El fotògraf Ferran Petit fa un recorregut nostàlgic pels molins de vent de Mallorca
Un llibre d’acurada edició i un vídeo de cuidada realització, obres artístiques de Ferran Petit, ens endinsen a un recorregut a través d’un panorama nostàlgic, però real, de la nostra Mallorca rural d’un passat no encara massa llunyà, però sí massa oblidat, malgrat la seva presència física formant part d’un paisatge, també poc, molt, o massa abandonat.
Ens referim als molins de vent aiguaders o fariners que l’objectiu de la càmera d’aquest fotògraf autodidacta, com ell s’autoanomena o defineix. «Molins de Mallorca. Cap on bufa el vent» és el títol del foto-llibre (imprès a Esment Impremta) que ens presenta, i del vídeo, que segons ell, «sorgeixen bàsicament de la nostàlgia.»
Nascut a Barcelona el 1954, Ferran Petit López, es trasllada Mallorca per qüestions laborals, el 1983. Diplomat en Infermeria, treballa, des de llavors, fins a la seva jubilació com a infermer d’atenció primària (practicant de poble) a Bunyola i Valldemossa. Fotògraf autodidacte, ha presentat diverses exposicions, quasi sempre de contingut social, que és com ell pot expressar millor la seva manera de pensar i sentir.
Tant el llibre com el vídeo, recullen unes 150 imatges d’altres tants molins o restes de molins i les seves torres que ens desperten unes sensacions, ara romàntiques, ara tràgiques, ara nostàlgiques, d’un passat i un present d’unes obres d’enginyeria que durant anys foren vitals per la subsistència de generacions no tan llunyanes, com són els molins; uns per l’extracció d’aigua pel regadiu dels conreus i altres per la transformació del gra en farina pel suport humà i animal, i que ara constitueixen un inestimable i poc valorat patrimoni històric i cultural en perill d’extinció, malgrat l’esforç vessat per associacions, institucions i particulars en la seva restauració i conservació.
Segons Ferran Petit, la seva obra, «és un recull d’imatges que respon més aviat a u sentiment nostàlgic i alhora artístic: una tria feta bàsicament amb un criteri estètic, sigui per la llum del moment, pel cel i els núvols o pel seu estat, moltes vegades podríem dir que quasi escultòric.»
Per dur a terme l’esmentat recull, el fotògraf i la seva càmera anaren recorrent, durant més de sis mesos distints municipis de Mallorca a on la presència de molins era notòria, o en el seu dia força important per dur a terme les corresponents tasques de moldre o regar. De les moltes imatges captades l’autor va seleccionar les que va considerar més significatives o fotogràficament més expressives, seguint un criteri personal.
D’ençà que veren la llum, el llibre i el vídeo han estat presentats a la Casa de Cultura de Campanet, localitat de residència de l’autor i en el marc incomparable del «Molí de can Nofre» de Montuïri amb notable èxit i despertant la sensibilitat dels assistents. Així mateix, està prevista la seva presentació a altres localitats, així com a altres espais que ho demandin.
Apunt històric dels molins de vent a Mallorca
Fent un petit apunt històric sobre els orígens dels molins, probablement el Molí de Vent fou inventat a Pèrsia en el segle VII i va tenir una gran difusió a la regió oriental del Mediterrani, i el propagaren, durant l’edat mitjana els bizantins pel Nord i els àrabs pel Sud.
A Mallorca, eren emprats per a moldre farina (molins de vent fariners) i per a extreure l’aigua del subsol (molins d’extracció d’aigua o molins aiguaders). Els primers estan documentats després de la conquesta (1229), mentre que els segons foren introduïts més recentment. El primer molí aiguader construït a Mallorca data de l’any 1845, i fou utilitzat per l’enginyer holandès Bouvij en les tasques de dessecament del Prat de Sant Jordi (actualment Pla de Sant Jordi).
Centrant-nos en els molins que poblaren les marjals de sa Pobla, cal dir que el molí de vent per l’extracció d’aigua va arribar a terres pobleres a la darrera dècada de 1880 i el primer va començar a rodar l’any 1885 a la finca de Son Cul Anrrera, propietat de Bartomeu Pericàs de Can Borneta. Aquest primer molí tenia les veles de lona. Quatre anys després, el 1889, Nicolau Socias Guixe va instal·lar a la seva finca de Son Gallina el que seria el segon molí de sa Pobla, que ja tenia el ramell en forma de roda octogonal i de fusta.
Els avenços i perfeccionament de la complexa obra d’enginyeria que constitueix la maquinària d’un molí, anaren produint-se de mica en mica, aplicant canvis en les distintes peces i en els materials d’aquestes, sempre cercant un millor rendiment. En la construcció d’un molí es conjugaven la intervenció de distints especialistes industrials de diferents oficis, com picapedrers, fusters, ferrers mecànics, sense oblidar els sacrificats pouers, que a cops de picassó i manuella i la detonació de barrobins, perforaven terra endins fins a arribar als aqüífers subterranis que discorrien entre els 12 i els 20 metres de profunditat. Precisament, les mateixes pedres que s’extreien del subsol s’empraven per a la construcció de la torre del molí i del safareig.
El cabal d’aigua que extreia un molí, depenia de la força que bufava el vent i del diàmetre de la bomba extractora. Una idea aproximada ens la dona el metge i escriptor Joan Torres Gost, al seu llibre La saga de l’aigua (Miramar 1997, pàg. 95), quan conta que l’industrial mecànic Pere Grau Eixut deia que un molí mitjà, amb bomba de 35 centímetres extreia uns 120 meres cúbics d’aigua cada cinc hores de vent aprofitable al dia. Altres dades apunten que, depenent de la profunditat de l’aigua subterrània, es podien extreure entre els trenta-cinc mil i quaranta mil litres per hora.
Un dels avantatges importants dels molins de vent era el cost zero de l’energia emprada, el vent, i també la no contaminació del medi ambient. Va ser a principi de la segona dècada del passat segle XX, quan es va produir la gran eclosió quant a la instal·lació de molins al llarg i ample de la geografia rural dels termes de sa Pobla i Muro, especialment en els terrenys més propers a s’Albufera, que es veien afavorits pels vents idonis pel seu funcionament a millor rendiment. Dades significatives d’aquesta progressió són, que l’any 1911, el taller de ferreria de Jaume Gelabert havia instal·lat 143 molins, mentre que l’any 1917 es comptabilitzaven un total de 340 molins amb bomba de pistó espargits per les marjals pobleres.
Així els va descriure Miguel de Unamuno
Els centenars de molins que poblaven l’ampla planícia de la comarca de sa Pobla i Muro, voltant al compassat ritme que els imprimia el vent, oferien una bella i impressionant imatge que no escapava a cap observador. Una imatge, que tampoc li va escapar a l’escriptor i filòsof Miguel de Unamuno i que va deixar reflectida amb la seva proverbial prosa a la seva obra Andanzas y visiones Españolas (Austral n. 160, 1941, pag. 170) quan l’estiu de 1916, en el seu viatge a Mallorca, va escriure: «De Alcúdia volvimos a Manacor pasando por la Puebla – o mejor, La Pobla – la parte más fértil de la isla, aun que no la más pintoresca. Hay ahí una albufera y el mar empapa la tierra. Un ejército de molinos de viento le sacan a esta su agua; però de estos molinos modernos de rueda y pequeñas aspas de madera. Aunque no son esos familiares molinos de viento, los de vela, los de Don Quijote, los que saludan con la mano, estos otros molinos en tan gran tropa no dejan de animar el paisaje con una nueva vida. Se ve a la tierra trabajando.»
Avui, l’estampa és completament diferent de la que va dibuixar i descriure Miguel de Unamuno i la que immortalitzaren altres il·lustres plomes, artistes pintors i fotògrafs. Amb l’arribada de nous sistemes de cultius i de noves tecnologies per l’extracció de l’aigua pel rec, els molins deixaren de tenir la utilitat que tingueren anys enrere i a poc a poc deixaren d’utilitzar-se i abandonar-se el seu manteniment. Els, altre temps, vistosos ramells i estilitzades cues s’anaren desplomant a terra, deixant soles i despullades les torres més resistents, avui autèntiques peces arquitectòniques, testimonis muts d’un passat que va marcar un punt d’inflexió d’un anhelat progrés per les generacions d’agricultors i industrials de principis del segle XX. La mateixa sort van córrer els molins fariners que s’aixecaven arreu dels pobles de Mallorca.
Aquell «ejército de molinos de viento…» que va cridar l’atenció de Miguel de Unamuno, va anar caient, derrotat i vençut als peus dels esquadrons de les noves tecnologies que ens anaven envaint encara que de forma pacífica i acompassada.
La de Ferran, una obra reivindicativa
Per tot el que hem recordat dels molins de vent, aiguaders i fariners, l’obra que ens presenta Ferran Petit, pot considerar-se com un crit reivindicatiu en pro de la restauració i conservació dels escassos molins de vent que resten en peu, una tasca que, dins les seves possibilitats estan duent a terme persones com en Miquel Ramis, de l’empresa És Moliner, o el departament de Patrimoni del Consell Insular de Mallorca. També han estat valuoses per l’elaboració del llibre els consells de Joan Reus de l’associació «Molins de Mallorca, un patrimoni en perill», de Jordi Soler, maquetista de sa Pobla i de Pep Pascual de l’associació «Amics dels Molins».
Trenta torres altes
volten la Ciutat
amb antenes grosses
i embuts capgirats.
Grans manades donen
quan entra l’embat
sense cap Quijote
que les gos matar.
Molins per les síquies,
molins per Ciutat,
molins d’alt les penyes,
molins prop del mar,
molins per les viles,
molins en el prat,
i per dins les cases
molinets de sang…
Poesia popular (Palma 1892)