Dos-cents anys de silenci sepulcral a Sa Pobla
Aquests pròxims dies que ens acosten a la festivitat de Tots Sants, i com és antiga tradició, els cementeris de les ciutats, pobles i llogarets, veuran pertorbada la seva pau i silenci -mai millor dit- sepulcral per les massives visites que reben els seus moradors, els difunts. Dies, doncs, propicis perquè cadascú fixi la mirada al cementeri on reposen els seus éssers més estimats, siguin familiars o amics, i senti, potser, curiositat per endinsar-se en la història que alberga el lloc.
En el cas de sa Pobla, remenant arxius comprovem que han existit tres espais diferents destinats a la sepultura dels difunts. Com era primitiu costum, el cementeri se situava en la mateixa església o en un espai annex integrant del temple denominat fossar. El fossar de sa Pobla es coneix ara com es Sagrat i està situat en l’angle nord del solar parroquial, cap de cantó dels carrers Mare de Déu de Lourdes i Escola; una zona tancada i enjardinada, acollida sota un majestuós pi que dona ombra al recinte, a les seves plantes i a les escultures, una d’elles fa uns anys decapitada víctima d’actes vandàlics.
En compliment de la llei governamental que prohibí els enterraments a l’interior de les esglésies, l’Ajuntament de sa Pobla de l’any 1813, presidit pel batle Llorenç Socies, inicià les gestions per aixecar un cementeri fora del nucli urbà de la població, pensant ubicar-lo en una finca d’una quarterada d’extensió anomenada Sa Garriga Tancada. Mentre es duien a terme els tràmits del projecte, s’habilità com a cementeri provisional una parcel·la de 770 metres quadrats al paratge conegut com a Monticalvari, situat en un descampat al final del carrer Major; un espai que avui podem situar entre els carrers Lledoner i Lluna. Allà romandria situat el cementeri per espai de vuit anys, fins que les gestions municipals per edificar-lo en la seva actual ubicació es consolidaren.
Així, l’any 1821 foren adjudicades les obres en pública subhasta al picapedrer Bernat Vallespir Pons, per la quantitat global de 149 lliures i 19 sous. El primer difunt enterrat en el nou cementeri fou una dona de la família de ca s’Escanyat que nomia Antònia Crespí, segons resa una glossa que memoritza l’esdeveniment ocorregut el 10 de maig de 1821, que diu: «Quin cementeri tenim / què n’és de purificat! / sabeu qui la desverjat? Sa mare de s’Escanyat que es diu Tonina Crespí».
Si bé a principis del segle XIX el cementeri ocupava l’actual emplaçament, la seva superfície i disposició eren molt diferents, ja que els nínxols estaven situats paral·lelament a la carretera gairebé vorejant-la, és a dir on ara s’aixeca la façana principal i la zona enjardinada, davant el portal d’entrada al recinte.
Per una sèrie d’articles publicats a la revista local Vialfàs per l’exsecretari municipal Alexandre Cuéllar Bassols, podem saber que el cementeri Nou, com s’anomenava popularment a l’actual cementeri, s’ubicà en uns terrenys confrontants amb el marge dret de la carretera de Pollença, sortint de sa Pobla.
L’acusada insuficiència del primitiu recinte acabat el 1821 aconsellà a l’Ajuntament, que llavors presidia el batle Sebastià Serra, la compra d’uns terrenys adjacents, propietat de na Dolors Mas Roig, que el dia 9 de gener de 1877 atorgava escriptura de venda en unes condicions un poc curioses, ja que segons l’escriptura notarial, «cedia a la municipalitat de sa Pobla 127 destres de terra de la seva propietat que devora del Cementeri Rural d’aquesta vila posseeix, cedint dit terreny per eixample de l’expressat cementeri sota els pactes següents: Primer el preu fixat per l’esmentat terreny és de 188 lliures mallorquines i vuit sous, de les que només vol percebre en aquest acte sota Lliurança número 69 les dues terceres parts del total valor pel qual es ven aquest terreny, que és de 125 lliures mallorquines i quatre sous (equivalent a 417,33 pessetes), cedint la restant tercera part que ascendeix a 62 lliures mallorquines i 16 sous a l’Obreria de Sant Antoni Abat d’aquesta Parròquia de Sa Pobla i, per tant, la repetida Obreria tindrà dret a percebre de l’Ajuntament, quan així ho cregui …».
Deu anys més tard, concretament en la sessió plenària celebrada el 16 de gener de 1887, la corporació municipal, en prova d’agraïment a la senyora Dolors Mas, acordava «cedir a perpetuïtat la propietat de qualsevol de les nou tombes construïdes al cementeri de la present Vila, el títol de la qual se li expendrà amb tota la brevetat possible tan aviat l’hagi triada». A més d’aquest agraïment material, els responsables municipals acordaren també que «en la nova capella que ben aviat es construirà, no per dipòsit de cadàvers sinó per ser destinada al culte, el qual resto d’obra es troba ja format, es col·loqui únicament una estàtua: la de la nostra Senyora dels Dolors amb el Sant Crist en braços, en commemoració del nom de pila que na Dolors Mas i Roig de Lluís du i, alhora, convidar-la per si té a bé ajudar a aquesta corporació municipal en l’import de l’esmentada estàtua». La capella quedaria acabada el maig de 1888, com veurem en un pròxim capítol.
Contratemps
Una vegada adquirits els terrenys, sorgiren certes dificultats de finançament que retardaren el començament de les obres d’ampliació i reforma del recinte, ja que els fons per dur-ne a terme l’execució havien de procedir de l’alliberament d’una làmina de propis, el valor de la qual era de 66.957,93 pessetes, i els tràmits per dur a efecte aquest alliberament resultaren llargs i dificultosos. Així les coses, «fins desembre de 1885 i sent batle en Joan Serra Caimari ‘Doctor Ramón’, no es convocà la subhasta per la terminació de 34 sepultures, per la quantitat de 2.536,38 pessetes». El 6 de setembre del mateix any, amb en Joan Bennàssar Vicens al capdavant de la batlia, s’aprovà el plec de condicions per dur a terme la subhasta de les obres de construcció d’unes altres 37 sepultures, perpendiculars a la façana principal i al llarg de la banda sud del cementeri. Per l’execució de les obres fou designat el mestre picapedrer Gaspar Reynés Coll.
La fatalitat volgué que el mateix dia de Tots Sants d’aquell any s’esfondressin 16 metres de paret propera a aquest costat sud, a conseqüència de les obres que s’estaven realitzant i, en parèixer, per negligència del constructor; succés que alçà les més dures censures del consistori.
Organització de serveis
Malgrat totes les adversitats, fou aquell 1885 un any decisiu en la reforma del cementeri i en l’organització dels serveis funeraris. A finals de novembre, el batle feia públic que tots els propietaris d’antigues sepultures havien de procedir en el termini de cinc dies a retirar-ne les restes i col·locar-les en les de recent construcció, afegint que aquelles quedarien inutilitzades. «Cal advertir, a més, que els que posseeixin títols de propietat hauran de canviar-los pels de nova expedició. S’estableix, finalment, que el preu de les noves sepultures serà de 50 pessetes cadascuna i les laterals es taxen en 40 pessetes», afegia el comunicat.
Altres mesures disposaren que els treballs de picapedrer inherents als enterraments, serien realitzats pel picapedrer que designés l’Ajuntament, mentre que, en l’aspecte administratiu, es nomenà a la les hores vicari de la Parròquia, n’Antoni Sabater Cladera, com a encarregat de dur els llibres de registre d’enterraments. Pel que es desprèn de l’acord adoptat el 19 de juliol de 1985 cal suposar que les obres de construcció de la façana principal, jardins, pavellons, sala d’autòpsies i altres dependències del cementeri s’iniciaren en el transcurs de l’any 1986 A aquelles obres hi seguiren les de construcció de sepultures subterrànies, així com d’un aljub i una ossera el 1987 Al solar situat al marge esquerre de la carretera de Pollença, davant del cementeri, s’alçà la «casa del guarda», un immoble ara protegit que albergà un polvorí durant la Guerra Civil i que, fins fa uns anys, fou habitat per la família de l’enterramorts fossers, ara jubilat, en José de la Rosa.
Acabada la capella, com queda dit, el maig de 1888, el mes següent, concretament el 4 de juny del mateix any, el nou cementeri fou solemnement beneït, si bé els jardins quedaren definitivament acabats allà pel mes d’agost de 1889 per un jardiner professional, però la falta d’espai aprofitable aconsellà la supressió dels jardins interiors i l’aprofitament massiu dels solars destinats a la construcció de panteons i sepultures ornamentades amb làpides i escultures de diferents i variats estils artístics o arquitectònics.
Al llarg d’aquestes últimes dècades, el cementeri de sa Pobla ha estat objecte d’altres ampliacions i obres de condicionament, que han afectat especialment la part sud del solar, si bé segueix conservant el seu primitiu caràcter la façana principal i l’entrada d’accés, així com les altres dependències i la capella, presentant tot el conjunt del recinte un exemplar estat de conservació i neteja.
L’última important obra de millora realitzada fou la construcció d’un modern tanatori, alçat a l’esquerra de la façana principal, que compta amb quatre sales de vetlla, sala d’estar, una capella i oficina. El nou espai fou inaugurat el dia 30 d’octubre del 2010, sent batle de la vila en Joan Comas i Reus ‘Carrasquet’.