El llarg i complicat procés de construcció de l’Ajuntament de Sa Pobla (I)*

La Casa de la Vila de sa Pobla, que s’aixeca majestuosa a l’extrem nord de l’emblemàtica plaça Major, va començar a construir-se l’any 1812  -l’any vinent 2022 es compliran dos-cents deu anys- i va quedar definitivament acabada a finals de 1823. Van ser més d’una dècada d’intenses gestions amb les autoritats superiors, i constants desvetllaments dels polítics locals de l’època, per solucionar els successius problemes econòmics de finançament que es presentaven a cada passa com dificultosos obstacles.

El vicari Parera, en una sèrie d’articles publicats a la revista local SaMarjal, fruit d’una intensa recerca als arxius municipals, conta detalladament el llarg i sinuós procés de la construcció de “Sa Casa de la Vila”, des que s’iniciés l’ambiciós projecte, fins que es veiés fet realitat.

Conta Parera en el seu primer article que, segons fonts orals, “la vella Casa de la Vila estava situada en el vèrtex de la Plaça que feia cantonada amb el carrer Misteri. Juntament amb la Sala Consistorial estaven la Cúria o jutjat que presidia l’alcalde, la botiga que servia de residència del “Saig” (agutzil i pregoner) i de dipòsit dels trastos de la vila, i la presó per tancar-hi els que es portaven malament. “ (sic)   Segons un document de l’any 1822 s’aprecia que la “Casa de l’Ajuntament vella pròpia de la Universitat de la present vila de la Pobla en totes les seves peces contigües a la Sala Consistorial, com eren Cúria, presó i botiga, limiten d’una part amb la plaça pública i per una altra amb el carrer denominat de la Taverna nova (actual carrer Francesc Cladera Vidal), d’altra banda amb la casa de Gabriel Bennàssar i per l’altra part amb el corral i la casa de Nadal Gost “Forneret“. Actualment situaríem l’antiga Casa de la Vila on s’ubica la farmàcia Pericàs i algunes cases veïnes.

Aquella casa, segons un document de l’any 1823 “la posseeix l’Ajuntament, encara que s’ignori el títol, des de temps molt remots”. L’esmentat edifici es trobava en tan mal estat, que ja l’any 1806, els “Jurats” (membres del consistori) van taxar les obres per a la seva rehabilitació en cent setanta-sis lliures i quatre sous, quantitat elevadíssima en aquells temps. El 28 d’abril de 1809 va tornar a tractar-se el tema de les obres, que no es van realitzar, i arribat el mes de juliol del mateix any, gran part de la teulada es va esbucar. Així ho confirma un document que acredita que el dia de Sant Jaume es van reunir els consellers o jurats, i van redactar el següent escrit: “I pel que toca a les significades obres que de dia en dia es fan més precises, com ho acredita la porció de la teulada de la Quartera que aquests dies passats va caure per terra “.

Tot i el deplorable estat en què es trobava l’alòndiga i de l’estat ruïnós de la peixateria i carnisseria, encara van passar dos anys i mig sense que s’arreglés cap de tals dependències, fins que el dia 2 de desembre el consistori dirigís un escrit a les Autoritats, demanant permís per reedificar aquells edificis. Les autoritats centrals que llavors residien a Cadis amb motiu de les famoses Corts lliberals, van remetre un escrit en el qual el Consell havia resolt “conformant-se amb el dictamen de Sa Majestat, que es procedeixi a l’execució d’aquestes obres traient el seu import de 3.600 lliures dels fons propis, i del de talles i estris.” Al mateix temps advertia als responsables de l’ajuntament que cuidés “s’efectuïn les obres amb tota economia, portant el degut compte i raó justificada per donar-la on correspongui.”

Canvi de plans

Davant aquella autorització per invertir tan important quantitat de diners, els regidors locals, amb bon criteri, van pensar que en lloc d’invertir aquesta quantitat en la reparació del vell edifici, resultaria més avantatjós vendre aquelles cases velles i construir una Casa de la Vila nova i així ho van resoldre i es van posar mans a l’obra. El lloc triat per a l’edificació de la nova Casa de la Vila, va ser la placeta situada enfront de la vella quartera, batejada com plaça de la Constitució. Cal assenyalar que fins a l’any 1890 no van ser enderrocades les cases que constitueixin la illeta  annexa a la Plaça des Vaumar.

Tenint ja en el seu poder les cinc-centes lliures moneda mallorquina, els regidors van acordar començar les obres el mes de setembre de l’any 1812, pagant un jornal de 30 sous als carreters i 8 als peons. “… Que es pagui en aquesta Sala cada diumenge a les 8, a saber els carreters una lliura 10 sous per jornal, els peons a 8 sous.”

Les obres es van realitzar a tan bon ritme que en onze setmanes van gastar gairebé del tot les 500 lliures, de manera que van resoldre sol·licitar permís per treure dels fons municipals mil lliures més per continuar les obres.

Atès que el nou edifici estaria destinat a Quartera pública i Sala Capitular, l’arquitecte de l’obra Joan Sureda Villalonga va tenir l’encertada i original idea d’aixecar sobre una superfície rectangular de 254 metres quadrats un edifici en forma d’arc triomfal en el qual es destinarien els baixos a quartera, el primer pis a sala i la segona planta a presons. Als baixos s’accedia a través de sis portals; tres a la façana principal i tres més a la façana posterior. Posteriorment van ser tapiats els dos portals laterals de les dues façanes i van quedar oberts els dos portals centrals. “Resultant un edifici esvelt i espaiós, de belles proporcions que acredita de bon mestre el que va dirigir les obres”, va publicar l’any 1840 en la seva revista Panorama de les Illes Balears, el prestigiós cronista Antoni Furió.

Seguien a tan bon ritme les obres que el 2 de desembre de 1814 ja s’havien col·locat totes les bigues de fusta per sostenir la teulada; però des d’aquest dia es van presentar tals inconvenients econòmics que el superintendent va opinar que havien de suspendre les obres. Aquesta decisió, a més de demorar l’avanç de les obres, comportava el perill que l’embigat de fusta, exposat a les inclemències del temps, patís un irreparable deteriorament, com així va passar, ja que les obres van estar paralitzades durant més de dos anys, per ordre del superintendent que reclamava els justificants de les despeses efectuades en la construcció.

Aclarits els problemes administratius, el 18 de juny de 1817, la superioritat va sol·licitar que es preguntés al mestre d’obres Pere-Joan Bauçà si es comprometia a acabar les obres per la quantitat de 900 lliures en què s’havia taxat el seu cost i que en cas afirmatiu comencés a fer els treballs. L’empresari Bauçà va acceptar les condicions, previ cobrament d’una bestreta de 300 lliures que l’Ajuntament li havia ofert.

Un cop acabades les obres de construcció de la teulada, els regidors van sol·licitar permís per construir el trespol amb una amalgama de calç i grava, i col·locar uns bancs de pedra al voltant de l’interior de l’edifici.

*Aquest article es dividirà en dues parts perquè és una història llarga, però molt curiosa i interessant.