Temps de caquis

El caqui destaca no només per ser una de les fruites més dolces, sinó perquè a més conté moltes vitamines i minerals. Es tracta d’un fruit conegut per ser propi i característic de la tardor, juntament amb les figues i les magranes. És de la família de les Ebenàcies i existeixen diferents espècies de consum, mida i gust, entre les quals destaquen el caqui de la Xina, el de Japó i l’americà. El caqui de la Xina, també conegut per D. Kaki, és la varietat més cultivada i consumida, de polpa ataronjada.

El cultiu del caqui va començar el segle VII a la Xina i el Japó i no fou fins al segle XIX que va arribar als Estats Units. A Espanya es va començar a cultivar aproximadament l’any 1870. Actualment els principals productors són Japó, la Xina, Brasil i Israel. Pel que fa a Mallorca, a les cases de camp i als horts particulars sempre hi solia haver caquiers gairebé tots de producció pròpia, ja que la seva comercialització era difícil per les característiques del fruit: dura poc i el seu transport és molt delicat.

El caqui conté un 80% d’aigua, un 15% d’hidrats de carboni en forma de sucres, menys d’un 1% de proteïnes i gens de greix. Tot i tenir una mica més de calories que la mitjana de fruites, es tracta d’un aliment amb un enorme potencial antioxidant i efectes beneficiosos sobre l’organisme. És ideal per a la retenció de líquids i una bona alternativa per a aquelles persones que pateixen estrenyiment, ja que provoca un efecte laxant quan està madur. També és bo per als que pateixen de colesterol alt i hipertensió degut al seu contingut en potassi.