En Paco Rosa, un fosser de tercera generació

Francisco Rosa Fernández (sa Pobla 1971) exerceix, des de fa 28 anys, les tasques de fosser en el cementiri de sa Pobla. “Paco es fosser”, com se’l coneix popularment i li agrada presentar-se, representa a la tercera generació de la família Rosa exercint el mateix càrrec o ofici al qual va accedir el seu avi en la dècada dels seixanta del segle passat.

Aquests dies previs a la festivitat de Tots Sants ja es nota l’activitat que els veïns de cada poble estan realitzant en els seus respectius cementiris: neteja de les sepultures on descansen els seus familiars i éssers estimats, i engalanar-les amb flors i llànties enceses. Una tasca que es duu a terme amb pulcritud, en silenci i amb un sentit i respectuós  record per als absents.

A sa Pobla, es pot presumir de tenir un cementeri molt ben cuidat, que roman obert cada dia, matí i tarda, als visitants. I aquests dies, encara recobra més esplendor i vistositat, gràcies a la notable afluència de persones, poblers i pobleres residents a sa Pobla o altres poblacions, que reten visita als seus avantpassats, respectant una antiga tradició.

En tot aquest tragí que s’observa durant els dies previs a Tots Sants i el mateix dia de la festa, hi juga un paper important el fosser, que durant tot l’any i cada dia està present en el recinte, cuidant el seu ordre i estat de neteja i atenent els ciutadans que necessitin els seus consells o serveis. Per aquests motius, també es coneix al fosser com a guarda del cementeri. Fins i tot, anys enrere el fosser i la seva família residien a la casa que encara s’aixeca just davant del cementeri, a l’altra part de la carretera de Pollença, actualment sense habitar.

Apunt històric del cementeri

Fent una breu pinzellada històrica del cementeri de sa Pobla, recordarem que, l’any 1821 foren adjudicades les obres en pública subhasta, per a la construcció d’aquest, al mestre picapedrer Bernat Valespir Pons, per la quantitat global de 149 lliures i 19 sous. El primer difunt enterrat en el nou cementeri fou una dona de la família de ca s’Escanyat, que nomia Antònia Crespí, segons resa una glossa que memoritza l’esdeveniment ocorregut el 10 de maig de 1821, que diu: Quin cementeri tenim / què n’és de purificat! / sabeu qui l’ha desverjat? / Sa mare de s’Escanyat / que es diu Tonina Crespí.

Si be a principis del segle XIX el cementeri ocupava l’actual emplaçament, la seva superfície i disposició eren molt diferents, ja que els nínxols estaven situats paral·lelament a la carretera de Pollença, gairebé vorejant-la, és a dir, aquí on ara s’aixeca la façana principal i la zona enjardinada, davant el portal d’entrada al recinte. Per altra banda, les constants manques d’espai, al llarg dels anys el recinte ha estat objecta de distintes obres d’ampliació.

———————————————————————-

Paco Rosa, ens relata la seva experiència com fosser

Pregunta.- Com es van instal·lar els Rosa en el cementiri de sa Pobla?

Resposta.- El meu avi Francisco Rosa González, natural de Saragossa va emigrar primer a Barcelona i després, en la dècada dels 60, va venir a Mallorca per treballar com a jornaler del camp a sa Pobla. Quan es va produir la vacant d’enterramorts en el cementiri municipal, per jubilació d’Andreu Fuster, ell va sol·licitar i va accedir a la plaça. Al cap d’uns anys, el seu fill José Luís, el meu pare, mort el 2017, va començar a treballar al costat del meu avi fins a la seva jubilació. Jo em vaig incorporar a treballar, oficialment l’any 1992, si bé ja feia uns anys que ajudava al meu pare. Ja en són molts d’anys lligat a aquesta feina, i aquí penso seguir durant molt de temps.

P.- En què consisteixen les tasques d’un fosser?

R.- Bàsicament, a cuidar el manteniment, neteja i vigilància de totes les dependències del cementiri. I, a més, realitzar els enterraments i desenterraments o inhumacions quan correspon. Des que disposem del tanatori, per cert exemplar, també cuidem la seva conservació i neteja i d’atendre els familiars dels difunts durant les vetlles. Tot això, coordinat amb l’empresa que presta els serveis funeraris, l’Ajuntament i la Parròquia.

P.- Segons pensa la gent en general, sembla tractar-se, el seu, d’un treball ingrat i poc reconegut?

 R.- Per descomptat que és ingrat, i més que això jo diria que embolicat d’una certa ‘crueltat’ així entre cometes. Un treball dur, no físicament, sinó psíquicament i sentimentalment que no qualsevol vol fer. Però, en el meu cas, és la meva professió i com a professional has d’adaptar-te a aquest. Tal vegada està poc valorat, però cal pensar que es tracta d’un treball imprescindible dins de la nostra societat i que algú ha de fer-ho.

P.- Ja que parla de duresa, quins són els moments més durs per a vostè en el desenvolupament de la seva tasca?

R.- Sens dubte observar a la gent, éssers estimats del difunt, afligits durant la vetlla. I, sobretot, a l’hora de realitzar l’enterrament, que és quan aquesta mateixa gent s’enfonsa impotent.

P.- Amb tants anys de professió, algun cas desagradable haurà hagut de presenciar i no li hauria agradat fer-lo?

R.- Sens dubte, més d’un, que no comentaré aquí i ara per respecte a les persones que els han protagonitzat. Hem de comprendre que la pèrdua d’un ser estimat, provoca un profund sentiment de dolor, per a algunes persones difícil de controlar i que els porta a cometre accions o tenir comportaments dels quals en aquell moment no en són conscients.

P.- Quants serveis funeraris sol registrar a l’any el cementiri de sa Pobla?

R.- Una mitjana que oscil·la entre els 120 i els 130.

P.- Paco, tornem al món real. En la necrològica que es va publicar del seu pare es podia llegir que era un empedreït radio-aficionat. Quina és la seva afició preferida, fora del treball?

R.- Sí, el meu pare era un apassionat radi-aficionat i presumia d’això. Com tu bé saps, jo em vaig dedicar una època a la pintura, només com a aficionat, i la veritat és que li vaig arribar a prendre gust d’aquesta afició artística i a posar-li interès. Però amb el naixement dels meus dos fills bessons, vaig deixar els pinzells i les pintures per a dedicar-los tot el temps possible i alleujar a la meva dona en les seves cures. Els meus fills són, des de fa 14 anys, el meu millor entreteniment i la meva major alegria, els que ocupen el meu temps fora del treball.

Falta només un dia per a la festa de Tots Sants i la nostra conversa s’ha d’interrompre constantment perquè en Paco pugui atendre els visitants que venen a retre veneració als seus avantpassats. Cal acomiadar-nos.