El procés evolutiu de la mecanització del camp per l’extracció d’aigua

Amb aquest d’avui, volem encetar un recull de reportatges, amb els que intentarem  deixar constància escrita dins la memòria dels més majors i per coneixement de les generacions actuals i futures, de l’evolució experimentada al llarg dels darrers segles pels treballs que conformen tot el procés dels conreus experimentats dins les marjals pobleres. Uns treballs, unes tasques, que durant centúries han vingut marcats per la duresa, l’esforç físic i el sacrifici dels homes i dones de sa Pobla, entregats en cos i ànima a fer de les terres pobleres, el mitjà que nodreix l’economia local.

Conta la història, ens diuen els distints estudis elaborats referents al procés evolutiu dels treballs del camp, que tots els progressos han girat entorn de lluitar per aconseguir la transformació d’unes terres ermes, fins i tot insalubres en productius vergers dels més diversos productes agrícoles capaços de donar la terra. Uns esforços vessats, des de sempre, en fer aflorar l’aigua des de les profunditats subterrànies a dins els solcs rectilinis traçats per les primitives arades de tracció animal, fins a l’arribada dels tractors i altres màquines de darrera tecnologia.

L’aigua, aquest element natural tan preuat i necessari per a la subsistència de l’home, dels animals terrestres i marins, i també de les plantes que formen part de la natura… L’aigua, com veurem, ha sigut la riquesa més lluitada pels pagesos de sa Pobla, per espargir-la damunt les terres de conreu. Primer a braços, amb buidadors o “lates”, després mitjançant les sínies, els molins, les bombes impulsades per motors… fins a escampar-la mitjançant els aspersors. Distints sistemes de treure aigua que formen part de l’evolució o mecanització del camp.

A l’esmentada mecanització del camp per l’extracció de l’aigua, seguiria la mecanització dels treballs del camp. Uns treballs, com ja s’ha dit, durs i sacrificats; com els de preparar i llaurar la terra, emprant la força animal per activar els estris més rudimentaris, com el carro, l’arada, o el carretó voltant l’era. També arribaren màquines per substituir els gavilans, el caveguet, el xipó, el falçó, o la falcella; eines manejades en destresa per la mà de l’home i la dona de la pagesia.

Si s’entén per mecanització, la implantació o aplicació de la màquina en substitució, parcial o total, de la feina de l’home o de l’animal per obtenir un producte, i tenint en compte, que en algunes ocasions, el concepte de mecanització també inclou l’ús d’eines o estris de mà, per convenir que en l’evolució de l’agricultura, resulta una mica difícil establir la frontera entre els treballs del camp efectuats manualment o mecànicament.

Si tenim en compte que la riquesa agrícola i la fertilitat de les terres de conreu de sa Pobla, no és causada per les condicions naturals dels seus terrenys, sinó per l’actuació de la mà de l’home i gràcies a la constant i titànica tasca vessada pels marjalers i marjaleres per convertir, aquelles terres que per allà el segle XVI era un ermot àrid i estèril, en un verger altament productiu.

Basta dir, que l’any 1600, l’historiador Binimelis, a la seva obra “Història de Mallorca”, va escriure que “sa Pobla és la vila més pobra d’aigua de quantes hi ha l’illa, ja que, en tot el seu terme, a penes hi trobem l0 pous”.

Sempre que hi havia treballs al camp per regar, hi havia alguna tonada. Aquesta n’era la més popular:  

Ai!, perquè no em deies vet-en

Ai!, si t’havia de fer nosa

Ai!, així ho fan cara de rosa

Ses dones que tenen seny

Ai!, ses dones que tenen seny

Ai!, perquè no em deies vet-en

Els primitius sistemes emprats per regar abans d’entrar a la modernitat.

Les terres de conreu començaren a aixecar-se amb el paral·lelament dels terrenys de s’Albufera, situant la terra a un nivell més alt que les aigües de les síquies que els envoltaven. Els primers cultius de reguiu s’alimentaven de les aigües que brollaven dels ullals i corrien per síquies, que els pagesos arreplegaven amb els buidadors i escampaven damunt els sembrats.

Un altre dels primitius sistemes de rec consistia a ‘treure aigua amb lates’, un enginy, també manual i sacrificat que consistia a instal·lar un trípode construït amb tres pals de fusta alts que descansaven, dos en un marge de la síquia o pou d’escassa profunditat i el tercer a l’altre marge. El trípode sostenia, a la part més elevada, una corriola i hi passava una soga que sostenia, a cada cap, una lata de llauna. Un tauló de fusta, sostingut pels dos marges del pou o la síquia, sobre el que se situava el pagès, que, a braó submergia una lata dins l’aigua, per pujar-la plena i buidar-la dins un caixó de fusta en forma d’embut en posició de pla-inclinat, que desembocava dins el solc mestre, per després fer-la córrer a través dels solcs de la finca. Mentre un recipient o lata es buidava, el de l’altra extrem de la soga, se submergia dins el pou, i així s’aprofitava l’esforç humà.

El procés era dur i requeria una bona musculatura de l’home, tant de braços, com de cames, per aguantar durant hores damunt el tauló per pujar les pesades lates plenes d’aigua i versar-la sobre la terra. Ajudaven a l’home, la dona o els fills, que s’encarregaven d’escampar l’aigua pel sembrat, a través de solcs, fets amb l’arada.

Si es donava el cas que foren varis els pagesos que regaven les seves finques a la vegada, això feia que baixes el nivell de l’aigua dels pous o de la mateixa síquia, fins al punt d’esgotar-se. En tal cas s’havia d’aturar l’extracció i esperar un temps suficient perquè els ullals tornessin a omplir les síquies.

*Al pròxim capítol tractarem de l’extracció d’aigua mitjançant les sínies.