Pere Brunet, l’home que caminava sense fer potades
La mort de Pere Brunet i Campins deixa un buit difícil d’explicar entre la gent que ha estimat la Serra no només com un territori, sinó també com una manera de viure. Hi ha persones que fan renou al seu pas. I n’hi ha d’altres que, sense cercar protagonisme, acaben convertint-se en imprescindibles. Pere Brunet pertanyia clarament a aquesta segona estirp. D’aquelles persones que, tal com afirmava el seu amic Guiem Roig, “caminen sense fer potades”.
Nascut a Palma, va descobrir la muntanya encara adolescent, amb només 14 anys, en el context d’aquelles primeres excursions organitzades des de l’OJE d’una Mallorca molt diferent de l’actual. El que havia de ser una sortida puntual es convertí en una forma de vida. Des d’aleshores, mai no deixà realment de caminar. Ni quan la feina, ni quan la família, ni tan sols quan els anys començaren a pesar més que la motxilla.
Brunet formà part d’una generació pionera. D’aquells excursionistes que recorrien la Serra sense mapes detallats, sense GPS, sense equipament tècnic modern i, sovint, amb poc més que unes xiruques, un carburer i la curiositat intacta. Dormiren a barraques, dins possessions i a la intempèrie. Conegueren una muntanya encara habitada, amb amos i missatges que vivien tot l’any a llocs avui silenciosos. Una muntanya on el caminant encara era rebut amb un plat a taula i un llit improvisat. I a on una conversa a la llum d’una espelma esdevenia un tresor.
El seu nom queda també lligat als inicis del món federatiu del muntanyisme mallorquí. Fou un dels primers responsables de la delegació federativa a l’illa i participà activament en la creació del GEM, una entitat fonamental per entendre l’evolució de l’excursionisme mallorquí contemporani. Però, fidel al seu tarannà discret, mai no convertí aquest paper en medalla ni relat d’autobombo. De fet, tal com explicava amb humor durant l’entrevista que li férem ara fa un any, els seus mateixos fills descobriren molt tard aquesta faceta seva.
Pere Brunet representava una manera d’entendre la muntanya allunyada de l’èpica impostada. Per ell no hi havia necessitat de grans discursos. Li agradava “tot”. Així, senzillament. Els grans cims i les caminades humils. Un pas perdut entre alzinars o una volta pels pous de Lloret. Sa Fosca —que va travessar en una de les primeres baixades documentades— i també els petits racons anònims que només coneixen aquells que han dedicat tota una vida a caminar.
Quan parlava dels inicis evocava una Mallorca quasi desapareguda: el tren cap a Sóller carregat de motxilles, les corregudes per no perdre el darrer comboi, les nits al Puig Major inacabat, els descensos del Torrent del Gorg Blau amb jersei de llana i carburer. Històries que avui semblen pertànyer a una altra època, però que gràcies a persones com ell formen part de la memòria viva de la nostra cultura excursionista.
Hi ha persones que deixen marca per les conquestes. D’altres, per la manera de ser. Pere Brunet probablement deixa la més difícil de totes: la del respecte silenciós. La de l’home que hi era sempre. Sense imposar-se. Sense voler destacar. Compartint camins, ensenyant passos, transmetent estima per la Serra amb naturalitat i sense escarafalls.
En una època sovint dominada per la pressa, la imatge i el renou, la seva figura recordava que la muntanya també és discreció, observació i humilitat. I potser per això mateix costarà tant imaginar segons quins camins sense pensar que, en algun moment, Pere Brunet també hi havia passat abans.
Sense fer potades.
Al cel ens retrobem tots!
Nota de l’editor
El dia 20 de febrer de 2025 publicàrem una entrevista amb Pere Brunet en la que ens permeté endinsar-nos en la seva vida i feines.