El “Salpàs”, una altra tradició Pasqual desapareguda

Entre les tradicions, rituals, que formaven part del nostre costumari religiós, emmarcades en els dies de la Setmana Santa, en el record dels més grans, roman encara la visita del “Salpàs” a totes les cases del poble i a les possessions del terme municipal, durant la tarda del Dissabte de Glòria.

El Salpàs es defineix com una tradició cristiana que consistia “en una visita anual que feia el rector durant la Pasqua a totes les cases de la seva parròquia eclesiàstica, especialment a les de les possessions per beneir amb aigua i sal. Un costum que troba els seus orígens en la tradició jueva en record de les pintades en sang que van manar fer els hebreus a les portes de les cases per alliberar-se de les plagues d’Egipte”.

Assolit aquell costum pel cristianisme, el ritual consistia a beneir un recipient que contenia aigua i un plat ple de sal, amb un ciri cremant al mig. Un cop beneïts aquests elements, es barrejaven l’aigua i la sal i s’escampava amb el “salpasser” (una escombreta de ràfia) a les portes i límits de la casa i també en els corrals.

Les diferents “consuetes” -llibres que recullen les pràctiques i cerimònies d’una parròquia- manifestaven diverses variants d’aquella tradició que tenia, a més, un marcat caràcter territorial i administratiu d’un terme parroquial.

Un pulcre article, impregnat de nostàlgia, signat per Jordi Soler Quart -que de petit va ser escolà i de jove va estar a punt de ser ordenat sacerdot, publicat a la revista local “Sa Plaça” (nº 10, abril 1993) ens transporta a rememorar aquella estampa que formava part del calendari pasqual cristià, i, amb el pas dels anys, ja desapareguda en la nit dels temps. “El matí del Dissabte Sant, -diu Soler- la vida del poble havia recobrat la normalitat, després del silenci, concentració i dejuni del dijous i Divendres Sants, quan eren prohibits tota mena d’espectacles i cinemes i les emissores de ràdio només transmetien música clàssica. A l’església ‘altar fumat’ i missa de Glòria, i benedicció de les aigües. Quan el rector acabava d’entonar el ‘Glòria in excelsis Deo’, esclatava el trepidant repic de totes les campanes del poble, fent callar l’agre so de les massoles, i els caçadors sortien al carrer per disparar a l’aire diversos trons d’escopeta. Els nins corrien pels carrers cridant, ‘formiguetes sortiu del niu que el bon Jesuset ja és viu’ !. Just al migdia, quan la gent es disposava a menjar les primeres empanades, encara calentes, de l’església sortia el Salpàs … “

La comitiva la formaven petits grups, cadascun d’ells format per un capellà i tres escolans que es repartien la quadrícula urbana de sa Pobla en sectors que recorrien a peu. El capellà anava abillat amb ruquet i estola blanca. Les tasques dels escolans consistien a portar, un d’ells, una gran cistella de vímet amb tapadora, en la qual es dipositaven els ous que donaven els habitants de la casa, l’altre portava el petit poal, recipient en el qual es portava l’aigua beneïda i el salpasser, mentre el tercer s’avançava a la comitiva per cridar des del portal de les cases, ‘enceneu el llum que ve el Salpàs’.

Llavors la dona de la casa encenia una espelma que dipositava sobre una taula del primer aiguavés, davant del quadre del Cor de Jesús, alhora que arribava el capellà dient “Pax Huic domu”, al que els acòlits responien, “Et omnibus habitantibus in ea “, que significa: “la pau sigui en aquesta casa”…” I a tots els que habiten en ella”. A això seguia una breu pregària, també en llatí, i la benedicció corresponent, esquitxant d’aigua beneïda als presents.

Segueix explicant Soler que “acabats els llatinorums era costum que les mestresses de la casa donessin uns ous al capellà, la quantitat depenia del poder econòmic de la família; ous que l’escolà dipositava amb molt de compte a l’interior de la cistella. De vegades també es donaven algunes monedes de deu, vint o cinquanta cèntims, que recollia l’escolà portador del recipient de l’aigua beneïda. Des de temps immemorial existia un acord tàcit entre capellà i escolans pel qual, al final de la jornada, els ous recollits serien per als capellans i els diners per als escolans, repartit a parts iguals entre els tres components de la comitiva”.

Afirma Jordi Soler, per pròpia experiència viscuda a principis dels anys cinquanta, que durant la ruta del Salpàs, l’escolà portador de la cistella havia de fer diversos viatges a la casa del capellà per buidar el seu contingut d’ous, així com, també, els estratagemes que feien aquells nens per acompanyar a un determinat capellà, sabedors que amb aquell la jornada els resultaria econòmicament més rendible; això obeïa al major o menor grau de simpatia que el capellà gaudia entre la feligresia. I afegeix, que al final de la jornada, acabaven completament esgotats, “i al mateix temps contents perquè ens havíem repartit unes sis pessetes cadascun. El Dilluns de Pasqua, realitzàvem el Salpàs a les possessions, a les que anàvem en carruatge, amb el mateix ritual que al poble i les propines, tant d’ous com de cèntims eren molt superiors”, comenta Jordi.

Com a dada anecdòtica, cal comentar que la creença popular, lluny de conèixer el significat religiós del salpàs al qual anomenaven, per deformació pronunciativa “solpàs”, era la benedicció de les panades, sense quin requisit no podien menjar-se. Eren altres temps no tan llunyans, altres costums, altres mentalitats, altres creences, ja només presents, amb nostàlgia, a la deteriorada memòria dels més vells.

Imatge de portada arxiu Joan Llabrés