Els noms de tots els ocells

La societat balear disposa d’un recull lexicogràfic de primer nivell dedicat als diferents noms amb què es designen les diverses espècies d’aucells que habiten la nostra comunitat: es tracta de l’“Atles ornitonímic de les Illes Balears” obra del filòleg Cosme Aguiló i de l’ornitòleg Antoni Mestre.

Aquesta obra cabdal de la lexicografia balear fou coeditada per l’Institut d’Estudis Baleàrics i per l’Institut d’Estudis Catalans comptant amb el suport de l’Obra Social de “La Caixa”, així com del Consell de Mallorca i de l’Ajuntament de Santanyí, esdevenint des de la seva presentació en tota una obra de referència no només per als filòlegs, que hi trobaran un tresor lèxic de primera magnitud, sinó també per als amants de l’ornitologia.

Aquesta obra és el fruit de més de deu anys d’enquestes dedicades a recopilar els noms populars de les aus de la nostra comunitat i alhora poder contrastar les variacions geogràfiques d’aquests noms en els 126 nuclis de població estudiats. Per a dur a terme aquesta ingent tasca de recopilació de dades s’entrevistaren 651 persones que, a través de més de 500 enquestes, ajudaren a recopilar 1.903 noms populars d’un total de 148 espècies i dues subespècies, uns resultats que donaren peu a una base de dades que conté més de 34.000 registres que es distribueixen sobre 171 mapes.

La idea originària d’aquest monumental atles s’originà en una recerca que ambdós estudiosos varen iniciar arran d’una investigació geolingüística molt localitzada al voltant de l’antic terme de Santanyí, al sud-est de l’illa de Mallorca, on en l’actualitat es troben els termes de Santanyí i Ses Salines, una investigació  a base d’una sèrie d’enquestes encaminades a conèixer els noms populars dels diferents aucells que habitaven en aquesta zona de la major de les Balears.

Un cop realitzades les enquestes els investigadors constataren les diverses designacions d’un mateix aucell en una àrea tan determinada i decidiren ampliar el seu camp d’acció: en un principi ho feren realitzant enquestes al terme de Sant Joan, però quan constataren la rellevància i diversitat dels resultats decidiren fer-ho a major escala, ampliant el camp d’estudi a tota Mallorca per passar posteriorment a tot l’arxipèlag balear.

Per realitzar aquesta recerca es prescindí totalment de la nomenclatura científica, ja que es tracta d’un tipus de designació molt tècnica i completament allunyada del caràcter popular que es volia donar a l’estudi. Per tant, per facilitar la tasca de reconeixement de les diferents espècies els autors empraren les il·lustracions de la guia d’identificació d’aucells de Lars Jonsson que duu il·lustracions a tot color de totes les aus que es poden localitzar al continent europeu.

D’aquesta manera, els informadors no queien en possibles alteracions de caire científic, ja que les il·lustracions remetien els informadors als aucells que havien pogut veure i conèixer al llarg de la seva vida. En aquest sentit, se solia encetar la feina d’enquesta obrint el llibre de Jonsson per la pàgina on es trobava l’Upupa epops, coneguda popularment com puput, ja que es tracta d’una espècie força coneguda que animava els informadors a prosseguir amb la tasca de recerca.

Per tal de dur a terme la recerca dels noms populars dels aucells de la nostra comunitat els investigadors hagueren de recórrer la geografia balear de nord a sud i d’est a oest, visitant un total de 126 entitats habitades per gent autòctona que es repartiren de la següent manera: deu a Menorca, 92 a Mallorca, devuit a Eivissa i sis a Formentera.

Per a la localització dels informadors es va haver de recórrer a diverses tècniques, tot tenint molt present la idiosincràsia de cada illa. A Mallorca fou on se trobaren menys problemes per aconseguir informadors, ja que generalment solia bastar en anar a certs bars on es trobava la gent local i demanar per als millors coneixedors de la fauna local; pel que fa a Menorca, cal dir que la feina duita a terme pel GOB facilità molt la feina als estudiosos; mentre que fou a les Pitiüses on els autors de l’atles toparen amb més problemes per mor d’una certa reticència inicial a parlar amb desconeguts, una reticència que en molts de casos s’hagué de vèncer a força de comptar amb coneguts eivissencs que els obrissin el terreny.

Pel que fa al perfil de l’informant, aquest solia ser un home arrelat al medi natural, ja fos perquè hi vivia o ja fos perquè hi mantenia relació a través de la pràctica de la caça, sempre evitant que l’informant mantingués relacions de caire científic amb el món de les aus. En aquest sentit, era quasi preferible que no estigués gaire alfabetitzat per afavorir el caràcter popular de l’estudi.

D’un total de 651 persones enquestades, només 21 foren dones; mentre que pel que ateny a la franja d’edat, cal situar-la entre els 60 i els 80 anys.

De cada entrevistat se’n consignà el nom i llinatges, el malnom i l’any de naixement. Mentre que per anotar el nom dels ornitonímins es disposaren un total de cinc pàgines en les quals es constataren gairebé totes les designacions llatines de les aus que són conegudes a les Illes. Finalment, també es reservà un espai on s’hi anotaren aspectes relatius a la relació de l’aucell en qüestió i la cultura popular.

Durant cada una de les enquestes els dos autors es dividiren la tasca de la següent manera: mentre Antoni Mestre duia a terme la identificació de l’espècie i l’aportació d’informació que pogués facilitar el reconeixement de l’aucell, la tasca de Cosme Aguiló consistia en fer la transcripció fonètica i proporcionar ajuda a l’informant en els moments de bloqueig.

El resultat de tota aquesta tasca de recerca quedà finalment fixat en 171 mapes que cartografien les unitats lingüístiques que designen cada una de les espècies. Aquesta informació queda reflectida sobre els mapes mitjançant símbols  que pretenen agrupar, ja sigui per colors o per formes geomètriques semblants, tots els que es refereixen a noms relacionats formalment entre si.

L’edició presenta un format gros, ja que s’inclouen les quatre illes en el mateix full, permetent així assolir una visió global amb un sol cop d’ull de la diversitat o uniformitat de les respostes dels informants. Aquests mapes solen dur informació addicional sobre diverses matèries: breu descripció de l’animal, etologia, fenologia, polisèmies, confusions i notes relatives a la cultura popular.

Aquest conjunt cartogràfic mostra l’alt grau de diatopisme -variacions dialectals- que presenten sovint les denominacions de les aus a la nostra comunitat. Per norma general els mapes estan farcits de símbols que demostren les diferents formes designar un mateix aucell.  Un cas extrem d’aquest fenomen és el del Musciapa striata, amb més de quaranta formes diferents només a Mallorca: menjamosques, llosca, juia, matamosques, pagofigo, xícara…

Per contra els mapes on es manifesten respostes més unitàries solen ser els menys freqüents: és el cas de perdiu o corb, essent l’únic cas d’unitat absoluta el del verderol. Cal remarcar que hi molt poques interferències amb altres llengües en aquest recull, la qual cosa indica que es tracta d’un camp semàntic d’una puresa remarcable. Els casos de castellanismes més difosos són “pato” i “gaviota”, casos en què els informants no solen ser conscients que empren un mot d’origen castellà.

Totes aquestes dades converteixen l’“Atles ornitonímic de les Illes Balears “ en un autèntic tresor lexicogràfic que demostra la riquesa terminològica de la nostra llengua pel que fa al tema de les aus que conviuen amb nosaltres a la nostra comunitat. Un tresor que no fa més que ressaltar l’extraordinària capacitat creativa dels homes i dones que mantenen un contacte directe amb la natura i enriqueixen amb la seva saviesa popular el recull lèxic català, ja siguin pagesos, mariners o caçadors. Ells han estat els que han fet possible aquesta magna obra que ha permès a Cosme Aguiló i Antoni Mestre bastir consignar quasi 2.000 noms per designar 150 espècies d’aus que viuen a les Illes Balears, i converteixen aquest volum en un autèntic tresor de valor incalculable que permetrà la transmissió d’uns coneixements que ultrapassarà la vida dels seus creadors -ja siguin estudiosos o informats- i que garantirà que el tresor del nom de les aus de les Illes Balears perduri al llarg del temps.