Massa cans a lloure i propietaris irresponsables
La irresponsabilitat de la gent no té límits i la mostra la tenim cada cert temps, i de cada vegada més, amb les matances de bestiar produïdes pels cans a lloure que fan tala. És obvi que els animals són animals i els seus instints són impossibles de controlar, crec jo. Una altra cosa és l’instint i l’altra la irresponsabilitat dels seus propietaris que no tenen cura d’allò que els pertoca quan parlem del mal que produeixen els seus cans.
Si ja és veritat que el camp passa per una molt mal moment i, sobretot, els pagesos que es dediquen al bestiar, sigui per consum propi o per engreix i venda, no és menys veritat que una feta com les que han passat aquestes darreres setmanes fa malbé tota una inversió de temps i doblers que són, molt sovint, el mode de viure dels propietaris del bestiar i de les pastures.
No és tolerable que els cans de propietats privades, finques, particulars, horts… vagin a lloure sense cap mena de control per part dels seus propietaris. Ja no en parlem si van a lloure sense les corresponents mesures de seguretat: xips, collars, morrions… Els propietaris d’animals han de ser conscients de la responsabilitat civil que comporten les seves malifetes, però més enllà encara de la manca de respecte i el malfraig que suposa rompre una guarda d’ovelles si amb això hi comptem els animals que moren, els que queden malferits i també les hores de feina i despesa que ha comportat pasturar, mantenir i pujar aquests animals.
I ara ve quan la gent pensa: “Jo tinc els meus cans assegurats”. No, no és una qüestió de tenir els animals assegurats i així defugir de les nostres responsabilitats. Hem de comprendre que la mort d’un animal es quantifica pel preu que té al mercat, però no es quantifica l’esforç, fred, calor, costos i malsons que ha passat el seu propietari per arribar-los a surar. No és possible que la gent sigui tan frívola. Val a dir que són molts els animals que no tenen ni xip, ni assegurança i gairebé ni propietari. En aquest cas la cosa s’agreuja, i molt, perquè ja és una deixadesa total que va en contra dels interessos i seguretat dels altres. Quan passa una cosa així, el propietari no cobra ni un cèntim perquè no s’ha pogut identificar al propietari i pot ser tampoc a l’animal.
Els pagesos saben cert que quan una ovella ha estat atacada pels cans perd la seva capacitat de recuperació i, molt sovint, la de reproducció. Davant fets com aquest els propietaris dels cans proposen arribar a acords extrajudicials amb els propietaris de les guardes per tal d’evitar denúncies als jutjats que segur serien molt més perjudicials per a ells perquè comportarien els pagaments de les ovelles més les multes corresponents. Els pagesos no haurien d’acceptar aquests acords, però si ens posem a la seva pell, el pagès no vol judicis, vol viure i continuar fent feina, això sí, amb la tranquil·litat que els seus bens i els seus animals estaran protegits davant els atacs dels animals o persones.
Es fa força necessària la implicació de les autoritats de manera contundent per a evitar això. No és possible veure per tot arreu animals a lloure sense els seus propietaris, i tampoc amb els seus propietaris i sense el morrió o una bossa per llevar del mig de les voreres. Els animals tenen, com nosaltres, necessitats fisiològiques, però igual com netegem les nostres, hem de llevar les seves que, en definitiva, també són nostres. No hi ha dret!