El colom nas de xot, una protuberància feta estàndard

És prou coneguda l’afició que a les Balears hi ha vers la colombicultura, una dèria que en les darreres dècades ha superat el seu aspecte purament competitiu per passar a reivindicar les diferents races de colom que són autòctones de la nostra comunitat. Els esforços realitzats des del Govern Balear han donat com a resultat uns paràmetres genètics que permeten establir clarament quins són els requisits morfològics amb què ha de comptar un animal per formar part d’una de les sis races autòctones de coloms que s’han aconseguit establir: colom borino, colom de pinta, colom de casta grossa, colom d’escampadissa, colom gavatxut i colom nas de xot.

L’interès pel món de la colombicultura a casa nostra no és un fet recent ja que té els seus orígens  a finals del segle XIX a l’illa de Mallorca, quan es fundà la primera societat columbòfila, sobretot a causa de l’elevat nombre de ciutadans que tenien interès i criaven coloms missatgers.

Des d’aquests inicis (1899) fins a la fundació de la Federació Balear de Colombofília (1929) foren moltes les societats colombòfiles que s’anaren creant al llarg de les diverses illes que conformen l’arxipèlag balear. Tant és així que actualment, i dignes hereves de les societats abans esmentades, existeixen 22 clubs a l’illa de Mallorca, tres a Eivissa i dos a Menorca, comptant en total amb una xifra de més de 400 colombòfils en actiu.

Els coloms missatgers

Com a nota curiosa cal destacar que l’interès inicial pel món dels coloms missatgers ha anat derivant amb el pas del temps -sense menystenir aquesta activitat- en un interès reivindicatiu de les races pròpies de la nostra comunitat, a la qual cosa han ajudat molt els esforços dels diferents governs per establir clarament uns paràmetres morfològics que permetessin una fàcil identificació dels individus de cada raça específica.

En aquest caràcter divulgador s’ha de destacar l’esforç que fires com la de Santa Eugènia realitzen per donar a conèixer el nostre patrimoni biològic autòcton, en aquest cas sobre l’aviram propi, una fira que des de fa setze anys acull el Concurs d’Aviram de les Illes Balears i que ha aconseguit consolidar-se com una fita ineludible per als amants dels animals de ploma.

Curiosa ha estat l’edició d’enguany, la setzena, on s’ha dedicat un monogràfic a una de les races de colom tal vegada menys coneguda de les que ens són pròpies: el colom nas de xot.

La selecció d’aquesta raça de colom està orientada fonamentalment al vol, però la gran varietat de colors, motivada inicialment per  diferenciar els animals d’un criador dels altres esbarts en vol quan es mesclen, i el seu aspecte vistós, converteixen aquest animal en una autèntica au d’exposició.

Des de 2003

El colom nas de xot compta des del gener del 2003 amb un estàndard ben definit que fou aprovat per la Federació Balear de Colombicultura. Segons diversos autors que han estudiat els orígens d’aquesta raça de colom, el nas de xot es considera un exponent mallorquí del grup de coloms de vol que es criaven a tot el litoral mediterrani de l’estat espanyol i que a finals del segle XIX foren desplaçats lentament per altres races de colom missatgers provinents de països del centre i nord del continent europeu. Aquest fet provocà que les races primitives quedassin reduïdes a agrupacions locals, d’àmbit més escàs.

El colom nas de xot, també conegut com colom manacorí, es caracteritza per ser un colom de vol, de grandària mitjana que manté un posat vertical i estirat amb un pit ample, aspectes que el doten de l’aparença d’un animal fort.

Les característiques morfològiques que defineixen l’estàndard del colom nas de xot passen sobretot per un cap força diferenciat de les altres races de coloms locals. Tant és així que el seu cap és proporcionat al cos però presenta una nota diferencial ja que el seu perfil superior uneix amb una línia convexa el clatell i el bec, detall que dona nom a la raça, a causa de la semblança amb el perfil de la cara dels xots. El bec és gruixat i de mida mitjana i té el perfil superior que fa conjunt amb la corba del cap; els seus ulls són grossos i tenen l’iris de color vermell, que esdevé més clar en els coloms de colors clars, mentre que en els coloms de color blanc o pintat és de color negre. El coll és llarg, gruixat i vertical i el seu pit és ample i prominent.

Pel que fa a les ales, aquestes són fortes i gruixades i sempre les duu damunt la coa, sense arribar-li al final. La coa és de longitud mitjana composta per dotze plomes que es mantenen en posició inclinada per davall de l’horitzontal, seguint la línia de l’esquena.

El plomatge d’aquesta raça és suau al tacte i està ben aferrat al cos. Pel que fa al color, els criadors admeten tots els colors tot i que els més preuats són el blau -amb el tors cendrós o marí-, el blau favat, el gris o gaví o el blanc coa negra.

El pes

El colom nas de xot sol comptar amb un pes que se situa al voltant dels 400 grams i la seva longitud total -de la punta de la quilla a l’extrem de la coa- és de 23 centímetres mentre que la longitud de les ales també és de 23 centímetres i l’envergadura entre puntes de les ales és de 66 centímetres. La suma d’aquestes característiques dona com a resultat un animal de vol,  fort, vigorós i amb un cap que l’identifica per sobre de la resta de races locals.

Gràcies a iniciatives com la del Concurs d’Aviram de Santa Eugènia i a la paciència i dedicació dels criadors illencs, races com la del colom de  nas de xot van trobant el seu espai en un món on cada cop predominen més les races globalitzades i on cada vegada és més difícil poder trobar exemplars que ens remetin a la pròpia identitat.