Com fer sabó amb oli usat

“Fer bugada” és una expressió que avui en dia encara s’utilitza per referir-se a netejar la roba. Antany era un procés habitual a les cases cada setmana. Les famílies eren pobres i la roba escassa, però sempre estava neta. I és que fer bugada era barat, perquè el lleixiu i el sabó es feien al mateix domicili a partir d’elements que sobraven i s’havien de tirar. Rememoram avui el procés de la neteja de la roba de fa un segle.

Generalment la gent de la pagesia mallorquina solia ser més pobra que un rupit, i no anava sobrada de doblers ni de roba. Per aquest notiu una de les constants que sempre sempre estaven presents a l’economia familiar eren l’aprofitament dels residus i el reciclatge de tot el que fos possible. Aquest costum antic de reciclar era ben arrelat a la cultura, i s’intentava aprofitar tot el que es podia per no haver de comprar res.

Un excel·lent exemple d’aquest fet és com es feia la bugada, el lleixiu, el sabó fluix i el fort que avui en dia encara s’empra d’una manera casolana.

Vestits vells

De roba n’hi havia ben poca. Llevat del vestit dels diumenges o d’anar a fires i festes, la gent vestia roba salsida una vegada i una altra, plena de tacos i adobs, fins que estava tan desfeta, esfilagarsada i pàl·païda que s’havia de llançar.

Si una virtut tenien les madones d’un temps era que eren netes i endreçades, per molt salsida que es trobàs la roba un dia a la setmana es feia bugada, on llençols, roba i estovalles quedaven més netes que una patena.

Per fer net s’empraven bàsicament de dos components, el lleixiu i el sabó.

El lleixiu és aigua que té en dissolució sals alcalines; les nostres padrines l’obtenien tractant amb aigua bullent les cendres del carbó vegetal; a part d’això també s’emprava el lleixivet que comercialitzava, i era lleixiu obtingut de manera industrial en fred.

Un alcalí

El sabó s’obté a resultes de l’acció d’un alcalí sobre un oli o un altre greix. De sabons se’n coneixen dues castes: el sabó fluix, que s’aconseguia mesclant oli amb potassa i té una consistència blana, pastosa o semilíquida i es produeix per l’acció de la potassa sobre els àcids grassos; i el sabó fort o sabó en pastilles, del qual n’hem pogut viure en directe la seva fabricació casolana.

Sobretot en les finques i cases de possessions on es conrea l’olivera i l’activitat agrícola es fonamenta en l’oli, es crea un percentatge important de residus produïts per els baixos que fa l’oli. Aquest líquid, quan surt de la tafona, es troba embullat amb impureses i amb aigua i s’anomena oli calent. Per molt sofisticades que siguin les tafones no hi ha un primer oli net sense cap impuresa. L’home, per aquest motiu, guarda l’oli dins dipòsits (antigament eren safareigs de pedra i en l’actualitat són de zinc o més modernament d’acer inoxidable). Els dipòsits tenen dues sortides: una a un parell de centímetres del cul, per las qual s’extreu l’oli que es destinarà al consum humà, i un altre ben al fons del dipòsit, que és per on es treuen els baixos fruit de la sedimentació de les impureses aconseguides amb alguns mesos de descans.

La quantitat de baixos que s’arribava a tenir a les cases podia ser considerable i se li havia de trobar una sortida. Alguns usos eren escampar-lo damunt els xots per evitar la presència de mosques i paràsits, o per il·luminar les cases més humils amb llums d’oli. Però una de les principals destinacions dels baixos i de l’oli ranci era fer sabó fort.

Actualment a les cuines de les nostres cases també es genera oli brut. S’ha de recordar que no és gens convenient llançar l’oli brut per l’aiguera. Així, doncs, si teniu restes d’oli i no el voleu tirar, ara un ensenyarem com es pot treure tot el seu profit.

El procediment

Agafam un ribell que no estigui envernissat, ja que la sosa es menjaria el vernís i el desgraciaria. També es pot fer perfectament dins una boala de plàstic.

Agafam cinc litres d’aigua i els abocam dins el ribell, agafam un quilogram de sosa i el diluïm amb l’aigua, remanam amb un cullerot de fusta fins que la sosa s’hagi diluït completament. Després prenem cinc litres d’oli i els anam abocant molt tira a tira dins l’aigua amb la sosa, sense aturar-nos de remenar; veurem que l’oli reacciona amb la sosa i comença a espessir, i la temperatura comença a augmentar degut a la reacció de l’alcalí, és a dir la sosa amb el greix, que és l’oli.

Quan haguem abocat tot l’oli seguirem remenant fins que vegem que la mescla comença a agafar consistència, aproximadament després de mitja hora de remenar.

Ara ja tenim la pasta feta. Agafarem una canastra de les de fruita i li posarem un sac de tela als voltants, la posarem al damunt d’un altre ribell o cossi i abocarem la pasta a dedins, aplanant la superfície a fi de deixar un bloc uniforme.

La pasta desprèn un suc que s’anomena lleixivada; aquest suc no l’hem de tirar ja que, mesclat amb aigua, és molt bo per fregar trespols de guix o rajoles de fang.

Reposar la pasta

Deixam reposar la pasta un dia perquè s’acabi de consolidar i es refredi. Després la traurem de la canastra, la posarem damunt una post i amb un ganivet que talli farem pastilles de sabó que ens serviran per fer la roba neta, sobretot aplicant-les a les taques més rebels.

Amb aquesta senzilla fórmula es pot convertir un producte sense cap valor ni culinari ni comercial en un altre producte molt apreciat i que donarà un gran servei a la llar, amb una inversió mínima, ja que només hem de comprar la sosa i obtindrem una gran quantitat de pastilles de sabó que serviran per fer moltes bugades.

La transformació de la mescla de lleixiu i baixos de l’oli en sabó pot resultar molt senzilla, i així ho era a les cases on antigament es feia aquest producte. En una caldera grossa es bullia el lleixiu i s’hi afegien, ben a poc a poc, els baixos. La mescla s’havia de remenar contínuament i fortament. De cada vegada s’anava solidificant i en acabar es treia i es posava damunt una superfície plana. Allà s’estenia amb una espècie d’espàtula de fusta i es tallava en peces quadrades que es deixaven assecar. El resultat eren les tradicionals pastilles de sabó que es guardaven en un lloc fresc i sec per fer-ne ús quan convingués. Aquest era el sabó que es feia servir tant per rentar la roba com per a la neteja del cos.

Hi havia una dita que deia: “Sabó d’oli i lleixiu fa la pell com un anyell”. Aquesta expressió mostrava la confiança que es tenia en aquell sabó fet a casa. A més de fer-lo servir per a la roba, també s’utilitzava com a producte d’higiene personal. Alguns creien que era un bon remei contra les infeccions i les malalties de la pell. Un cop sabó, el seu ús era ben comú.

Fer bugada era un acte social. Les dones es trobaven per fer la bugada i compartien estones de conversa mentre feinejaven.