Joan Martínez, una bandera feta de silenci

Hi ha camins que no s’esborren encara que deixem de trepitjar-los. No surten als mapes ni a les guies, però reapareixen amb una precisió sorprenent quan tornes a caminar sol per una carena, quan una passa et fa recordar una veu o quan el silenci de la muntanya adopta, de sobte, un nom propi. Aquestes històries neixen aquí: en la memòria dels senders compartits i en les persones que els varen fer possibles.

 He caminat moltes vegades per la muntanya, però, com segurament imaginaran, he tingut la fortuna de no fer-ho tot sol. Aquesta sèrie vol ser un record, sense solemnitat, dedicat a ells.

 Posaré el lector en situació. Un petit grup de muntanyencs mallorquins es troba al refugi suís de la Cabana Bertol, encimbellat com un niu d’àguila a 3.310 metres d’altitud, després d’una dura jornada alpina. Fa una setmana que partiren de Chamonix, a França, per recórrer la mítica Alta Ruta Chamonix–Zermatt. L’indret és espectacular i molt conegut: la seva ubicació, just damunt un petit i vertiginós penyal, i la necessitat d’arribar-hi mitjançant escales i cadenes metàl·liques, superant precipicis i la glacera que li dona nom, li confereixen un aire primitiu i un atractiu lleugerament malèvol.

 La conversa transcorre al reduït exterior, no gaire més ample que la sala d’estar d’un pis modern. Intuïm que la nit serà intensa, obligats a compartir l’espai amb diverses dotzenes d’esportistes, ateses les condicions espartanes del refugi. L’amic Correcamins està indignat perquè li han cobrat sis euros per una botella d’aigua d’un litre i mig. Les explicacions del guarda sobre la necessitat d’emprar un helicòpter per fer arribar aquella modesta ampolla no han fet sinó empipar-lo encara més.

Mentrestant, observam com dos joves practiquen l’antic art de tirar la canya a un estol d’al·lotes rialleres, amb la pell daurada pel sol de muntanya. Un d’ells s’aixeca i es dirigeix cap a una escala metàl·lica que s’enfila verticalment fins a la teulada de la instal·lació. Prova de fer la senyera humana: un exercici acrobàtic molt exigent en què et sostens horitzontalment, amb els braços estirats, aferrat a una barra o estructura, intentant dibuixar amb el cos una línia recta, com una bandera onejant al vent.

L’intent fracassa abans que puguem aclucar els ulls. Estira una mica, fa un parell d’alenades profundes i ho prova de nou. Aguanta uns instants més, però acaba caient com un sac ple de plom. Les al·lotes s’esvaloten i esclaten en rialles. El seu amic s’hi acosta i l’aparta amb un gest eloqüent, com dient: «no tens ni puta idea». Respira amb força unes quantes vegades abans d’aferrar-se amb totes dues mans i projectar-se amb la potència dels braços i l’esquena.

 Vatua! Aguanta gairebé dos segons, tremolant com una fulla batuda pel vent de ponent i posant-se vermell com una tomàtiga madura. La cara de patiment recorda la d’algú sotmès als turments de la Santa Inquisició. Cau a terra entre crits d’eufòria i expressions d’admiració d’aquell grup de dones divertides. Torna cap a elles convertit en el mascle alfa del moment, més ample que llarg, inflat com un indiot.  

 L’amic Joan Martínez ha arribat discretament i ha tingut ocasió d’observar l’espectacle. El seu posat tranquil i reflexiu el combina amb un cos treballat i cuidat. La seva activitat com a professional de la seguretat fa que el seu estat físic i mental siguin potents i equilibrats. Es persona moderada, d’aquells al que no li agrada fer-se notar ni destacar. Amable i fiable. L’anomenem Trepador per la seguretat que ens transmet en situacions complicades i delicades. Molts tenim una història per contar en què ell apareix com a element salvador en situacions complicades. Sense donar-li importància. Serenament humil i discret. L’única i modesta concessió a la vanitat arriba quan li demanes pel seu estimat llogaret de Sant Jordi.

Correcamins —encara empipat per l’atracament de la botella d’aigua a preu de licor car— convida Joan a fer un intent.— «Els has d’esclafar la guitarra!», s’exclama.

 Ell mou el cap negant-s’hi. Però el mascle alfa i el seu escuder s’han adonat de la conversa i s’hi acosten, desafiants. Li diuen un parell de coses en una gerigonsa que pretén ser anglès. Joan acluca els ulls i els sosté la mirada. De cop se li dibuixa un somriure a la cara i s’atraca als barrerons de l’escala.

 Abans de poder dir Jesús, s’aferra als esglaons i, amb un bot, queda pràcticament paral·lel al terra. Un, dos, tres… fins a quatre segons es manté enfilat. Tots quedem desconcertats pel que acaba de passar. Els dos pinxos i la seva claca obren els ulls i no diuen ni pruna. Joan s’atraca a nosaltres i comenta, amb tota naturalitat, que no li ha sortit bé: s’ha precipitat i no ha executat correctament els moviments. Ens entrega la jaqueta i fa un parell d’estiraments abans de dirigir-se de nou a l’improvisat poltre de tortura.

 Comencen a arribar alguns curiosos, alertats pel que estava succeint. Encarat a l’escala metàl·lica, fa una sèrie d’inspiracions profundes i, amb una tranquil·litat aparent, s’enganxa als barrerons. Durant els següents catorze segons manté el cos recte i paral·lel al terra. El so del vent fred, bufant sobre aquell penyal inaccessible, esdevé la banda sonora d’aquella proesa física.

 El temps semblà aturar-se durant aquells segons. Quan els peus tornaren a tocar terra, el silenci es trencà amb murmuris, rialles contingudes i mirades encara incrèdules. Joan, castigat per l’esforç, s’eixugà les mans i, com si res d’extraordinari hagués passat, s’acostà al grup de joves. Ho feu amb naturalitat, sense rastre de supèrbia, comentant aspectes tècnics d’aquell moviment gimnàstic, com qui ha fet un atxem i gairebé se’n disculpa. Al cap d’una estona, l’estol de jovençans i alguns dels espectadors conversaven tranquil·lament amb ell.

Quan ens entaulàrem per sopar, va aparèixer una botella de vi a la nostra taula, sense que ningú l’hagués demanada. Era una cortesia inesperada d’un dels seus nous amics. Un gest senzill, sense discursos ni proclames, però prou eloqüent per resumir el que havia passat aquella tarda al refugi.

Potser per això, quan avui veig com hi ha qui s’embolica amb una senyera —qualsevol— per incitar a l’odi, furgar en la diferència i atiar els racons més foscos de l’ànima humana, em ve inevitablement al cap aquella escena.

 Els podria contar moltes més històries de Joan Martínez i d’aquells dies: l’ascensió al Tête Blanche, l’arribada als peus del mític Cerví, la fascinació davant les parets tremendes del Matterhorn… Tot plegat, records que romanen com senders que no s’esborren. Però el que més em queda és la manera com aquella tarda al refugi ens va mostrar què és la grandesa: no la que es proclama, sinó la que es viu, silenciosa i generosa, en un gest, una mirada o una botella de vi inesperada.

El meu ideal d’estendard és un altre. És el que Joan ens va mostrar aquella tarda al refugi: una combinació gairebé perfecta de força, modèstia, proximitat i, per damunt de tot, humanitat. Valors senzills que ens allunyen de la bèstia i ens fan persones. Amb tots els defectes i problemes que vostès vulguin.

 Ara que el maleït cranc ha convidat a descansar al protagonista d’aquesta història, m’agrada imaginar-lo observant el món des del seu petit tossal de Sant Jordi. I pensar que, si alguna cosa ens va ensenyar entre trescades i carenes, és que la veritable grandesa no fa renou, no s’exhibeix i no necessita banderes: simplement es practica.