El baladre, bellesa letal

La flora mediterrània presenta durant els mesos de primavera i estiu la seva versió més acolorida, convertint qualsevol passejada per fora vila en un autèntic goig sensorial, ja que a la bellesa cromàtica hi hem d’afegir la sensualitat d’una àmplia gamma de perfums que dita floració propicia. D’entre la gran varietat d’espècies que combinen bellesa floral amb exuberància odorífera cal destacar-ne una que durant els mesos que van d’abril a octubre presenta una vistositat que la fa altament desitjable, no només en jardins i espais de lleure sinó també vorejant camins i carreteres. Es tracta, sens dubte, del baladre.

El baladre (Nerium oleander) és una planta arbustiva que, gràcies a un creixement desmesurat, pot arribar a aconseguir altures considerables, arribant a superar amb facilitat els quatre metres d’alçada.  La denominació “Nerium” remet al mot grec “Nereus”, nom que designava en l’antiguitat clàssica, al déu de la mar i pare de les Nereides. Aquesta designació fa referència  a la facilitat amb què aquest arbust sol créixer en les zones properes al litoral. Per altra banda el terme “oleander” indica la semblança que presenten les fulles del baladre amb les de l’olivera, tot i que les del baladre són significativament més grosses.

El baladre és originari del continent europeu i de l’Orient Mitjà asiàtic, tot i que per mor de la seva versatilitat en jardineria a dia d’avui se’l pot trobar pràcticament arreu del planeta. Es tracta d’una planta arbustiva de tija llenyosa i escorça llisa de color gris que presenta un aspecte força ramificat ja des de la mateixa base del tronc i les seves branques són gruixades, rectes i flexibles, proveïdes d’un làtex tòxic que solen desprendre en trencar-se. Les fulles d’aquesta planta són simples, oposades, en forma de llança i glabres –és a dir, sense pilositats-; presenten igualment una textura coriàcia amb un nervi central molt marcat i de color blanquinós que va acompanyat de nervacions secundàries molt nombroses. Les flors del baladre exhalen un suau perfum i presenten una variada coloració; van del color or intens al blanc, passant pel vermell, violeta o, fins i tot, salmó. Aquestes flors es caracteritzen per ser grans i en forma d’embut i solen florir des de la primavera fins ben entrada la tardor. Els fruits del baladre són de color marró i recorden l’estructura d’una mongeta. Un cop arribat al punt de maduració s’obren i alliberen la llavor que compta amb una espècie de plomall a l’extrem que ajuda en la seva disseminació a través dels corrents d’aire.

Com a tota planta originària de la Mediterrània, el baladre és molt resistent a la sequera i poc exigent pel que fa als sols on creix i se’l pot trobar des del nivell de la mar fins als 1.200 metres. Una de les característiques de l’adaptació a terrenys pobres en aigua es deu a les seves potents arrels, que creixen fis arribar a la humitat freàtica. Aquesta resistència a la manca d’aigua fa que quan se sembra a l’aire lliure sovint viu perfectament només amb l’aigua provinent de la pluja. Aquest fet ha estat molt favorable a l’hora de localitzar aquesta espècie de manera cultivada a gairebé totes les carreteres i autopistes del país –així com a la major part dels jardins- ja que la seva densitat i la resistència a la sequera la fan altament idònia per formar bardisses i tanques vegetals que actuen com una barrera ecològica vers la contaminació dels cotxes. Igualment, se la pot trobar en zones marítimes ja que és una espècie que tolera bé els ambients salins.

De manera espontània tan sols creix a Eivissa en la comunitat balear, i ho fa als codolars de les rambles, tot formant part de la comunitat ripària, manifestament arbustiva. Tant és així que a Eivissa s’empra tradicionalment la fusta d’aquest arbust per fer el flabiol eivissenc, malgrat que també es pugui emprar fusta de magraner o llorer.

La facilitat del conreu del baladre i el seu ràpid creixement són les qualitats que fan que el baladre sigui pràcticament omnipresent a la nostra comunitat. Tot i això, per facilitar el seu creixement, sobretot els primers anys, és bo podar-los constantment: cal efectuar una poda intensiva per facilitar un bon creixement i perquè no presenti una forma desmanegada; també convé eliminar-ne els capolls florals secs per facilitar la producció de més flors.

Però, tanta bellesa i practicitat presenta el seu revers tenebrós, que en aquest cas es presenta sota l’aspecte d’un potent verí que converteixen el baladre en una de les plantes ornamentals més tòxiques, fet que fa que s’hagi de tenir molta cura a l’hora de manipular-lo. Són molts els articles que parlen sobre la toxicitat del baladre que, en moltes ocasions, pot presentar l’aspecte d’una intoxicació, sovint letal. Curiosament aquesta toxicitat es pot presentar de diverses formes: consum d’aigües estancades contaminades per fulles o flors de baladre; consum de carns entorsillades amb les seves branques –precisament aquest mètode d’intoxicació ha estat designat popularment com el causant d’una intoxicació massiva de soldats napoleònics que havien torrat carn en branques de baladre-, inhalació de fum originari de la combustió de fulles o fusta de baladre o –la més habitual- consum de fulles o làtex d’aquesta planta. Per tant, convé extremar les mesures de seguretat quan es manipula el baladre i en cap cas fer-ho sense l’ajuda de guants, evitant sempre que la saba d’aquesta planta entri en contacte tant amb els ulls com amb la boca. Tampoc no es pot emprar la llenya de baladre com a combustible ja que el seu fum és altament tòxic.

La simptomatologia que sol acompanyar una intoxicació de baladre es caracteritza inicialment per trastorns digestius –nàusees i vòmits-, que van acompanyats posteriorment per signes neurològics com sensació de malestar, debilitat i fins i tot confusió mental i trastorns en la visió. Finalment, i en els casos de major gravetat arriben els signes cardíacs –pols dèbil i irregular- que poden arribar a produir la mort.

Malgrat tot, convé no pecar d’alarmistes i tenir present que la presència –millor dit, l’omnipresència- del baladre en la nostra comunitat no ha coincidit amb cap intoxicació massiva fruit del seu poder tòxic. Tot i això, convé mantenir-lo allunyat de zones on la presència d’infants sigui habitual i en tot cas advertir de la seva toxicitat d’una planta bella però letal.

El baladre és, per tant, una planta completament adaptada a la nostra climatologia i amb uns efectes beneficiosos, tant pel seu color com pel seu ús ornamental, però que presenta una contrapartida tòxica que en cap cas s’ha d’obviar.