L’Albufera s’està cremant i el camp s’empobreix
Trist, molt trist. Lamentable, molt lamentable. L’Albufera s’està tornant cremar. Efectivament el 2020 ha estat un any nefast, un any devastador. L’incendi, que sembla provocat, començà devers les sis del capvespre d’aquest passat divendres, havent calcinat ja més de 300 hectàrees, especialment de canyes i canyet, a més de tres habitatges, i dos més amb danys a l’exterior, seguint amb dos fronts, un que avança cap a la depuradora de Muro, i l’altre cap al Parc Natural de l’Albufera.
Segueixen treballant, a l’hora de redactar aquestes línies, per terra i aire, més d’un centenar de persones, que a més han hagut de lluitar contínuament contra les fortes rafegues de vent, de més de cent quilòmetres. Molta força i ànims als afectats i a tots els que lluiten contra aquest inexplicable fet. Està clar que tots els piròmans del món necessiten mà dura i més fortes reprimendes. Si és necessari s’han de canviar les lleis i els han d’embargar tots els seus bens, haguts i per haver, per afrontar aquestes despeses i aquest incalculable mal fet a la nostra natura, a la nostra flora i fauna, és a dir, a noltros mateixos, posant en risc dotzenes de vides humanes.
El camp s’empobreix
Per a moltes persones, especialment els més jovençans, el camp, els pagesos, l’agricultura illenca (desgraciadament la germana pobre de tota la nostra economia), son uns complets desconeguts. La situació de deteriorament a la que ha arribat aquest important sector (no només per la pandèmia i els incendis provocats) desgraciadament és de cada vegada més generalitzada. Cal recordar el vell i vigent eslògan de l’organització conservacionista WWF: “Cada minut que passa desapareix un agricultor a Europa”, i més tenint en compte que la renda agrària ha caigut, durant els darrers vint anys, més d’un 40 per cent, especialment degut als superiors costos de producció per la insularitat.
La modernització també ha contribuït moltíssim en empobrir encara molt més el camp, ja que la major part de pagesos supervivents (exceptuant els ecològics, afortunadament de cada dia més nombrosos), han de comprar fertilitzants, pinsos, gas-oli… Abans, i actualment dins l’agricultura tradicional i ecològica, s’empraven i s‘empren els fems dels animals (cavalls, vaques, gallines, conills, coloms…) per abonar els horts; fins i tot encara record els padrins quan tiraven dins l’aigua de regar el pixum que treien del lloc comú, amb un cassó (recipient de metall, no gaire ampli però força alt, amb un mànec de fusta d’uns dos metres de llargària), i a més no abundaven els monocultius, la rotació constant de cultius feia que la terra recuperés tots els seus nutrients.
Coneixes l’Àloe Vera?
L’Àloe Vera Barbadensis, o Sàbila, és una planta crassa originària de l’illa de Socotra, situada al nord est d’Àfrica, entre Somàlia i el Iemen, caracteritzada per tenir unes fulles molt carnoses i lanceolades (en forma de llança i més ampla prop del pecíol que de l’àpex) amb espines als costats que estan farcides de polpa, amb moltes aplicacions i propietats medicinals.
Darrerament s’ha convertit en una planta molt conreada dins els nostres horts, olivars, i terrasses, tant en exteriors com en interiors, a causa dels seus usos terapèutics i decoratius, sent relativament fàcil de sembrar i de mantenir en bones condicions, sense necessitar molta atenció, si té un d’un bon sistema de drenatge de l’aigua, ja que, és molt sensible a l’excés d’humitat, arribant a podrir-se.
A pesar de que admet tot tipus de terra, és millor que disposi de matèria orgànica, afegint-li anualment un poc de compost. Sempre s’han d’emprar les fulles més externes, de la part de baix, tallant-les a l’alçada de la base, ben prop del tronc, deixant que sigui la mateixa planta que tanqui el tall.
És hora de collir, trencar i salar olives.
Ho comentàvem ja a mitjan juliol: “Males perspectives, en principi, per a la temporada 2020 – 2021, per al sector de l’oliva a moltes zones de la Serra de Tramuntana. A pesar de la gran rapada que portaven fa uns mesos les oliveres -la presència de molta rapa als arbres mil·lenaris no significa sempre una collita abundosa-, l’excés de pluges del més passat, com ja ha passat amb les cireres i altres fruites de per aquí, que perderen part de la seva dolçor, sembla que ha perjudicat també seriosament la producció de la collita d’enguany, molt mala de quantificar encara en aquests precisos moments, però que pot significar bastantes pèrdues als soferts olivarers”.
En aquests moments els entesos parlen de l’inici d’una collita que es preveu fins al 80% inferior que la de 2019-2020. És temps, els que en tinguin, de collir, trencar i salar les nostres apreciades olives.
L’olivera, arbre perenne, robust i humil, que pertany a la família Oleaceae, senya d’identitat de la Serra de Tramuntana, i generalitzant de tota la mediterrània, avui en dia estesa també a Amèrica del nord, del centre i del sud, a Xina, Vietnam, Oceania Meridional i al sud d’Àfrica. És una espècie, moltes vegades mil·lenària, que conjuga cultura i tradició, impassible al pas del temps.
Exercici habitual i menjar variat.
Està demostrat que, a més d’una bona, variada i saludable alimentació, amb productes locals, o de proximitat, és necessari fer diàriament un poc d’exercici físic, aeròbic, per tenir una bona salut. El manteniment de la nostra massa muscular, que anem perdent amb els anys, o per manca d’activitat física, és crucial en la lluita contra les temudes malalties (inclòs el covid-19) i els riscos que porta en si l’envelliment.
Hàbits tan senzills i saludables com menjar-nos les pomes i els tomàquets (si pot ser productes orgànics, ja que desgraciadament és la pell que conté la majoria dels pesticides) sense pelar, ens pot fer augmentar la massa muscular un 10% i la qualitat dels músculs un 30% amb un poc més de dos mesos.
La pell de les pomes i els tomàtigues conté dues molècules: l’àcid uròlit i la tomatidina, que ens ajuden a mantenir bons reflexos, prevenir caigudes i tenir un estil de vida actiu, a més de servir com a proteïnes d’emmagatzematge crític per a la funció immune, que disminueix la gravetat de les malalties infeccioses i l’augment de les possibilitats de sobreviure al càncer.
I no oblidem que la microbiota intestinal està directament influenciada per la dieta, així com també pel consum d’aliments fermentats (xucrut, olives, cogombres), prebiòtics i probiòtics.
Tenir cura a la pell de la cara.
Neteja la teva cara al menys dues vegades al dia. Romp l’hàbit de les dutxes massa calentes i llargues, perquè dilaten els porus de la pell i causen enrogiment. En contrapartida les dutxes fredes i banys d’aigua freda són excel·lents per els capil·lars i reafirmar la pell.
Beu d’un litre i mig a dos d’aigua al dia, que serveix, entre altres coses, per eliminar toxines i tenir la pell més elàstica; i especialment no oblidis caminar i fer esport. Hi ha també aliments que t’ajudaran a tenir la pell més fina, com els cítrics (taronges, llimones…), la fruita i les verdures (tomàtigues, pastanagues…), i especialment menjar un poc de tot per tenir una pell fina.
Molt coneguda tradicionalment és la màscara de cogombre, què també pot ser substituïda per un senzill suc de cogombre (barrejar el suc de cogombre amb una mica de sal i després aplicar sobre el rostre i deixar que reposi durant uns minuts); millor encara, aixafar la meitat d’un cogombre pelat, afegir unes gotes de suc de llimona i una cullerada de cafè d’aigua de roses. Aplicar a la cara i deixar reposar d’un quart d’hora a 20 minuts, retirant-la després amb aigua freda.
Un altre dels remeis casolans i saludables és aplicar suc de tomàtiga a la cara. Deixeu reposar des d’un quart d’hora a 20 minuts i retirar amb aigua tèbia, tres vegades a la setmana. Les locions amb àloe vera, del que n’hem parlat abans, també són molt útils i saludables.
Tomàtigues de ramellet.
Perdura la tradició i en aquests moments encara a molts de pobles i llogarets de Mallorca es poden veure a les madones, assegudes a la fresca, enfilant tomàtigues de ramellet. Molts dels costums rurals desgraciadament s’han perdut al llarg de les darreres dècades a mesura que la ruralia ha deixat de ser rendible econòmicament.
A Mallorca tenim una varietat local autòctona de tomàtiga de color vermell ataronjat amb un alt percentatge de polpa, coneguda com a tomàtiga de ramellet. El seu nom científic és Lycopersicon Esculentum Mill i tradicionalment s’enfila per a afavorir que es conservi més temps (fins pràcticament un any).
La tomàtiga de ramellet és un dels ingredients claus dins la nostra cuina mallorquina, tant per preparar un bon sofregit, com per fer un bon pa amb oli, que es pot acompanyar de tot tipus de formatges i d’embotits illencs, sent un dels plats més típics de la cuina mallorquina, i un dels més senzills i exquisits que cap visitant no hauria de perdre’s.
Encara podem aprofitar les darreres prunes, els saborosos melons, síndries, figues, figues de moro que ara estan al seu zenit, raïm, pomes, peres, caquis (estan al seu punt), magranes, plàtans, kiwis. Podem gaudir de verdures de tardor com els pebres, albergínies, carbassons, carbasses, tomàtigues, els moniatos, les bledes, l’api, els espinacs, cogombres, fonoll, mongetes, cebes, cols, cols de Brussel·les, coliflors, col llombarda, col xinesa, patates, porros…
M’ho havia pronosticat l’amic Toni: “Els fesols de fava fins que no fa un bon ruixat no granen”; i efectivament després de les darreres pluges han agafat una força vitalitat i color impressionants i estan carregats de nou de saborosos fruits.
Fotos: Joan Oliver i Toni Cirer
#Foravilaverd