Ara llegint
De Cala Torta a Talaia de Son Jaumell

De Cala Torta a Talaia de Son Jaumell

Avui us proposarem recórrer la part septentrional de la costa gabellina des de Cala Torta fins a la Talaia de Son Jaumell. L’extraordinària platja de Cala Mesquida ens oferirà la visió d’un dels sistemes dunars més sensacionals –si no el que més- de les Balears. Aquest tram de la costa litoral està protegit, ja que és casa d’una de les colònies més grans de gavines i corbs marins de les Illes Balears. Cala Mesquida, Cala Moltó i Cala Agulla, les 3 platges de la zona, van ser declarades Àrea Natural d’Especial Interès pel Parlament de les Illes Balears l’any 1991. Les seves aigües fines i transparents, amb sorra blanquíssima, han atret, malgrat la llunyania, a visitants de tot el món des de fa anys. Una part del recorregut forma part d’una variant del GR222 que ens comunica amb Lluc.

Aquesta és una proposta estiuenca per gaudir de l’espectacle de la mar, la garriga i un bany reparador. La visita a la Torre Son Jaumell, des de les que atalaiarem la Talaia Moreia i la des Matzoc o Aubarca, és altament recomanable per la vista sobre tota la costa i, si la meteorologia ho permet, la costa sud de Menorca. Es pot perllongar fent una ascensió al Puig de L’Àguila o estirant cames fins a Cala Ratjada.

Cala Mesquida des de la pujada a Talaia de Son Jaumell. (foto: Xisco Simón)

L’itinerari és d’anada i tornada, amb inici i final a Cala Torta. El recorregut segueix sempre tiranys i restes de camí, referències clares. Generalment en forma de fites i alguns indicadors. Pot arribar a ser incòmode per la presència de roca, pedra solta, arena i petits desnivells. No requereix cap habilitat tècnica. És apta per a totes les edats, sempre amb coneixement. El desnivell acumulat supera per poc els sis-cents metres sempre amb pendents assumibles, encara que el tram final fins a la Talaia, que se situa a més de dos-cents setanta metres, es fa pesat. Recomanem, com sempre, fer ús d’un mapa per gaudir de l’entorn geogràfic. No hi ha punts de proveïment d’aigua, però si instal·lacions hoteleres a Cala Mesquida que ens podran proveir en cas d’estar obertes. Els dies de sol, hi ha poca ombra.

A risc de fer-nos pesats, ho repetirem una vegada més. Pareu esment, alerteu amb la gent menuda i gran, mesureu les vostres forces i, sempre, consulteu la previsió meteorològica. Altrament, és un itinerari que pot fer-se sense més problemes en qualsevol moment de l’any. En primavera una visita al Puig i Sa Coma de Ses Camamil·les és un espectacle. No és mala opció per una matinal intensa o una vespertina a l’estiu, sempre vigilant la temperatura. Cala Mesquida i Cala Torta són dos llocs extraordinaris pel bany si així ho volem.

Es Cap des Freu i Talaia de Son Jaumell. (Foto: Xiso Simón)

Cala Torta

Si ens hi posa’m d’hora Cala Torta ens acollirà solitària i esplèndida, si la climatologia no disposa una altra cosa. El Faralló d’Aubarca es retalla sobre la mar. Segur que li podreu treure alguna semblança al seu perfil amb el d’un animal mitològic. La torre de Cala Matzoc s’eleva sobre el seu promontori, mentre la punteta de Sa Talaia Moreia s’eleva en la llunyania. Girem cap a la dreta per seguir un caminoi còmode i sense complicacions a vorera de mar. Al cap de poc de començar arribarem al Cap de Sa Paret de Sa Duaia, en el que ve a morir el mur que, vinent del sud, separa els municipis d’Artà i Capdepera. En separem unes desenes de metres de la costa i arribem fins a la Punta des Boc per transitar per la Coma des Puig de Ses Camamil·les. Si teniu la fortuna de caminar en saó, les vostès passes s’acompanyaran de la flaire i els color de les incomptables mates d’aquesta aromàtica herba ja ho palesava. Una torrentera plena de restes arrossegades per la mar serà el preludi de l’arribada a Cala Mesquida, de la qual ja es veuen les primeres construccions de la seva urbanització.

Cala Mesquida i els sistemes de protecció dunar. (Foto: Xisco Simón)

Cala Mesquida

L’arribada a Cala Mesquida la fem arran de mar, per l’antic Escar den Ruiz, el poc que queda de l’activitat tradicional de la pesca. Es tracta d’un trànsit un pèl exposat, gens perillós, damunt unes lloses inclinades que segurament farem sota les mirades encuriosides dels primers i matiners banyistes. En cas de dubte agafeu el primer carrer i arribareu igualment a la platja.

Situada a 7 km de Capdepera, la part de darrere de la platja presenta un conjunt dunar excepcional, pel qual podran passejar seguint un sender fet de camins elevats de fusta. Malgrat el seu atractiu, la platja pot ser perillosa, sobretot pels banyistes amb poca experiència o pels infants. Hi presenta un fort corrent que es podria empènyer a mar oberta. Les ones poden arribar a ser importants, sobretot si bufa Tramuntana, ja que està molt exposada als vents de component nord. Això, per altra banda, la fa molt atractiva pels practicants d’esports de vela especialment el surf de vela. No són temes del nostre negociat.

Cala Mesquida. (Foto: Xisco Simón)

Us recomanem fugir de l’arena per superar l’ample cala pels ponts i passarel·les de fusta que preserven el sistema dunar més rellevant de la nostra illa. A més ens permetrà copsar diferents punts de vista d’aquest paisatge de bellesa encisadora. En arribar a l’altre costat, seguirem un camí que travessa un pany de paret mig enrunada. Ens dirigim cap a un bosquet de pins i mates, a la cerca d’ombra per descansar i recuperar l’alè. En partir hem de caminar per un sender clarament marcat que se situa a entre 100 i 200 metres de la costa, seguin la part superior d’una serreta que es converteix en balconada prodigiosa sobre Es Corral de Ses Cabres. Ocasionalment, podrem trobar punt de pintura blava damunt les roques. El terreny puja entre les descarnades pedres i mates fins a superar els 120 metres d’alçada en un punt en què la Punta des Freu es projecta com un dit de pedra en direcció nord-est. El camí farà un gir per continuar cap al sud-est, augmentant el pendent de forma considerable. El terreny està obert, cobert de pedres en les quals l’aigua torrencial ha obert tirany pel dret, sense contemplacions. Després d’un darrer esforç desembocarem a un caminet que s’obre pas a la cresta. A la dreta, d’on ve el Gregal, apareix la silueta enrunada de la Talaia de Son Jaumell.

Talaia de Son Jaumell

La torre de guaita agafa el nom d’una de les finques més emblemàtiques de Capdepera. Avui en dia les cases de possessió, originàries del segle XIV i declarades patrimoni històric, s’han convertit en hotel. L’antic refugi del Rei Jaume II, envoltats d’alzines mil·lenàries i en una situació excepcional, és avui en dia lloc de descans per a visitants acabalats més interessats pel que es veu en donar garrotades a una piloteta amb un bastó que no a conèixer la història del lloc que visiten.

Som a una petita i aïllada muntanya de 271 metres d’altura coneguda com a Es Telègraf. S’ubica a 2 km al nord de Cala Agulla, a 2 km a l’est de Cala Mesquida, a 1 km al sud-oest de Cap des Freu. El cim del Puig de l’Àguila se situa a l’oest a una cota lleugerament per sota de la nostra. El premi a l’esforç invertit ho tindrem en forma d’esplèndides vistes de Cala Ratjada, de les platges i les muntanyes de la Serra de Llevant. Les ruïnes de la torre en proporcionaran un senzill lloc per gaudir-ne i descansar.

Talaia de Son Jaumell. (Foto: Xisco Simón)

La torre també ha estat coneguda com a Torre de Cala Agulla o Torre de Cala Molto. Esta documentada la seva existència a una relació del 1595. La seva tipologia troncocònica és la típica de les torres de senyals, equipades amb festers. Aquests eren graelles de ferro de forma còncava que sostinguts per peus de ferro o encastats a la paret, serveix de recipient a les teies enceses per fer els senyals.

Coll de Marina

Reprenem el camí agafant el tirany que es dirigeix per la carena en direcció sud-oest. Anirem perdent alçada de forma contundent en relativament pocs metres. Alertau amb les relliscades que les brunyides pedres del camí afavoreixen. El Puig de l’Àguila és la referència en l’horitzó. Al cap de poc més quinze minuts arribarem a una cruïlla de camins situada a una cota de vuitanta metres. Es tracta del Coll de Marina. El camí de Na Llóbriga surt en direcció sud cap a Cala Moltó per arribar fins a Cala Ratjada. L’hem d’ignorar i seguir cap a la dreta per internar-nos en un bosquet de pins i mates que aniran enllaçant diferents recorreguts per arribar finalment a Cala Mesquida. Quan ens anem atracant de nou a les blanques arenes un ample replà ens confirmarà que som a Sa Pedra de Na Blanca.

Just queda desfer camí fins al punt d’inici desfent passes en direcció cap a Cala Torta, gaudint de la immensitat dels paisatges que dominen la Península d’Artà.

Desfent camí cap al Coll de Marina. (Foto: Xisco Simón)

Temps aproximat damunt tres hores i mitja entre anar i tornar

Referències

MASCARO-PASARIUS, Mapa General de Mallorca

Diccionari Alcover-Moll

Mapa editorial Alpina

www.toponimiamallorca.net

Wikipedia en català.

Fortificacions costeres de Mallorca, Juan Gonzalez de Chaves Alemany

Es Telègraf

Aquest topònim és el que identifica la prominència de 270 metres sobre la que s’alcen les restes de la Talaia de Son Jaumell. Els estudiosos de la web www.toponimiamallorca.net han fet una mica de recerca i han determinat el més que probable origen d’aquest nom.

“Si introduïm el topònim, telègraf al cercador tot d’una intuirem una línia que creua l’illa d’oest a est i que pareix dirigir-se cap a Menorca. Intrigat per l’origen d’aquesta sèrie de noms he trobat la resposta a una obra fonamental per a la història de Mallorca: el Die Balearen de s’Arxiduc Lluís Salvador.

Es tracta de la pervivència en la toponímia d’estacions telegràfiques d’ús militar que s’empraven per comunicar s’Almudaina (Palma) amb la Mola (Maó). L’any 1851 l’exèrcit montà un sistema de telegrafia òptica que comunicava la Torre de s’Àngel amb la Torre d’en Pau (situada a una distància de 4,5 quilòmetres) i aquesta amb el santuari de Cura (a una distància de 20 quilòmetres). La propera estació se situava al massís de Calicant (a 30 quilòmetres) i la darrera de l’illa de Mallorca era la de la Talaia de Son Jaumell (a 19 quilòmetres).

A cada estació estava adscrit un cap i tres soldats. El sistema, molt dependent de les condicions atmosfèriques, quedà ràpidament en desús pel desenvolupament de la telegrafia per cable i fou suprimit definitivament al mes de febrer de 1880.”

Es Faralló d’Aubarca. (Foto. Xisco Simón)

Els sistemes de telegrafia òptica van ser els primers sistemes telegràfics de la història i feien servir senyals a distància. Primerament introduïts a França en el decurs de les guerres que varen seguir a la Revolució Francesa. Per transmetre un missatge entre dos punts, calia instal·lar, al capdamunt de torres o edificis, un sistema de braços articulats maniobrats per un operador. Des d’una torre l’operador veia la torre precedent i la següent. L’operador de cada una observava els senyals emesos amb l’ajuda dels braços articulats i els retransmetia a la torre següent.

Aquest sistema permetia transmetre missatges molt més ràpidament que amb el correu a cavall. Era habitual emprar un codi integrat per centenars de paraules i frases que accelerava la transmissió i garantia una certa confidencialitat. Els grans defectes del sistema, però, eren que no podia funcionar ni a la nit ni amb mala visibilitat i requerir una gran quantitat d’operadors sempre atents als senyals de les torres veïnades. Pràcticament, havien desaparegut a la segona meitat del segle XIX substituïts pel telègraf elèctric i la telefonia convencional.

En realitat es tractava d’una evolució del sistema de senyals lluminosos com els que dissenyà Joan Baptista Binimelis (1539-1616) per la defensa de Mallorca al segle XVI. A més de dibuixar els plànols de les primeres torres, va crear el sistema d’avisos i senyals que haurien de dur a terme els torrers en el moment que s’albiressin naus enemigues. Segons el codi creat per Binimelis, davant l’arribada de vaixells enemics, les torres havien d’emetre senyals de fum durant el dia i, si la incursió era a la nit, aquests senyals havien de ser mitjançant foc. Així mateix, va dissenyar un sistema per a indicar el nombre de vaixells albirats i la seva ruta. Les intermitències del foc indicaven el nombre de naus albirades, en cas que el nombre de naus fos superior a deu, es deixava el foc encès durant quinze minuts. El fum es produïa sobre la terrassa de la torre quan es calava foc l’herba en un fanal de llenya. Quan una torre emetia un senyal, aquesta era rebuda per les dues torres contigües situades a banda i banda d’ella, les quals repetien el senyal perquè, successivament, la comunicació es transmetés de torre en torre al llarg de tota l’illa.

Es Puig de Ses Camamil·les. (Foto: Xisco Simón)

La de Son Jaumell era la darrera d’aquesta línia i la que permetia la comunicació amb la germana illa de Menorca.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt