L’Alzinar: Quan les passetges ploren: Adéu Nicolás, adéu!

Estic trist, molt trist, i a l’hora de redactar aquestes mal pernejades línies, encara no ho he pogut superar, de la tristor ni tan sols em surten les paraules.

Encara no m’ho puc creure!

L’amic, el company, el confident, el mestre de foners, Nicolás Garcia, ens ha deixat.

El que en principi havia de ser un dia memorable, el dia del Firó de Sóller, canvià rotundament en qüestió de segons…

En Nicolàs, el nostre preuat foner, el més llorejat de tots els temps, l’amic, l’atleta de gran fons, el conseller, el solleric adoptiu, nascut a Peñaflor, a Sevilla, ara fa 90 anys, un dels grans del tir de passetja de tots els temps.

Nicolàs Garcia, ha estat sempre, i per tot arreu, una persona molt preuada, respectada i estimada.

Una persona molt valuosa, alegre i optimista, que sempre desitjava el millor per als altres, actuant en conseqüència; els companys, els amics, ho respectàvem pels seus actes i les seves paraules.

Arribà a la Vall dels Tarongers l’any 1961, provinent de la seva terra natal, Sevilla, casant-se posteriorment (any 1965) amb Aina Sánchez, n’Anita de l’estanc de can Pere Lluc, del carrer de Sa Lluna, i fruit del seu amor tingueren un fill (també foner) i dues filles, incrementant-se posteriorment la família amb tres nets.

En Nicolàs, el foner més llorejat de tots els temps (6 Campionats de les Balears i 5 Campionats de Mallorca, a més d’incomptables triomfs arreu de les Balears i Pitiüses), fou el meu pare espiritual dins el Tir de Passetja; sense en Nicolàs a Sóller no hi hauria hagut la Primera Tirada Internacional Ciutat de Sóller, l’homenatge al cap de 25 anys de la Federació Balear de Tir de Fona, ni tampoc hi hauria camp de tir de fona, el camp municipal d’esports Jaume Oliver i Sastre, de moment, encara, l’únic homologat de tot Espanya, ni hauria encès, ell mateix, el peveter, per cert, encara guard, amb molta honra i devoció, dins un privilegiat lloc d’honor, amb els meus més destacats records i premis, el mig cremat projectil, que, amb tanta mestria, llençà a la Universíada de Palma 99, el juliol de 1999, on quatre foners balears, varen encendre la flama de la Universíada Palma ‘99, amb una actuació que varen veure 700 milions de persones mitjançant la TV, i quasi 30.000 en directe a l’estadi ciutadà de Son Moix.

Encara em ressonen a les orelles aquelles sempre encertades paraules, aquells bons consells, aquelles vivències:

“Vaig treballar, bastant durament, durant molts d’anys al camp, on guardava una cinquantena de bous de lídia, un centenar de vaques de cria, cabres i cavalls. Fèiem moltes hores de feina, també em tocava llaurar i segar, entre altres treballs de la pagesia. La vida no era tan senzilla com ara, per exemple per poder beure aigua un poc fresqueta la posàvem el matí dins un càntir tapat amb un sac humit, amagat del sol davall una bala de paia.

Els vespres et guiaves pels estels i per encalentir-me feia un poc de foc amb un paper i el que podia arreplegar. Tenia el camp de treball a uns quatre quilòmetres i primer hi anava caminant, i després corrent, fins que em vaig animar i vaig participar en la meva primera cursa atlètica”.

“El tir de passetja no era simplement una afecció, era una necessitat. Per a manejar tants d’animals no bastava només amb un ca, necessitaves la fona per posar-los amb ordre, per a replegar-los, perquè no fugissin. També l’empràvem, com els nostres avantpassats, per caçar algun conill”.

“Les fones les fèiem de palma, que abundava molt per allà. Ningú em va ensenyar, en vaig aprendre de veure com les trenaven els companys de treball”.

“El primer any  que vaig arribar a Sóller vaig fer de manobre, vàrem fer el clavegueram de la carretera del Puig Major. Després vaig estar set anys de cambrer al desaparegut Mònaco, i els hiverns tornava a fer de manobre. Llavors vaig entrar de conductor del camió dels fems, a l’Ajuntament de Sóller, més de trenta anys, fins que em vaig jubilar. Quan acabava a l’ajuntament anava a repartir cerveses Prips, amb un camió, aprofitava el temps. Per cert, vaig treballar també amb ton pare, en Jaume Oliver “Carboner”, era molt bona persona”.

“Sempre m’ha agradat l’atletisme i tots els esports. Ja que em passava mitja vida assegut dins un camió, necessitava un poc d’activitat, a més d’ajudar a carregar i descarregar als companys. Les poques hores que en quedaven lliures aprofitava per entrenar un poc. Vaig fer Sóller – S’Arenal (pel Coll de Sóller) tres vegades. Sortia a les sis del matí i arribava passat migdia. En una d’elles vaig perdre les ungles del dit gros dels peus baixant el Coll de Sóller i no ho vaig notar fins que vaig arribar a S’Arenal”.

“Vaig començar a tirar amb la secció de tir de fona del C.C.D.S., a Sóller, i n’estic molt orgullós. Sempre m’han tractat molt bé, tinc molts bons companys, molts bons amics, i molt bones relacions amb tots, els tiradors (de totes les edats), els àrbitres, els federatius, tots sempre m’han respectat molt”.

“He participat, mentre he pogut, a totes les tirades hagudes i per haver. Al cap de 85 anys,  per prescripció mèdica, ho vaig haver de deixar, ja que no podia entrenar com abans, però m’agrada molt l’ambient i la competitivitat. Som com una gran família”.

El darrer homenatge.

El C.C.D.S. et deu molt, amic Nicolàs, i en reconeixement dissabte passat lliuràrem, a la teva filla Marga (tu no poder assistir-hi tu a l’acte, a causa de la teva malaltia), un artístic foner, una autèntica escultura, una obra d’art, creada per un gran artista illenc, l’expresident federatiu Albert Comas, amb un text també molt expressiu:

Al foner més llorejat de les Balears, Nicolàs Garcia.

C.C.D.S. – 3 de maig de 2025.

Gràcies, Nicolàs, per tot el que has fet al llarg dels anys pel nostre esport.

Avui, desgraciadament, les fones ploren!

Joan  Oliver i Ramon

Secretari del C.C.D.S.