Empeltar, un art en mans del pagès

Empeltar significa inserir una muda, amb un o més ulls, en una branca o tronc d’un altre arbre similar, de forma que s’estableixi entre les dues parts una unió permanent. Empeltar és transformar l’arbre primitiu perquè es desenvolupi de forma diferent a la qual s’havia desenvolupat fins ara.

Empeltar no és una tasca qualsevol, és un treball ple de noblesa i d’avior pagesa. L’art d’empeltar habitualment no sol ser un ofici, sinó una afició i una ciència d’un grapat d’homes, no molts, que existeixen a cada poble, que en saben per tradició, per vena pròpia o per heretatge dels seus avantpassats.

Són pagesos d’aquells tallats de lluna, que tenen una gran satisfacció i es consideren satisfets i ben pagats quan aconsegueixen millorar una vida vegetal, en veure créixer les noves tanyades exuberants de vida, prometedores d’uns millors fruits com si fos un engendrament dels seus sabers.

A Sóller en tenim un parell. El que ha tingut la deferència d’ensenyar-nos a empeltar, i a què poguéssim redactar aquestes línies, és Pere Joan Coll i Adrover, de Can Garrova. Un pagès de tota la vida i per tota la vida.

Empeltar és un tipus de reproducció vegetativa. La mateixa naturalesa té el seu propi sistema d’empeltar, amb el vent i els insectes; i el pagès ha creat els seus.

Portaempelt

El patró, peu o portaempelt és el format per la part baixa (arrels i part del tronc) i damunt el que, en uns moments determinats de la vegetació (lluna nova arbres de fulla perenne i lluna vella arbres de fulla caduca), generalment quan entren en saba o quan la perden, és a dir quan els ulls de les dues plantes són en repòs, hi posem la varietat a empeltar, que posteriorment serà la planta que aprofitarem, la que ens donarà els nous fruits, ja que, com ens comenta en Pere, els arbres sorgits de llavor, donat el seu origen sexual, no reprodueixen generalment les característiques de la varietat. Un altre dels seriosos consells de l’amic Pere és que no s’ha d’empeltar mai quan fa vent, boira o mal temps, i que si empeltem un ullastre sis vegades d’ell mateix, al final es converteix en olivera.

Les finalitats d’empeltar són aprofitar les característiques adequades d’un patró, com pot ser la resistència a l’asfíxia de les arrels, no agafar segons quines malalties i escurçar el temps emprat per a produir fruits: un albercoquer nascut de llavor pot estar sis o set anys en donar fruit, però si és empeltat al segon any ja fruitarà.

“Jo t’empelt i Déu t’aferr”, diu la dita popular. L’empelt habitualment exigeix que les plantes empeltades siguin varietats diferents d’una mateixa espècie o, si més no, espècies diferents d’un mateix gènere. És fonamental que les dues plantes, peu i empelt, es mantinguin ben unides, fermades amb passol (fils que sobren dels talessos, a les fàbriques de teixits, avui en dia molt mals d’aconseguir), una corda d’espart, palma o qualsevol altra matèria vegetal. Actualment, també s’acostuma a lligar amb ràfia o amb plàstic perquè l’empelt es fusioni amb el patró o portaempelt. Després haurem de recobrir la superfície amb una pasta especial de cera, pega i reina (abans es recobria amb argila o fang), de les que hi ha moltes marques al mercat, que serveix d’aïllant de la humitat i impedeix que s’assequi.

Eina

Ganivet d’empeltar és l’eina que es fa servir per fer els empelts. Per a la feina d’empeltar es fan servir diversos instruments segons quin sigui el tipus d’empelt i segons sigui l’espècie a empeltar herbàcia o llenyosa. El ganivet actual d’empeltar arbres fruiters es compon de dues parts: la part tallant que ha d’estar molt ben esmolada, ja que les incisions que es facin en el tronc o branques de l’arbre han de ser netes i de la fondària precisa, i l’espàtula, que pot ser d’os o de metall i es fa servir de falca per separar les dues parts que es formen quan s’ha fet el tall i posar-hi l’empelt. També s’empra el tallant, que serveix per xapar el tronc, que sol ser de ferro i bastant ample damunt per poder-hi picar amb un martell, o amb una maceta.

Primer s’ha de trobar una branca jove i vigorosa de la varietat a reproduir. Després escollim un peu que sigui empeltador, és a dir, que tingui la força suficient per rebre la muda. Ara toca aclarir-lo (tallar-li algunes branques, mai totes, perquè la muda es podria ofegar).

Després amb un xerrac tallem una branca del patró. A continuació amb el ganivet d’empeltar es fa un tall vertical a l’escorça del peu de prop d’uns cinc centímetres. Amb de la part posterior del ganivet d’empeltar, o amb l’espàtula d’os de cabra, es desferra l’escorça del peu. Seguidament, s’agafa una branqueta de la varietat a empeltar, se li tallen les fulles, excepte la superior, deixant el pecíol, i es rebaixa un dels costats de l’empelt, evitant tocar amb els dits la part tallada. Introduïm l’estaqueta pel costat rebaixat dins el tall del patró, de forma que les dues parts es toquin totalment. I com hem dit abans es lliga l’empelt i s’empastissa, quedant hermèticament tancat. Al cap d’un mes pot començar a sortir la nova branca de la varietat escollida.

Un portaempelt ha de tenir molta resistència a les malalties, als fongs i paràsits, i a les adversitats dels temps; força per permetre una ràpida entrada en producció; compatibilitat amb la planta empeltada; ha de donar bon calibre als fruits, o respectar les races tradicionals mallorquines i pot donar també l’acidesa i alcalinitat del terreny i a terres compactes asfixiants.

Hi ha diversos tipus d’empelts que es practiquen segons les necessitats de cada planta.

Empelt herbaci, fet en hortalisses com la síndria, el meló… sobre patró d’una cucurbitàcia resistien a malalties.

Empelt d’escutet: El més corrent dins els arbres fruitals, que consisteix a col·locar un ull fèrtil (femelles), amb una petita part d’escorça, de la planta a reproduir en un portaempelt. És molt important posar els ulls cap amunt, ja que si no naixeran al revés, finalment es ferma ben fort amb passol.

Empelt de branca o d’estaca: Es fa amb una branqueta de la varietat a empeltar de quatre a deu centímetres de llargada, proveïda d’un o més ulls. Es pot fer de diverses maneres, segons la forma d’inserció de la branqueta: l’empelt anglès o de llengüeta, emprat per empeltar estaques de diàmetre reduït (0’ 5 a 1’ 5 centímetres) sobre un patró del mateix gruix; l’empelt de costat, que serveix per a empeltar una estaca sobre un patró de diàmetre més gran; l’empelt de fenedura, emprat per a rejovenir els arbres i que es pot fer sobre el tronc si no és molt gruixat (menys de deu centímetres), o sobre les branques; l’empelt de corona o d’escorça, que es fa col·locant les estaques, en els costats del patró en un tall longitudinal sobre l’escorça; i l’empelt de tascó, que es fa tallant la soca del patró, amb un xerrac obrint després un xap de forma piramidal posant-hi a dins l’estaca de l’altra planta.