La Serra en joc: una llei necessària amb ombres inquietants (i II)

Quan s’escriu sobre la Serra de Tramuntana, rarament hi ha indiferència. La columna que aquest mitjà em va publicar sota el títol “La Serra en joc: una llei necessària amb ombres inquietants (I)” m’ha permès comprovar-ho de nou. En aquestes setmanes he rebut comentaris i opinions de signe divers, i també he intentat seguir les reflexions que altres persones i col·lectius han fet públiques. N’hi ha hagut de colors i matisos ben diferents, i segurament no he arribat a tot ni a tothom.

L’objectiu era —i continua essent— obrir i enriquir el debat. Des del punt de vista d’un excursionista clàssic, si és que aquesta figura encara existeix. Aquesta segona i darrera columna vol recollir algunes aportacions i reflexions fetes per persones que em mereixen respecte i consideració: opinions cabals, assenyades i dignes de ser escoltades.

Realment, una llei necessària?

Una persona de llarga i reconeguda trajectòria em comenta que, a ell, no li cal cap llei. Segons la seva experiència, quan es redacta un text com el present és bàsicament “… per emprenyar, a part de donar més beneficis als especuladors…”. Pel que fa al suposat impuls a l’agricultura, tampoc no ho acaba de veure clar: “… és un catxondeo…”. Sentint-lo un recorda aquella afirmació del Marquès de Sade: “La llei només existeix per als pobres; els rics i els poderosos la desobeeixen quan volen, i ho fan sense rebre càstig perquè no hi ha jutge en el món que no pugui comprar-se amb diners”.

És innegable que fins ara, per caminar i trescar per Tramuntana, no ens ha fet falta cap llei específica. Però això no significa que no n’hi hagi. El conjunt de normes que afecten aquest territori és extens: regulacions ambientals, ordenances municipals, decrets del Consell de Mallorca, legislació autonòmica, lleis estatals i directives europees, com a mínim. Sovint se superposen i, no poques vegades, entren en conflicte, generant una certa sensació d’incertesa jurídica. Des d’un punt de vista pràctic, no seria mala cosa disposar d’un marc de referència més clar i unificat per a totes les activitats que es desenvolupen a la Serra, també l’excursionista i senderista.

Ara bé, tampoc no hem de ser pobres i beneits alhora. És ben probable que els grans grups de pressió amb interessos a Tramuntana hagin fet la seva feina, introduint aspectes que els resulten favorables. Alguns despatxos de missers —d’aquells de moqueta espessa i minuta generosa— també han complert el seu paper, no limitat exclusivament a la redacció i al consell legal.

Personalment, preferesc acollir-me a una altra mirada. Ho expressava Victor Hugo: “Si teniu la força, ens queda el dret”. M’estim més disposar d’un marc legal clar —encara que pugui ser esbiaixat— i saber a què jugam tots. Si cal, sempre quedarà la possibilitat de recórrer a la justícia i a la seva esbombada imparcialitat. No debades l’emperador Frederic II el Gran va descobrir, astorat, que “Encara hi havia jutges a Berlín!”.

Quan tancar un camí públic surt gratis: la impunitat

“Però de què punyetes parlen amb centenars de camins públics tancats i usurpats?” em va deixar anar un referent del món associatiu vinculat a la muntanya. I no li falta raó. L’investigador i expert Antoni Gorrias confirma que hi ha més de 200 camins públics tancats a Mallorca. Entre 50 i 60 es troben a la Serra de Tramuntana, segons l’entitat conservacionista GADMA, per boca del seu portaveu Bernat Fiol.

«L’elefant dins la sala és que l’Administració no fa res, ni per dignificar els camins públics… (idò) de la resta, a mi què m’expliquen!», etziba un antic president de la Federació Balear de Muntanya.

I encara més quan l’apartat tercer de l’article 40 de l’avantprojecte —curiosament titulat “Ús públic”— ja és conegut entre alguns com l’esmena Balitx d’Enmig. No és cap detall menor. Aquesta finca va tancar i desviar un camí públic fa més de quinze anys, i les denúncies reiterades han estat tractades amb una passivitat administrativa que molts consideren, com a mínim, sospitosa. «Talment com si en Berga encara mogués el paner de ses cireres des del seu mausoleu a Son Tril·lo», ironitza un altre.

Tot plegat passa mentre la Llei 13/2018, de 28 de desembre, de camins públics i rutes senderistes de Mallorca és plenament vigent. Un text legal del Consell de Mallorca que regula la protecció, l’inventari, l’ús i la conservació dels camins de titularitat pública, i que —en teoria— garanteix el lliure accés i el pas per aquestes rutes. Dit diplomàticament, no acaba de quedar clara la voluntat política de l’actual equip del Consell de fer complir la seva pròpia normativa.

Perquè quan es beneficia qui incompleix la llei es genera una dolorosa sensació d’impunitat. La ciutadania veu com infraccions i abusos queden sense conseqüències reals. I això no només augmenta el descrèdit institucional; encara pitjor, erosiona la confiança en el mateix sistema democràtic.

Convé tenir-ho present. Quan es modifiquen normes per afavorir als infractors s’erosiona el principi d’igualtat davant la llei. I, a més, és inútil. El resultat és gairebé sempre el mateix: un efecte crida immediat. Si el cost legal, moral i material de vulnerar la norma és mínim, el que s’incentiva és la reincidència. O pitjor encara: la temptació d’anar una passa més enllà.

Un veterà de mil batalles i antic president de la FBME em fa arribar la seva opinió: “Per desgracia no ens podem fiar dels polítics que la proposen. La seva trajectòria fins ara es caracteritza per prioritzar els interessos dels propietaris i desprotegir els drets de pas o ignorar les denuncies.” Poc més a afegir.

Parlem d’exigències impossibles i altres herbes

Si hi ha un punt de l’avantprojecte que aixeca una oposició gairebé unànime és l’exigència d’una autorització escrita del propietari per travessar finques privades. La reacció és immediata. “Això és per llogar-hi cadiretes!”, exclama un interlocutor. “Segur que ho ha pensat qualque geni de la burocràcia, un llumener de les normatives”, ironitza un altre.

No és una exageració retòrica. Una coneguda federació esportiva ho expressa amb claredat en les seves al·legacions al avantprojecte: més del 90% del territori de la Serra és de propietat privada i nombrosos itineraris històrics travessen diverses finques. Generalitzar l’exigència d’autoritzacions prèvies equivaldria, en la pràctica, a restringir de manera desproporcionada l’accés al territori i a contradir l’objectiu mateix de fomentar el coneixement i el gaudi d’aquest paisatge cultural.

Ja ho apuntava en l’article anterior: el principal conflicte actual a la Serra de Tramuntana és el de l’accés. En la mateixa línia s’expressaven Miquel Vadell i Pep Bernales en una tribuna publicada l’11 de març al Diario de Mallorca: “El resultat pràctic no és la protecció del patrimoni: és l’exclusió de la ciutadania d’un bé que, en un sentit profund, pertany a tothom.”

La seva crítica no es limita a la denúncia. També apunten el camí: identificar els punts on hi ha riscos reals, senyalitzar adequadament, educar i establir codis de conducta clars. Una gestió intel·ligent del territori, en lloc d’una prohibició genèrica.

No és una opinió qualsevol. Vadell i Bernales formen part de ICOMOS, l’organisme assessor de la UNESCO en matèria de patrimoni cultural, responsable de l’avaluació i el seguiment dels llocs declarats Patrimoni Mundial, com la Serra de Tramuntana.

Per això molts entenen que la proposta d’autoritzacions prèvies no resol el problema. Al contrari: el desplaça i accentua. El que cal és un model d’accés basat en la responsabilitat —individual i col·lectiva— que sigui compatible amb la conservació del territori i amb el respecte a la propietat privada. I que fugi de la perversa criminalització de senderistes, excursionistes i muntanyencs.   

El dilema de Tramuntana: camins tancats i lleis obertes

La Tramuntana no és només pedra i cims; és memòria, camins antics i records compartits. Si volem que continuï sent de tothom, s’ha d’exigir quelcom més que lleis: cal voluntat de justícia, respecte pels drets de pas i un compromís real amb la conservació. Sense això, qualsevol norma, per molt benintencionada que sigui, quedarà en paper mullat mentre els camins públics romanen tancats i la impunitat campa lliure.

Si alguns volen fer i desfer amb les seves finques, treure rendibilitat econòmica a través del turisme i rebre inversions públiques amb diners de tots, haurem d’exigir que es respectin els drets de pas que garanteixen l’accés al territori. La Serra no és només un paisatge; és patrimoni, responsabilitat i, sobretot, un preciós bé comú.

I m’agradaria acabar recordant les paraules del desaparegut papa Francesc: “Som custodis, no amos d’aquesta terra, i cadascun té una responsabilitat personal en la custòdia de la creació.”

Per això la Serra de Tramuntana també és ca nostra.