Cova de Can Fil i Comellar de Sa Cuina

La Comuna de Bunyola és un territori singular, tant per la seva història com pels seus valors naturals i paisatgístics, dels quals tots els bunyolins es poden sentir legítimament orgullosos. Avui us proposem un recorregut que, sense endinsar-se en les zones més conegudes i elevades, permet descobrir racons menys esmentats però igualment interessants. Ens enfilarem pels carrers més costeruts de la vila per connectar amb camins i tiranys que semblen no tenir fi. Gairebé sempre tindrem a la vista el conjunt format pel Puig de Son Poc, Son Nasi i Sa Gúbia, que actuen com a primera murada davant l’omnipresent massís del Teix.

Un cop més, les activitats tradicionals com la producció de calç i de carbó vegetal tornaran a ser protagonistes, igual que la ramaderia, que hi tingué un paper destacat. Si avui Sa Comuna és un espai privilegiat per al lleure, no fa tants anys era un recurs fonamental per a la vida del poble i els seus habitants.

El punt de partida és l’aturada de la línia 205 del TIB, situada a Es Garrigó, a la sortida del poble en direcció a Santa Maria. En el mateix indret hi ha un aparcament públic, per si preferiu arribar-hi amb vehicle privat. Bunyola compta amb una bona oferta de botigues i establiments de restauració per proveir-vos del necessari —o per resoldre algun descuit—, així com espais ideals per celebrar el final del recorregut, si toca.

Hi ha indicadors al començament i al final de l’itinerari. La zona de les coves requereix una certa habilitat d’orientació: caldrà saber-se guiar amb punts de referència i fites, seguint les indicacions que trobareu en aquest text. El tram que demana més atenció és el que enllaça el Camí des Grau amb el Camí de Sa Comuna. L’espectacle natural està garantit: coves espectacular i gegantines, garrigues extenses i bones vistes sobre les primeres muntanyes de la Serra de Tramuntana. Porteu bon calçat i bastons si hi esteu avesats; en cas de terreny humit o banyat, pot resultar una mica relliscós.

Com sempre, recomanam dur un mapa: us ajudarà a identificar els punts clau del recorregut i servirà de referència en cas de dubte. No hi ha punts d’aigua potable, per tant cal preveure’n la reserva. Comproveu la previsió meteorològica abans de sortir i recordeu que sempre podeu ajornar la sortida si el temps no acompanya. És una ruta divertida, amb el grau just de dificultat. El tram final és d’asfalt pur i dur: un petit peatge per haver gaudit d’un itinerari tan interessant!

Bunyola

Just travessant el carrer, trobarem el carrer de Santa Catalina Tomàs, que inicia una pujada progressiva deixant a l’esquerra les cases de Son Trobat. El pendent és suau al començament, però ja permet al caminant endinsar-se en l’ambient tranquil del poble.

En pocs minuts arribarem a la plaça Rosa Colom Bernat, un espai obert que s’eixampla com una balconada natural sobre el Puig de Son Garcies, amb unes vistes que conviden a aturar-se un instant.

Continuant uns metres més, veurem a la dreta un tram de carrer esglaonat que neix vora una petita capelleta. Darrere un vidre i sota una teuladeta protectora, un Crist damunt la creu sembla vigilar el pas dels caminants. Hem de seguir per aquest tram i iniciar una pujada més decidida que, després de deixar Can Colau a la dreta, ens conduirà fins al carrer d’Orient.

A poc més de cinquanta passes, un nou tram d’escales ens demanarà un altre esforç. Les cases i portalades que s’alcen a banda i banda ens ofereixen, però, una agradable sensació de calma i bellesa senzilla, pròpia dels racons antics del poble.

Després de passar davant la façana de Villa Teresa, toparem amb el Camí des Planiol. Aquí, per primera vegada, s’albira el Penyal de Can Fil, que s’aixeca majestuós al fons. Abans d’abandonar aquest camí, deixarem a l’esquerra una construcció curiosa, preludi del nostre desviament: és el moment de prendre el Camí des Grau, que ens conduirà cap a nous escenaris del recorregut. Un indicador ens donarà noticia del moment adequat.

Penyal de Can Fil

L’antic caminal ens mena amb pas tranquil cap a les altures de sa Comuna. La boca de la gegantina cova de Can Fil mostra el seu perfil sota el penyal del mateix nom. Poc abans, podrem destriar un tirany que s’esmuny cap a l’esquerra: ens duria fins al cap cucurull d’es Castellet, un indret excel·lent per admirar la vila de Bunyola des d’una atalaia prodigiosa. Algunes estructures d’origen desconegut —si més no per a qui escriu— donen sentit al topònim que el lloc ostenta. Paga la pena l’anada i tornada en la que invertirem poc més de 10 minuts.

Continuam progressant i ascendint fins arribar a un autèntic espectacle etnològic: un conjunt format per un forn de calç i un ranxo de carboners amb la seva barraca. El camí gira cap a la dreta i puja unes desenes de metres abans de descriure un nou revolt a l’esquerra. En aquest punt abandonam el camí per seguir tot recte en direcció a la penya, per un tirany clar. Pujarem, i potser esbufegarem una estona, fins situar-nos als peus dels cingles del penyal.

Després d’haver recuperat l’alè i normalitzat el ritme cardíac, resseguirem petits senders que s’estenen al peu de les parets verticals, cap a la dreta. Aquí i allà veurem indicis de l’activitat dels admirables esportistes que s’atreveixen a superar aquestes roques dretes que s’alcen cap al cel. Algunes petites obertures i cavitats de formes capritxoses ens confirmaran que som en el bon camí.

En poca estona arribarem a una paret de partió amb un cartell que ens adverteix —i convé tenir-ho ben present— que som en terreny privat, on el respecte i el silenci són imprescindibles.

Cova de Can Fil i d’en Mesquida

Les dimensions de la gegantina portalada de la cova no deixen ningú impàvid. El bosc s’obre per la dreta i permet veure les instal·lacions de l’Hospital de Caubet, situat al costat del puig de Son Moranta. Si afinem la vista, al sud-oest, les darreres muntanyes de la Serra de Tramuntana treuen el cap.

En l’aproximació, advertirem una paret que barra el pas a la cavitat, amb una petita obertura a la dreta. Cap a ella ens dirigirem per entrar a la cambra principal. Just en travessar l’entrada, veurem a la dreta una estructura que recorda una cisterna per recollir aigua. Si avancem cap a la part més elevada, n’observarem una altra: en aquest cas, la seva funció és clara, com ho demostra l’abeurador situat al davant. Un dipòsit recollia l’aigua que regalimava de les parets per abastir els animals.

La paret que tanca la cova actua com a marge d’una superfície reomplerta amb terra i roca, amb l’objectiu de crear un espai apte per a l’estatge del bestiar. Les osques deixades a la pedra pels barrobins i els parpals són ben evidents. Com perles enfilades, brillen els elements de seguretat que utilitzen els escaladors. Des de la finestra de l’enorme boca podem admirar el puig d’Es Castellet i Sa Gubia, aquesta darrera acompanyada dels seus cosins, els puigs de Son Nassi i Son Poc. El Teix i Sa Comuna de Valldemossa treuen el nas al fons, donant continuïtat a aquest privilegiat escenari.

Continuem la nostra marxa i tornam a prendre el camí sortint a l’esquerra de la cova. Potser trobarem algunes fites i restes de pas d’altres senderistes, però caldrà fixar-s’hi bé i triar la millor opció en cada moment. En un punt determinat ens dirigirem pràcticament cap a llevant fins a arribar a una rosseguera que s’endinsa per l’esquerra en un estret i esquerp comellar. Som a l’entrada del Pas de Can Fil i, ateses les seves característiques, no formarà part de la caminada d’avui.

Descendim per la rosseguera fins a trobar restes de camí sorprenentment ben conservades, encara que en alguns trams s’han vist interrompudes per la caiguda d’arbres. Després d’un gir a l’esquerra, seguirem un segment relativament planer i recte. Al cap de poc, intuirem a l’esquerra un cingle on s’aprecien formacions estalagmítiques. Ens enfilarem per damunt els marges —no menys de tres o quatre— fins a arribar a una cavitat amb el pis molt inclinat i poc espai: és la Cova d’en Mesquida.

A banda de les formacions típiques del fenomen càrstic, hi trobarem un element peculiar. Algú —tal volta el mateix Mesquida?— va tenir la paciència d’excavar la roca per fer-hi petits cocons que recollien l’aigua que transpira la roca calcària. Retornarem al camí i seguirem l’itinerari principal fins arribar a un ampli portell que ens dona la benvinguda a Sa Comuna de Bunyola.

Comellar de Sa Cuina

Seguint l’ample camí, trobarem a l’esquerra les restes de la Cova des Finestro, que avui dia ha passat gairebé desapercebuda i esta totalment esbucada. Continuem pujant en paral·lel a la pista principal de Sa Comuna fins a enllaçar-hi. A partir d’aquí, convé anar cercant les dreceres que ens permetran evitar la feixuga carretereta. Pins i garriga ens envolten, mentre a l’esquena s’alça, vigilant, la silueta de Sa Gubia.

A poc menys d’un quilòmetre i a uns 410 metres d’altitud, s’obre a la dreta una pista clara, just al mig d’una corba. La prendrem i iniciarem un suau descens que ens durà ben aviat fins a un mirador fet amb troncs de fusta, on una inscripció anuncia “Mirador de Sa Cuina”. Els ulls quedaran captivats per l’àmplia i bella panoràmica que s’estén fins a la mar.

Reprenem el camí, i al cap d’uns cinc-cents metres arribarem a un punt on el sender fa un revolt de gairebé cent vuitanta graus. A l’esquerra, un caminal s’endinsa en la garriga i puja suaument fins als peus d’una gran balma. Allà, algunes restes de construccions testimonien l’ús que en feren temps enrere. El lloc és sorprenent i alhora acollidor. Les restes de foc encara visibles i el mateix topònim semblen evocar un passat en què els treballadors de Sa Comuna hi trobaven refugi, compartint queviures i contarelles.

Desfem el camí fins a retrobar la ruta principal, i prenem la pista —recentment netejada— que perd alçada amb decisió. Aviat arribem a un tram on esdevé un tirany, que serpenteja entre el càrritx i a l’ombra dels pins, tot esquivant antics forns de calç i alguna que altra sitja. Som al bell mig del Comellar de Sa Cuina, amb el Penyal de Ses Abelles flanquejant-nos per la dreta. Aviat el camí torna a definir-se i ens facilita l’arribada a les cases de Can Sec.

Es Cocons

Ara trepitjam asfalt. No l’abandonarem en els propers dos quilòmetres, que haurem de recórrer a ritme viu per retornar al punt de partida. En arribar al Camí dels Cocons, girarem a la dreta per passar davant les antigues cases d’Es Cocons.

Aquí convé recordar allò que conta l’escriptora i estudiosa Conxa Forteza Bruno sobre una curiosa anècdota esdevinguda entre el rei Alfons XII i Don Jaume Muntaner, batlle de Bunyola i propietari de la possessió d’Es Cocons. Segons explica, el seu pare li va relatar amb gràcia i picardia aquest episodi:

“El dia 13 de març de l’any 1877, el rei Alfons XII desembarcava al port de Palma. Unes hores més tard, oferia una recepció al Palau de l’Almudaina. Mon pare contava que hi assistiren tots els senyors grossos de ciutat: autoritats, botifarres escollits entre la noblesa ciutadana, representants militars, alt clergat i un bon grapat de batlles de tota Mallorca.Entre aquests, hi havia Don Jaume Muntaner, batlle de Bunyola i propietari de la gran possessió situada al peu de Sa Comuna, anomenada Es Cocons. Seguia contant que, quan li va tocar al bunyolí el torn de saludar personalment el rei, l’encarregat del protocol va anunciar: ‘El alcalde de Bunyola, Don Jaime Muntaner.’ El batlle, incapaç de contenir-se, afegí amb veu ben alta i gairebé cridant: ‘¡Y señor de los Cocones!’ N’Alfons XII, que aleshores era un jovenet amb sentit de l’humor i que, com és lògic, desconeixia tant l’existència de la possessió bunyolina com el significat literal del topònim, respongué tot d’una: ‘¡Que Dios se los conserve muchos años, señor alcalde!’

La rèplica del rei provocà una riallada general entre els presents, i l’anècdota passà a formar part de la història d’Es Cocons i de Bunyola.”

Els temps han canviat, i avui l’activitat hípica sembla haver pres volada al municipi, com ho testifiquen les construccions que veurem al nostre pas. L’arribada a la carretera principal és anunciada per una subestació elèctrica i una planta de producció fotovoltaica de darrera generació, que ocupa gairebé tota la superfície de l’antiga tanca de Can Mas.

La carretera MA-2020 ens farà sentir el renou dels vehicles, però —si volem aturar-nos un instant— podrem gaudir de la serenor que inspira l’exquisida arquitectura del cementiri municipal. Una darrera envestida, a l’ombra dels pins, ens retornarà finalment al punt de partida.

Fitxa tècnica resumida

Distància: 8,00 km

Desnivell acumulat: damunt uns 600 metres

Temps estimat: Al voltant de 4 hores sense comptar aturades.

Dificultat: Moderat. Bona disposició per caminar i gestionar trams no senyalitzats.

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapes Mallorca Editorial ALPINA