Cametes cap a s’Arenalet d’Aubarca

Aquest indret ha esdevingut un lloc mític dins l’imaginari col·lectiu dels habitants de Mallorca. Situada en el litoral artanenc, la platja de sorra fina, de color blanc i daurat, la seva llunyania i caràcter salvatge fan que esdevingui un dels arenals verges que millor han resistit el pas del temps. Tal com era en segles passats, la porta d’entrada a la Talaia Moreia, senyora de tota la zona. Forma part de la primera etapa del GR222, el recorregut que permet unir Artà i Lluc als caminats que així ho vulguin fer.

Aquesta és una proposta estiuenca per gaudir de l’espectacle de la mar, la garriga i un bany reparador. La visita a la Torre des Matzoc o d’Aubarca, des de les que atalaiarem la Talaia Moreia i la de Can Jaumell, és altament recomanable pel seu relatiu bon estat de conservació. De nou un tram de Mallorca encisador i de bellesa serena i senyorial.

L’itinerari és d’anada i tornada, amb inici i final a Cala Estreta. El recorregut segueix sempre tiranys i restes de camí, referències clares. Generalment en forma de fites. Pot arribar a ser incòmode per la presència de roca, pedra solta, arena i la coberta vegetal formada per arbres caiguts. No requereix cap habilitat tècnica. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell supera per poc els cent cinquanta metres acumulats sempre amb pendents assumibles. Recomanem, com sempre, fer ús d’un mapa per gaudir de l’entorn geogràfic. No hi ha punts de proveïment d’aigua i la presència de mosquits en algunes èpoques de l’any, pot arribar a ser força empipadora. El tram vorera mar, sense ombra ni protecció.

Insistim; pareu esment, alerteu amb la gent menuda i gran, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. Altrament, és un itinerari que pot fer-se sense més problemes en qualsevol moment de l’any. No és mala opció per una matinal intensa o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. Les aigües cristal·lines de la Mediterrània seran el premi a la jornada. Bé en forma de bany o d’espai d’extraordinària serenor per admirar.

Cala Estreta

És la primera aventura que afrontarem, la d’arribar-hi. Agafarem una carretereta llarga i plena de voltes que neix a la vora del camp de futbol de la vila d’Artà. És la mateixa que ens permet accedir a Cala Torta i Cala Mitjana. La part final està molt danyada, plena de bonys i clots. Castiga els vehicles i les ronyonades dels seus ocupants. Diuen que es va construir per accedir a una urbanització que finalment es paralitzà per manca d’aigua. Qualsevol pagès de la contrada els hi hauria dit i s’haurien estalviat la inversió.

Cala Estreta està situada al costat esquerre de Cala Mitjana i un tram de la pista permet apropar-nos fins ben a la vora. Descendim cap a la mateixa per un caminoi ben marcat que ens portarà fins a l’espai a on s’obre a la mar. Es tracta d’una platja amb poca arena i amb abundants rocs de tota mida que dona sortida a les aigües d’un torrentó. Al fons de la cala una estranya construcció de pedra podria ser tot el que queda d’un antic búnquer. Sortim de la cala per un tirany que es dirigeix cap el nord i que va seguint la línia de la costa fins a enfilar-se fins a una vintena llarga de metres d’altitud. Una munió de caminois en mena cap al nostre proper objectiu, una paret de partió amb un esbaldregat per superar-la. Una endinsada de la mar que veurem és coneguda com a Cala Déntola o Cala de sa Partió de sa Cova. Girem a l’esquerra per superar la petita badia retornant de nou en direcció nord. Aquest tram de camí és citat en alguns documents com a Camí dels Carabiners, el cos encarregat de la repressió del contraban –indústria capdavantera a Mallorca en altres temps- fins ben entrat el segle XX. Anem amunt i avall seguint les petjades d’altres caminants. No està de més aturar-se i girar la vista cap el sud per veure en la llunyania la coneguda com a Talaia de Son Jaumell, situada a cavall entre Cala Agulla i Cala Mesquida.

El camí s’orienta cap a Ponent seguint la costa en tant ens atraquem a la llengua de sorra d’Es Matzoc. La torre de defensa s’erigeix en referència del paisatge elevat sobre la punta de Morro d’Albarca. Més enfora podrem veure una altra talaia, la situada al cap Ferrutx, sa Talaia Moreia. Després de superar un tram al qual cal posar atenció per la seva proximitat a la mar arribarem a un arenal ample envoltat de pinar i garriga.

És Matzoc

Uuna més de les intocades i verges del municipi d’Artà. Rodejada per una capa de vegetació, principalment pins i aromàtiques, que arriba fins a tocar de mar, enrajolada per l’arena blanca. És la desembocadura natural del Torrent des Matzoc que neix al costat de llevant d’Es Castellot, a uns cinc quilometres a l’interior, just damunt les cases d’Es Verger. Segueix el camí d’Es Verger recollint les aportacions del Torrent del Niu des Pilot i del Torrent de Na Fenoll per abocar-se a la Mediterrània. A poc més d’un centenar de metres de la platja, a la banda esquerra donant l’esquena a la mar, s’hi troben unes restes d’origen indeterminat conegudes com a Pou dels Àlics.

Una vegada superada la platja ens enfilem de nou per continuar caminant vorera de costa en direcció cap a la construcció defensiva coneguda com a Torre d’Aubarca o Torre des Matzoc. Es tracta d’una construcció de 1751 bastida per combatre els atacs des de la mar per part no just dels corsaris vinguts del nord d’Àfrica si més no dels vaixells anglesos i francesos com a resultat de la convulsa política europea del segle XVIII. L’edificació es pot visitar i fins i tot accedir a la part superior que està presidida per un canó de ferro que encara resisteix el pas del temps. Si teniu sort podreu fins i tot contemplar el sud de l’illa germana de Menorca i les seves platges blanques. El que segur podreu admirar serà la prominència del Faralló d’Albarca o des Matzoc, a poc menys de mitja milla en direcció NNE. Es tracta de l’illot més gran de la costa artanenca. Gaudeix del nivell màxim de protecció ambiental en virtut del seu ecosistema peculiar, presidit per niades de gavines i corbs marins.

Cala de Sa Fontsalada

Des del Morro d’Albarca, a on es troba la Torre des Matzoc, seguim el camí que ens condueix cap a la proximitat de la costa ignorant altres alternatives. Descendim des de Punta Grossa, on es troba la torre, per baixar un tram inclinat després d’un pinaret. Hem de superar un tram feréstec, gairebé sense presència d’ombra ni cap protecció. A l’interior, damunt del coster que ens vigila per l’esquerra, el Pinar de Na Llarga ens acompanya. Algunes torrenteres, curtes i rostes, intercepten el nostre pas fins a arribar a Es Saulonar. Un apunt de toponímia. Un Saulonar és un lloc a on abunda el sauló. És a dir un terreny arenós i lleugerament argilenc, compost de pedra blanquinosa i molt fluixa. Talment, el que els nostres ulls i peus ens transmeten.

Amb la companyia de la mar ens anem atracant a la punta de Na Balladora per anar girant suaument cap a l’interior mentre s’obre als nostres ulls el paradís de la Cala de Sa Fontsalada. La sorra blanca i fina forma un espai gairebé quadrat entre l’aigua neta i cristal·lina de la mar i la part final del torrent que desemboca en aquesta. El nom l’agafa d’una font situada al costat dret a uns 150 metres de la mar. És fàcilment identificable, ja que està situada davall d’una balma i el seu ull és ample. Habitualment amb una capa d’aigua salobrosa i vet aquí el nom de la font i la cala. En ocasions excepcionals –després d’intenses pluges- el seu ull es desborda i forma una torrentera que s’uneix al cabdal del Torrent de S’Arboçaret. Els mariners, coneixedors d’aquesta font, feien l’aiguada ocasionalment.

Arenalet d’Albarca o d’Es Verger

Prosseguim per un ample i clar camí paral·lel a la costa. El mineral i gegantí dit del Cap de Ferrutx es projecta sobre la mar. La Talaia Moreia vigila des de finals del segle XVI la contrada des dels seus més de quatre-cents metres d’alçada i facilita el contacte visual entre les badies de Pollença i Alcúdia amb Llevant. Una zona d’aigües turqueses se n’anirà obrint. Una ampla franja de sorra confronta amb la mar, oberta al vent de Tramuntana. A l’extrem, la Pesquera de la Senyora i la Pesquera del Senyor dels Olors conserven en la toponímia els noms dels antics propietaris. La Punta de Penya Rotja s’eleva com una murada infranquejable. Una caseta del color de la terra se situa al darrere, damunt un petit turonet, a l’altre costat d’un conjunt de dunes, amb un bosquet de pins que el guarda. Es tracta de l’antiga caseta d’estiueig dels senyors d’Albarca, avui en dia reconvertida en refugi per a visitants. Podeu intentar reservar una estada, però és extraordinàriament difícil aconseguir ni que sigui un dia d’estada.

L’origen del topònim Albarca o Aubarca és incert. Alguns afirmen que deriva del mot àrab Al-bascat que vol dir ribera. En la versió llatina del Llibre del Repartiment de Mallorca se la identifica com l’alqueria islàmica BarcatLucat, especificant que es va concedir a un grup de cavallers originaris de l’actual ciutat de Marsella, al sud de França.

Des del refugi s’inicien tres camins per fer a peu. El camí dels Presos, el camí d’en Mondoi i el camí de S’Esquena Llarga. Nosaltres hem arribat seguint bocins del conegut com a camí dels Carabiners.

Si el dia i la meteorologia ho fan possible, és interessant pensar en un bany. Recordeu que la platja està completament oberta i que a certa distància hi podeu trobar corrents fortes. Alerteu per evitar disgusts i mal records.

Temps aproximat damunt tres hores i mitja entre anar i tornar

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català.

Fortificacions costeres de Mallorca, Juan Gonzalez de Chaves Alemany

Primavera de 1230: Andalusins refugiats a la Serra de Llevant

Aquest és el títol de la comunicació que a l’any 2012 varen fer Miquel Barceló, Helena Kirchner i Mateu Riera Rullan en l’àmbit de les V Jornades d’Arqueologia de les Illes Balears. Descriuen uns fets esdevinguts en les dues darreres setmanes de marc de 1230 relacionats amb la conquesta de Mallorca. La llunyania i pobresa d’aquestes terres no les va deslliurar de la violència i el saqueig que varen patir, com és habitual, els més dèbils i indefensos.

Al Llibre dels Fets del rei Jaume I es narra com el monarca, després de la pressa i saqueig de la ciutat de Mallorca (l’actual Palma), va decidir fer una incursió per fer captius i aconseguir un bon botí. Amb unes forces reduïdes i sense atrevir-se a endinsar-se en el cor de Tramuntana, es va dirigir a les muntanyes de la Serra de Llevant a on va posar setge a“…una cova amb 60 sarraïns armats…”Després de dies d’atacs infructuosos, varen despenjar un soldat pel penya-segat fins que va ser a l’alçada de les barraques del assetjats, incendiant-les. Espantats els refugiats es varen lliurar al cap de pocs dies als invasors, convertint-se en esclaus i perdent tots els seus béns. En total, segons calcula el rei Jaume I sortiren 1500 sarraïns de la cova que juntament amb els 500 capturats a una altra sumaven 2000, a més de 10.000 vaques i 30.000 ovelles. S’entén que el resultat són el conjunt de les incursions en totes les muntanyes de Llevant.

Els estudiosos localitzaren una balma sota el Puig d’en Xoroi -coneguda com a Cova del Migdia- que es corresponia amb els fets descrits. Una ocasió excel·lent per contrastar la realitat arqueològica amb la descripció històrica. El lloc se situa a la cara de ponent de l’esmentat puig a uns 310 metres. El lloc és de difícil accés i extremadament incòmode i perillós. Els investigadors varen examinar els poc més de 500 metres quadrats de terreny habitable, excavant pràcticament tota la superfície útil. Entre moltes troballes una els va sorprendre especialment. Tres claus de ferro –segurament de les cases d’on venien els refugiats- amagades davall d’una pedra.

Les seves conclusions indiquen que “El grup de refugiats a la balma del Puig d’en Xoroi, nodegué sobrepassar el nombre de 40 persones, probablementcorresponents a tres unitats domèstiques que estarien representades per les tres claus de porta. La superfície total condicionada mitjançant replans suposa 46 m2 i cal tenir en compteque la mobilitat dins de la balma és molt perillosa degut al fortpendent del sòl.”Els fugitius varen haver de racionar el poc aliment i aigua que tenien. Varen acabar menjant-se els caragols i les ratapinyades que capturaven a la cova.

Afirmen els arqueòlegs que“En definitiva, el registre arqueològic és coherent amb elrelat de Jaume I, però al mateix temps seria molt difícil d’interpretar sense aquest text. És, en tot cas, un excel·lent exempledel que queda després de l’establiment d’un refugi precipitatper fugitius inermes, pagesos de la contrada. Cal tenir en compte, a més, que després de la rendició, les hosts de Jaume I vansaquejar la balma i bona part de les trencadisses de ceràmicaes deuen probablement a aquest moment. El saqueig va comportar endur-se’n un bon botí: “roba bona” –referint-se probablement a objectes de qualitat–, forment i ordi, a més de gent ibestiar. Va quedar el que els catalans van menysprear o no vantrobar. Les claus no les van trobar, el testimoni de l’esperançade tornar a casa dels andalusins fugitius.”

Un darrer apunt li dona una dimensió especial al descobriment. Es van localitzar unes restes humanes a un lloc proper al precipici. Un enterrament precari i precipitat. Es corresponen a una jove d’entre 20 a 25 anys de poc més de metre i mig d’alçada. Gràcil i habituada a trescar per terreny abrupte com el de la Serra de Llevant. Diferents elements –entre ells el genètic- suggereixen influències de poblacions subsaharianes així com caucàsiques i mediterrànies. Són les restes d’una dona mallorquina del segle XIII que va morir enfora de ca seva espantada i desvalguda, poc després que el seu petit món es capgirés inesperada i brutalment.

Podeu descarregar-vos el text complet de la ponència a https://www.researchgate.net/publication/292994889_Primavera_de_1230_andalusins_refugiats_a_la_serra_de_Llevant_Mallorca