A partir de Santa Llúcia, el Betlem benvingut sia
Tradicionalment, a les Illes Balears la setmana que va des del dia de la Immaculada Concepció 13 de desembre- és la setmana indicada per a l’elaboració dels betlems; tant és així que hi ha una dita que en fa referència, la que diu “A partir de santa Llúcia, el betlem benvingut sia”.
Amb el nom de betlem, naixement o pessebre es denominen les recreacions de l’arribada de Jesucrist que tradicionalment es solien fer a les cases particulars quan s’apropaven les festes de Nadal.
La denominació varia segons el punt de focalització que predomini en les diferents contrades on es realitzin: així, a les Balears se’l sol denominar naixement fent al·lusió a la venguda al món del messies –l’ungit, en hebreu-; Betlem pel poble on va néixer Jesucrist; i finalment pessebre –la denominació menys usual-, pel lloc on segons la tradició va néixer i fou adorat.
Segons diferents estudis aquesta tradició es remunta al segle XIII, al temps de Sant Francesc d’Assís; tot i que la concepció moderna dels betlems l’hem de cercar ja en l’Època Moderna: procedent d’Itàlia i Alemanya durant el segle XVII, malgrat que la seva màxima difusió al nostre país no es donà fins ben entrat el segle XVIII.
És interessant ressaltar l’aportació que fa mossèn Alcover al “Diccionari Català-Valencià-Balear” pel que fa a la paraula betlem on diu que “és una de les festes més simpàtiques del temps de Nadal (…). A Catalunya se solen anomenar pessebres (…). De Tarragona per avall, en el regne de València i les Balears, es conserva ben viu el nom de betlem (…). A més d’aquests elements –l’infant Jesús, la Mare de Déu, Sant Josep, el bou i la mula, muntanyes i caminois, cabres, pastors, ovelles i gallines…- que són comuns a totes les regions, cada comarca hi posa alguna cosa pròpia: a les Balears no hi sol faltar la sínia o el molí de vent…”. En aquest aspecte, cal destacar la tasca que l’Associació Betlemista de les Balears està duent a terme durant els darrers anys per rescatar la figura del monjo; una figura tradicional balear que havia caigut en l’oblit i que, com la del caganer a Catalunya, s’ha de camuflar i ha de servir per distreure els infants a la seva recerca.
El tret de sortida
La festa de santa Llúcia sol donar el tret de sortida a l’activitat betlemera illenca ja que era al voltant d’aquesta data quan es solia muntar el mercadet de Nadal a la Plaça Major de ciutat on es podien –i encara ara es pot- adquirir qualsevol tipus de guarniment per a l’elaboració d’un betlem. L’omnipresència dels gustos nordamericans –i la globalització que se’n fa dels seus productes i costums- ha fet que aquest mercadet nadalenc s’hagi avançat algunes setmanes en el temps, tot i que la data de santa Llúcia -13 de desembre- roman inalterable com a data d’inici de l’activitat betlemera.
La vida de Santa Llúcia no fou un camí de roses ja que per tal de mantenir la seva fe cristiana fou martiritzada i finalment executada; tant és així que les representacions que se’n fan la presenten amb els ulls arrabassats i dins un plat, tot i que miraculosament encara conserva els seus. Per aquest motiu, se la sol invocar com a protectora de la vista i, per tant, patrona dels cecs i de molts d’oficis que requereixen d’una bona vista: modistes, cosidores i darrerament dissenyadors gràfics.
La popularitat d’aquesta santa ha fet que sigui ben present al refranyer sobretot pel que fa a dites que fan referència a l’increment d’hores de sol respecte a les de fosca. Un fet, que avui en dia no es dóna, ja que els canvis produïts en el calendar per la reforma gregoriana de 1582 suprimiren deu dies, deixant la festivitats de santa Llúcia abans de l’arribada de l’hivern, quan els dies encara no han començat a créixer, per la qual cosa, la coneguda dita de “Per Santa Llúcia, un pas de puça, i per Nadal, un pas de pardal” romandria sense efecte. En aquest aspecte, la saviesa popular, que no descansa mai, creà la següent dita “Per Santa Llúcia, el dia un pas de puça no creix ni disminueix; fins que el nin Jesús no neix”.
Tot i això, som als dies més curts de l’any i així ens ho fa present una altra dita que diu “Per Santa Llúcia, minva la nit i creix el dia”.
Tot i que les associacions betlemeres han fet –i encara fan- molts d’esforços per revitalitzar l’elaboració dels tradicionals betlems el que s’ha perdut és el costum que hi havia de “cercar betlems”. Amb aquest curiós nom es coneixia el costum de visitar els betlems dels veïnats, amics i centres religiosos per tal d’observar i gaudir dels enginys que guarnien aquestes curioses recreacions sobre el naixement de Jesucrist.
En aquest sentit, antigament es cobria els betlems amb un envelat on hi solien anar penjades neules i taronges que feien les delícies dels més menuts de la casa. A Menorca, es solien cobrir els betlems amb enramades de murta de les quals hi solien penjar estels i àngels que no feien més que realçar la grandiositat de la recreació. Un cop enllestits els betlems, es solia convidar a veïnats i amics a contemplar les creacions, iniciant-se així el costum de “cercar betlems”, un costum avui en dia en desús, per desgràcia dels amants dels naixements.
Som, per tant, a punt d’iniciar el període betlemer, un període caracteritzat pel gaudi d’una activitat conjunta de grans i petits al voltant de l’adveniment de Jesucrist. Un costum que, després d’haver patit uns anys de decreixement, es troba en vies de ressorgiment i que no només es fonamenta en posar de manifest unes arrels ben definides sinó també en el fet de compartir, ni que sigui durant unes hores, un espai de temps on petits i grans puguem actuar conjuntament en la recreació d’un moment bíblic que ha marcat la nostra idiosincràsia amb una petja indeleble.