscina i ja vindrien a migdia. I aquí estan.

El seu telèfon sona. S’allunya uns metres per atendre la trucada, mentre jo observ l’estesa de motxilles, geleres i bastons, i l’ajudant assegut amb cara d’avorriment monumental. El sol cau a plom, superem els trenta graus. Quan torna, duu una expressió entre empipada i alleujada:

—L’agència diu que potser —i recalca el “potser”— vindran més tard. Els he dit que no és bona idea: massa risc de cop de calor. Millor un altre dia.

Una altra musiqueta al mòbil. Mira la pantalla:

—Ja m’ho imaginava… no-show.

—No-show? —li dic, estranyat.

M’explica que, en llenguatge turístic, és quan un client amb reserva no apareix ni avisa. Ell, l’agència i els conductors de les furgonetes cobraran igualment.

—Quines furgonetes? —deman.

—Dues, de luxe, amb pell, fusta, aire condicionat a tota bufa i televisió… esperant davant l’hotel des de les vuit i mitja. Amb xofers vestits de negre a la seva disposició.

Deu ser que la meva cara barreja sorpresa i incredulitat, perquè ell afegeix:

—Per a aquesta gent, el que pagaran avui són quatre cèntims. No és una qüestió de diners, és de poder. Poder fer i desfer amb el temps i disponibilitat dels altres.

M’imagin que deuen experimentar. Un poder cru, sec, d’aquells que no necessiten aixecar la veu ni donar explicacions. El poder de modelar el temps i la feina dels altres com si fossin fang, de canviar-los el rumb amb un sol gest de mà. Poder fer i desfer al seu caprici, sabent que l’efecte és instantani i irrevocable. Sense cap ombra de remordiment, només amb aquella fredor distreta de qui mou peces en un tauler que no li pot plantar cara.

Treim dues cerveses fresques —com si fos un ritual sagrat— i unes galetes d’oli amb sobrassada de porc negre, perquè som gent de gustos simples. Ens asseiem a l’ombra mentre la brisa marina ens acarona, fent-nos creure que la vida és així de fàcil.

—Guaita! Una àguila peixatera! —crida de sobte, amb l’entusiasme d’un àvid ornitòleg  amb prismàtics nous.

Un exemplar vola baix damunt la mar, a la caça. Panxa blanca, esquena fosca. Si no fos per ell, l’hauria confós amb un falcó gran… o amb una il·lusió òptica després de dues cerveses. Quedem bocabadats amb el majestuós vol. I no hem pagat entrada per aquest regal de la natura! El silenci s’imposa —fins i tot la mar sembla aturar-se per mirar. La seguim fins que desapareix damunt el blau infinit.

—Uns bons pardals, aquests turistes… mira quin espectacle s’han perdut.

Una musiqueta provinent del seu telèfon trenca la màgia de l’instant. Ho consulta. I a la cara es dibuixa un ample somriure.

– I nosaltres, mira per on, ja hem cobrat!

COMPLET!

Al sud de Mallorca hi ha el parc d’Es Trenc–Es Salobrar de Campos. Un dels accessos més famosos és el que surt de la carretera MA-6040, de Campos a la Colònia de Sant Jordi, i duu fins a l’aparcament privat de Na Tirapel: 400 places i la tarifa corresponent. La pista que hi mena és estreta, polsegosa i voreja les salines. Si no tens la mala sort de topar amb un cotxe de cara, acabes en un descampat entre dunes on, amb un poc de fortuna, aconsegueixes deixar el teu vehicle sota el sol, perquè quan tornis puguis comprovar personalment com funciona un forn d’aire calent.

L’altre dia, després d’anar a comprar formatge a una de les poques granges que encara el fan com Déu mana —un dels pocs plaers que els metges encara em permeten— vaig tenir la sort que m’acompanyés el senyor M. Home savi, d’aquells que duen la comarca dins les butxaques, com si fos un mapa antic doblegat mil vegades.

A la tornada, just al desviament cap a Es Trenc, ens vam trobar amb un espectacle digne dels Germans Marx: una cua de cotxes fent maniobres incomprensibles, frenant de cop i girant com si ballassin una coreografia improvisada.

—Ja tenim la seu plena d’ous! —va exclamar el senyor M.

La pista estava bloquejada per una dotzena i mitja de vehicles que intentaven sortir enmig d’un núvol de pols. D’altres tants intentaven entrar al estret camí. Uns feien mitja volta, altres consultaven el navegador com si esperassin que els donàs una sortida miraculosa, i alguns ja havien baixat a fer de guàrdia urbà per lliure. Els més exaltats, amb un llenguatge de mans digne d’un manual il·lustrat, enviaven la resta cap a aquell indret on, segons ells, no hi plou mai. Tot plegat, sota un sol que cremava sense pietat.

I el millor de tot: tots ignoraven olímpicament els tres cartells grocs que, sota la paraula “pàrquing”, lluïen en vermell ben gros: COMPLET.

Vàrem passar de llarg, com qui evita entrar a una tempesta de sorra. Al cap d’uns minuts, el senyor M, amb aquella calma seva, trencà el silenci:

—Això passa cada estiu. Dia rere dia, gent que perd el temps, la paciència i els doblers per arribar a una platja. El que havia de ser un paradís d’arena blanca i aigües clares, acaba essent un malson de suor i nervis.

I, després d’una pausa, afegí amb un somriure irònic:

—Però si ho posa ben clar! COMPLET! Ho entenen en francès. Amb una “o” al final, també en castellà, portuguès i italià. I si hi afegeixes una “e”, fins i tot els anglesos!

Jo el vaig mirar intrigat. Ell abaixà la veu, més greu, més fonda:

—Vivim temps d’ansietat i immediatesa. Ho volem tot, aquí i ara, com si el món fos un bufet lliure obert vint-i-quatre hores. Llegim, però no comprenem; miram, però no veim. Ens hem acostumat a desplaçar-nos sense mirar per on passam, amb l’única obsessió d’arribar ràpidament a algun lloc que, un cop hi som, ja no ens satisfà. I així tornam a començar. Caminam per la vida sense adonar-nos ni d’on som ni de què volem fer, com si la mateixa existència fos una cua infinita per entrar en un pàrquing ja ple. I mentrestant, els cartells de “COMPLET” ens criden ben gros, però nosaltres continuam accelerant, convençuts que, si insistim prou, el món ens farà lloc.

El silenci es va fer espès, i jo no sabia què respondre. Ell, però, va decidir no allargar el moment solemne i va cloure amb la seva ironia terrenal:

—Bé, i aquest formatge curat i aquest brossat que encara és tèbi… ens els menjam a ca teva o a ca meva?