Biniarroi des de Mancor

La proposta d’avui pretén engrescar a qualsevol que vulgui passar una bona estona, gaudir d’un paisatge encisador i millorar el seu estat de forma. Mancor està situat a una vall que fa de frontissa entre Tramuntana Central i Es Raiguer. Camins senzills, tiranys mig oblidats enmig d’olivars i terres de conreu, fenòmens geològics extrems, llegendes i contarelles i molts més trobarem a aquesta caminada apta per a tots els públics.

Farem una capbussada en un món que s’allunya a pas ràpid cap a l’oblit. El territori ha evolucionat des d’unes activitats associades al sector agrícola, ramader i miner amb algunes activitats relacionades amb la indústria sabatera a convertir-se en un lloc eminentment residencial.

El punt de partida serà l’aturada de la línia 311 del TIB ubicada al final del carrer Salvador Beltran cantonada amb la rambla de la Devesa. Aquesta parteix de l’estació del ferrocarril a Inca. A Mancor hi ha un conjunt d’establiments comercials que us poden proveir de tot el necessari si ho heu de menester. Alhora disposa d’espais per celebrar l’exitosa finalització del recorregut.

Trobarem algunes indicacions però haurem de confiar i seguir les tresques indicades en aquesta descripció. Ocasionalment trobarem fites, però, en termes generals, l’itinerari s’aprecia de forma clara. El tram més exigent serà el vell camí de Biniamar a Biniarroi compensat amb escreix amb l’espectacle de la garriga mediterrània en tota la seva esplendor. Si el terreny està banyat o humit pot ser una mica relliscós. Assegurau-vos de portar un bon calçat i bastons.

El mapa us permetrà identificar tots els punts clau del recorregut a més de servir com a referència en cas de dubtes. No hi ha punt de proveïment d’aigua. Comproveu la previsió meteorològica abans de sortir i recordeu que sempre podreu ajornar la sortida. És una ruta per a gent amb ganes de fer unes primeres passes a la muntanya.

Mancor de la Vall

Iniciem el nostre caminar per la rambla de la Devesa, deixant que els primers raigs de sol acariciïn les vores de l’aigua i les herbes que l’abracen. Aviat ens acostem a la llera del Torrent de Biniarroi, i una suau pujada ens empeny fins a les portes del cementiri municipal, amb el silenci de les tombes com a teló de fons. Som al Camí de Biniarroi, que seguim, deixant a la dreta un tirany que guardarem per al retorn. Al davant, el Puig de Sa Creu s’alça ferm, vigia silenciós i referència per orientar els nostres passos. A la nostra dreta, les cases i l’oratori del Santuari de Santa Llúcia s’estiren cap al cel, mentre el Puig de Sa Devesa tanca la vall cap al sud, com un guardià de la història del municipi. Les nostres passes ens porten fins a una cruïlla on una construcció curiosa, cuidada amb delicadesa, ens convida a aturar-nos i contemplar-la. Un indicador a l’esquerra ens guia cap al “Camí de Sa Font Garrover”, prometent noves panoràmiques i sorpreses al llarg del camí.

Camí de Sa Font Garrover

Transitarem ara per un dels camins catalogats pel municipi, amb trams que formen part dels seus Béns Patrimonials. Aquest antic camí de carro —ara, en gran part, asfaltat de manera rústica— enllaçava antigament amb la possessió de Sa Font Garrover i donava servei a altres petites propietats de la zona de Sa Devesa i Es Putxet. Alguns trams han abandonat l’antiga traçada per facilitar el trànsit rodat, però el sender conserva encara la seva essència antiga, marcada per revolts i pendents suaus.

Als girs del camí s’obren vistes que captiven: les casetes de la vila s’escampen al fons de la vall com si fossin un naixement en miniatura, mentre les marjades d’oliveres s’estiren fins al límit dels pinars i les garrigues. El Puig de Santa Llúcia emergeix clarament al paisatge, juntament amb les construccions de l’antic llogaret de Biniarroi, el nostre objectiu d’avui. Després d’arribar a Es Putxet, el camí gira amb decisió cap a ponent, i deixarem a l’esquerra el caminal que conduiria fins a Biniatzent de Dalt, resultat de la divisió de l’alqueria andalusina original —una de les quatre que formaven el municipi— feta l’any 1560.

El trajecte ens porta finalment a una barrera que talla el pas. Un petit portell metàl·lic a la dreta ens convida a deixar el camí principal i continuar la nostra ruta per un sender més discret, amb la sensació d’endinsar-nos de nou en la història i la natura del territori.

Camí de Biniamar a Biniarroi

Aquesta antiga via de comunicació enllaçava amb el territori de la Comuna de Biniamar, al veïnat municipi de Lloseta. És un tirany que s’obre pas entre els alzinars espessos, amb marges de sosteniment esparsos i alguns petits camps de conreu avui abandonats. D’entrada, el camí avança decidit cap al nord, com si volgués conduir-nos al Puig des Suro. A mesura que ens endinsem, caldrà superar algun arbre caigut, víctima del temps i dels temporals que sacsegen la serra.

De mica en mica, el sender comença a girar cap a llevant i guanya alçada amb una pujada constant. De tant en tant, el bosc s’obre i regala vistes inesperades, clares com una finestra de llum entre la verdor. En un d’aquests clarobscurs destaca un petit monument metàl·lic: un prisma triangular que recorda un trist succés. Allà, el 13 de gener de 2019, un ciclista va patir un accident que li provocà greus ferides i, finalment, la mort. El seu nom ocupa una de les cares del record deixat pels amics, amb una inscripció que ressona com una abraçada. Que al cel ens veiem tots!

Després d’una darrera envestida del pendent, el camí desemboca a la primera casa de Biniarroi i s’obre a una petita plaça amb vistes àmplies sobre tota la vall, on l’aire sembla més clar i el silenci més solemne.

Puig de Santa Llucia i Mancor des de Cami de Sa Font Garrover

Biniarroi

L’infortunat llogaret de Biniarroi mai no arribà a fer-se poble. Primer sota el domini de Selva i, més tard, després de la segregació administrativa de 1925, lligat a Mancor de la Vall, va saber, tanmateix, preservar una personalitat pròpia. Fins a començaments del segle XX comptava amb un petit oratori dedicat a Sant Vicenç Ferrer, on les campanetes de metall menut repicaven els diumenges amb una devoció callada. La darrera família va tancar les portes just després de la gran nevada del febrer de 1956, quan ja feia dècades que el caliu de les llars s’anava apagant. Poc abans de la Gran Depressió de 1929, però, fins a nou cases encara escampaven fum de llenya i olor de pa dins els carrerons estrets.

Avui, aquelles mateixes pedres respiren un altre ritme. Les velles cases, en lenta i acurada restauració, esdevenen segones residències. Algunes han recuperat la tradició de les teules pintades, que tornen a lluir a les volades amb colors que s’encenen al sol de capvespre. Entre les façanes netes i les restes esbucades, l’aire porta encara una barreja d’herba humida, argila i pi. El silenci és dens, només trencat pel cant d’algun ocell o pel frec suau del vent dins els arbres. Des d’un racó, la vista s’obre com un ventall de llum: Santa Llúcia, un tros de Mancor, el Puig de Santa Magdalena i tota la plana d’Inca, fins al perfil suau de les Serres de Llevant que, en dies clars, es retallen com una onada petrificada a l’horitzó davant la mar.

La gran ferida que marcà per sempre més el destí de Biniarroi es remunta als primers dies d’una primavera plujosa, fa una mica més de tres segles. Un estudi acadèmic de Mateos i Giménez, publicat el 2007, en dona testimoni:

“Entre els dies 24 i 29 de març de 1721 va tenir lloc a la vall de Biniarroi un esllavissament complex de terres amb flux de fang associat, que va modificar totalment la topografia original de la vall, així com la xarxa de drenatge superficial, determinant l’abandó del poble i les terres de labor. El lliscament, amb una forma allargada i lobulada, va tenir unes dimensions de 300.000 m² (més de 40 quarterades) i va mobilitzar un volum de material de 7,5 milions de metres cúbics. L’abundància de pluja i neu durant l’hivern de 1721 va desencadenar aquest fenomen, generant unes condicions hídriques molt poc favorables per a l’estabilitat del vessant. En els anys 1816, 1857 i 1943 s’han produït reactivacions locals del lliscament, de menors dimensions que l’original. Les causes obeeixen igualment a l’ocurrència de pluges abundants i continuades.”

Camí Vell de Biniarroi a Mancor

A pocs passos de l’entrada, un carreró s’escola cap avall tot passant davant les cases de Can Nadal. Sota les teules decorades amb figures de perfil geomètric, i entre dues alzines que semblen vigilar el pas amb la seva ombra fresca, comença el caminal que ens retornarà al punt de partida. Ben aviat el sender gira cap a ponent i s’endinsa en un descens suau en direcció a Mancor, mentre l’aire porta una lleu olor d’herba humida.

La baixada enllaça trams de camí empedrat amb tiranys que serpentegen damunt les marjades plenes d’oliveres. El cruixit de les fulles i el refrec de les pedres sota les botes acompanyen la marxa. Convindrà recordar que la part superior del trajecte s’asseu sobre la gran esllavissada de 1721. El terreny, irregular i ple de contrastos, revela l’esforç titànic dels qui, amb paciència i braços, aixecaren marges, anivellaren feixes i esporgaren pedres per recuperar els camps de conreu. I després encara hi ha qui es pregunta per què l’oli d’oliva és tan car!

Un parell de portells metàl·lics ens recordaran la vella norma de deixar-ho tot tal com ho hem trobat. En pocs minuts, i sempre amb les panoràmiques de la Comuna de Biniamar com a companyes, arribàrem a la carretera construïda el segle passat per permetre l’accés amb vehicle a Biniarroi. De tant en tant, però, l’abandonarem per seguir el camí vell, més ombrívol i saborós, sota la presència discreta dels garrovers i el perfum sec de la terra. Quan la sendera s’obre a la raconada de S’Abrisat, l’oratori de Santa Llúcia reapareix, allà dalt, com un far menut que marca el final de la ruta. Si volem fer-li una visita ben enviat interceptarem la carretereta que ens portaria en poc més de 20 minuts. Encara unes poques passes, i la caminada quedarà completada.