L’Alzinar: Peres de Sant Joan, , blaves i esmoladors

M’acaba d’arribar, de mans d’un apreciat lector del Fora Vila, pagès i ciclista urbà, una caixeta de peres de Sant Joan, les més primerenques de Mallorca.

Són una joia que teòricament s’ha de collir pels voltants de Sant Joan. Ara a causa del canvi climàtic, ja es poden menjar bastant abans. Són gustoses, aromàtiques, tradicionals, rústiques, sucoses i dolces, d’un color groc encès, molt diferents de les grosses que es venen habitualment a les tendes.

La perera de Sant Joan és molt productiva, molt agraïda i molt generosa. Cada any, tant si plou molt com si no, produeix una gran collita de peres de petites dimensions, de textura dura i sabor dolç, de tons vermellosos a grocs ataronjats, depenent del seu punt de maduració.

La temporalitat, tant de la fruita, com de les verdures, que es cultiven al llarg i ample de la geografia illenca, hauria de ser la base de restaurants i mercats. Si els seus responsables en lloc d’acudir directament a les grans superfícies, agafessin sovint el cistell i s’endinsessin al món dels mercats tradicionals illencs, o directament als mateixos pagesos, un altre gall ens cantaria, i amb tota seguretat els visitants i clients partirien més satisfets.

Figues flors.

“Si no plou per primavera, figues flors té sa figuera” diu el refranyer popular mallorquí. Aquestes figues primerenques que, enguany, per culpa de les fortes temperatures, han avançat bastant la seva maduració, no són sempre les millors, però, com que són les primeres, les trobem boníssimes. “Ses figues i ses amors, ses primeres són ses millors”.

La figa flor és la del primer esplet de les figueres (que en fan dos cada any), i madura teòricament entre finals de juny i el juliol. L’altra collita de figues se sol fer a mitjans d’estiu.

El mes de juny s’ha caracteritzat sempre per la seva fruita saborosa. Ara gaudim dels albercocs, les prunes i les cireres de la nostra terra, que són de temporada i tenen un gust especial. Encara que la globalització ens ha permès tenir els fruits de qualsevol època de l’any a taula, és evident que no trobarem cap altra fruita més bona i saludable que la que madura als arbres dels nostres horts, de les nostres illes.

Estem a les portes de l’estiu.

Estem ja pràcticament a l’inici de l’estiu. Un estiu que, segons l’Agència Espanyola de Meteorologia serà més calorós i més sec del normal, si les DANA´s (depressió atmosfèrica aïllada en nivells alts que es produeix pel xoc d’una massa d’aire fred en altura amb l’aire calent de la superfície. Aquest fenomen, tradicionalment anomenat “gota freda”, dona lloc a xàfecs i tempestes intenses), ens respecten.

Per tant, l’agricultura podria veure’s afectada per aquesta sequera, juntament amb el consum industrial i domèstic. Aquests dos últims sectors ocupen el primer lloc respecte al consum d’aigua, ja que les Illes, com sabem, a pesar de la Covid.19, són zona turística. Però, per altra banda, l’estiu podria acomiadar-se amb les temperatures pròpies de l’època de l’any i amb força precipitacions. 

Dilluns que ve, dia 21, jornada en què el Sol es troba al punt més alt, i és més visible per més temps, a les 5-32’ hores començarà l’estiu, i aixecades ja algunes restriccions pandèmiques segurament podrem tornar a gaudir de la màgia de la Nit de Sant Joan, dia 24 de juny, amb els tradicionals foguerons, els ritus per trobar parelles, els tradicionals vimers, i el medicinal hipèric o herba de Sant Joan, que enguany, com a les darreres temporades, va molt avançat, ja fa més de dues setmanes i mitja que està florit.

Blaves, d’aquesta setmana.

Enguany també es troben blaves dins el mes de juny.

Segons ens contava l’expert cercador, amic i conseller Toni Vallcaneras (que abans-d’ahir en recollí unes quantes) a pesar de la forta calor d’aquests dies, les darreres pluges han fet esclatar els darrers bolets, entre ells les saboroses blaves, pels pinars i garrigues.

Per alguna raó, sempre s’ha cregut que els bolets apareixen al bosc només a la tardor i es poden collir quan comença la temporada de pluges després d’un calorós estiu.

Però no és així, i alguns anys per Sant Joan, segons ens confirma en Toni, encara es poden menjar esclata-sangs, i altres delícies forestals, collits el mateix dia, si el temps i les pluges acompanyen.

L’esmolador.

Fa una infinitat d’anys que no sento el seu clàssic soroll musical, aquell to únic que treia al bufacanyes. En refereixo indubtablement a l’esmolador, aquell personatge ambulant que, amb la seva bicicleta, amb la mola al portapaquets, anava de poble en poble esmolant ganivets i tisores, un altre dels oficis tradicionals que ha passat a la història, sepultat per la modernitat, aquest mal entès i, sembla que, inaturable progrés.

A poc a poc es va  anar esvaint, la seva presència va desaparèixer davant la imperiosa necessitat d’aquesta societat consumista de comprar articles nous, el darrer model, en lloc de reparar-los, i conseqüentment varen deixar de sentir aquell soroll singular que tots els habitants dels pobles reconeixien, sortint immediatament a portar-li els ganivets, estisores, navalles d’afaitar… El renou, la música que treia esmolant, que els de més edat encara conservem dins els nostres bells records, dins aquesta memòria nostàlgica, formava part del món rural illenc.

De la bicicleta passà a la motocicleta, moltes vegades una vespa, i més darrerament a una furgoneta. No fa massa anys vaig coincidir amb una, a Lloseta, amb una cassette i uns altaveus que reproduïen, gens fidelment, l’agradable so del bufacanyes. Eren les darreres estocades de l’esmolador…

Foto portada: Gabriel Mercè