La meva infantesa i el cant dels ocells

Vaig viure mesos de la meva infantesa al Raiguer, dins el terme de Campanet (vila d’època preromana), més concretament a la finca de Santiani Gran, rodejat d’ovelles, gallines, coloms, conills, porcs i truges, espigues i fruiters, veient brostar les parres, rebentar, recollir i menjar espàrrecs (quines truites més saboroses). Anava a caçar tords, cabres amb llaç, perdius, tórtores, coloms salvatges, cegues, tudons, estornells, conills, llebres; acompanyat pel belar de les ovelles, cabres, el bramar dels ases i someres, el lladrar dels cans i baixava amb el carro i el mul pel vell camí fins a Campanet a fer les indispensables compres setmanals. Collíem i assecàvem damunt canyissos les saboroses figues dels extensos figuerals Féiem l’artesanal pa setmanal al forn de llenya del corral, amb la farina del nostre propi blat, amb aquell llevat guardat escrupolosament dins la pastera, a la part esquerra de la immensa i empedrada entrada, sense oblidar les saboroses coques de verdura i trempó que ens feia el pastor. Escoltàvem  cantar els ocells a trenc d’alba, amb aquella encisadora paleta de tons grisos i blaus, aquell silenci sepulcral només romput pel cant majestuós del gall. Aquelles caixes de fruita, tomàquets, raïm, mongetes, blat d’indis, del nostre hort ecològic, que setmanalment anàvem a vendre al mercat d’Inca, juntament amb alguna perdiu, colom.

Aquelles sopes de verdura els vespres, tallades directament del gros pa, amb un gatzoll, aquelles llargues converses, aquells savis consells, vora la llar de foc, enterra, enmig de la cuina, rodejada del bancs blancs de calç, coberts de pells de xots i cabrits, espai ampli i ben airejat, que segons mestre Pep, l’etern pastor de Santiani, era d’origen medieval, aquelles gerres d’aigua fresca de la cisterna, aquell ben assortit rebost, aquella xuia, aquells tallats, aquella llet acabada de munyir.

Recordo com si fos ahir aquell feliç despertar, aquells perfums, aquella olor de terra humida, aquella tranquil·litat i em deixaren marcat per a sempre, reafirmant els valors apresos dels meus pares i avis, que indiscutiblement ajudaren a esculpir la meva identitat, la meva pròpia forma de viure amb intensitat la nostra quotidianitat, els nostres valors, la nostra vida, l’amor amb la natura, la nostra felicitat i la nostra vida.

Això era abans. Avui és avui i res més lluny dels temps pretèrits passats i sempre enyorats. El que us he contat és part de la meva infància. El temps passa i mai més torna. L’enyor…

#Foravila