Els dos grans errors de l’educació ambiental en matèria de residus
El discurs dominant sobre residus continua girant, majoritàriament, entorn del reciclatge. Un enfocament que, segons adverteixen veus expertes en educació ambiental, deixa en segon pla la reutilització i la prevenció, elements considerats centrals per fer front a la crisi dels residus. En paral·lel, moltes campanyes acaben traslladant a la ciutadania una responsabilitat gairebé exclusiva sobre un problema d’origen estructural.
En el marc del Dia Mundial de l’Educació Ambiental, que es celebra avui mateix, 26 de gener, diverses entitats reclamen una revisió profunda de les estratègies de sensibilització. Defensen que oferir una mirada global sobre les causes del repte dels residus pot generar una implicació més sòlida que no pas insistir en comportaments individuals deslligats del context econòmic i productiu.
La ciutadania és un actor imprescindible en l’horitzó d’una societat residu zero. Ara bé, perquè pugui assumir aquest paper amb garanties, cal una educació ambiental ambiciosa, capaç de dotar-la d’eines crítiques i d’una visió completa del problema. Les campanyes actuals, però, acostumen a caure en dues errades que dificulten aquest objectiu.
Reciclatge i culpabilització, els dos grans desencerts
D’una banda, la majoria de missatges institucionals posen gairebé tot l’èmfasi en la correcta separació dels residus. El reciclatge és una part necessària de la solució, però centrar-hi tot el relat amaga la importància de la prevenció. Aquesta prevenció es fonamenta en tres pilars clars: reduir el consum, reparar els productes i fomentar la reutilització. Malgrat això, aquestes pràctiques han tengut fins ara una presència molt secundària en les campanyes públiques.
Algunes iniciatives recents han començat a introduir la reutilització, com en determinades campanyes vinculades al sector tèxtil, però sovint ho fan encara lligant-la a la lògica de la separació de residus, més que no pas com una alternativa real al model de consum actual.
L’altra gran errada és el to del missatge. Adreçar-se a la ciutadania no hauria d’implicar assenyalar-la com a principal responsable del problema ni carregar-la amb el pes de la solució. Aquest plantejament pot resultar contraproduent. En canvi, una explicació que identifiqui els diferents agents implicats —administracions, empreses i consumidors— i el grau de responsabilitat de cadascun pot esdevenir molt més mobilitzadora.
Cinc claus per repensar l’educació ambiental en residus
Les entitats especialitzades coincideixen a assenyalar cinc principis bàsics que haurien de guiar una educació ambiental eficaç en aquest àmbit.
El primer és posar l’accent en l’ús eficient dels recursos. Parlar de residus hauria de significar, sobretot, parlar de reducció, reparació i reutilització. I, en aquest darrer cas, apostar per serveis comunitaris de préstec, espais d’intercanvi o sistemes d’envasos reutilitzables, tant propis com oferts per comerços i fabricants.
El segon principi passa per evitar la culpabilització. L’objectiu ha de ser facilitar una reflexió crítica que permeti entendre les causes del problema i repartir responsabilitats de manera justa entre tots els actors implicats.
En tercer lloc, cal deixar de presentar els hàbits sostenibles com un sacrifici. Després de dècades de missatges que associen el benestar a la comoditat i la immediatesa, el repte és comunicar les opcions sostenibles com una oportunitat col·lectiva de construir un futur desitjable.
El quart element clau és el finançament. Les professionals del sector situen en dos euros per habitant i any la inversió mínima necessària per desplegar una educació ambiental efectiva. Tanmateix, les dades mostren que, fins i tot en el moment de màxima inversió municipal, aquesta xifra no ha arribat a l’euro per persona. L’aplicació del principi de responsabilitat ampliada del productor podria contribuir a millorar aquest finançament, sempre que les empreses no condicionin els continguts ni la imatge de les campanyes.
Finalment, l’educació ambiental ha d’anar lligada a mesures concretes que facilitin el canvi d’hàbits. Si es promou avançar cap al residu zero, les administracions han de garantir que aquests canvis siguin viables en el dia a dia, amb una planificació coherent entre comunicació, gestió i, sobretot, prevenció de residus.
Des d’aquesta perspectiva, el paper de la ciutadania va molt més enllà del gest rutinari de separar el fems. Té a veure amb la capacitat d’entendre el problema, qüestionar el model actual i implicar-s’hi de manera activa i informada.