Enfilar per fer rebost

L’estiu és per antonomàsia l’època de l’any on més arbres i conreus fructifiquen. De fet, la presència gairebé omnipresent de l’astre rei en el nostre territori així com una climatologia benigna han fet d’aquesta estació l’època de l’any amb més varietat de productes agroalimentaris. Aquesta abundància va fer que els nostres avantpassats haguessin d’enginyar sistemes que permetessin la conservació de bona part d’aquests aliments que serien els que els ajudarien a poder fer front a èpoques menys esponeroses pel que fa a collites com són la tardor i l’hivern.

Vàries foren les tècniques emprades per aconseguir aquest objectiu, d’entre les quals convé destacar la dessecació de productes que permetrien una llarga conservació en rebosts i que assortirien -en part- les necessitats durant les èpoques més desagraïdes de l’any.

En aquest sentit, l’estiu -millor dit, les acaballes de l’estiu- eren, i encara són avui en dia, el moment idoni per organitzar els rebosts de les llars i omplir-los de productes que degut a la seva llarga conservació farien possible el seu consum mesos després de la seva collita.

A part de la dessecació, l’elaboració de confitures i melmelades, o la conservació a través de la maceració en vinagre -els a tota hora presents envinagrats de la cuina balear-, un altre sistema molt tradicional consistia en la confecció d’enfilalls de productes hortolans que eren susceptibles de poder conservar-se mitjançant aquest sistema sense perdre les seves qualitats alimentàries i nutritives.

Un dels aliments que s’han conservat mitjançant enfilalls -i aquest sistema de conservació ha arribat fins als nostres dies- són les tomàtigues de ramellet.

La tomàtiga de ramellet -també coneguda com tomàtiga d’hivern o tomàtiga de penjar- és una varietat local autòctona de tomàtiga. És de mida petita, de color vermell ataronjat que es sol caracteritzar per un alt percentatge de polpa.

Tradicionalment es sol enfilar per afavorir una òptima conservació, ja que es tracta d’una tomàtiga que, malgrat s’assequi una mica exteriorment, conserva durant mesos una polpa rica que no es ressent amb el pas del temps.

Malgrat ser una varietat local autòctona, convé tenir present que la tomàtiga no formava part de la dieta mediterrània dels nostres avantpassats fins fa pocs segles. La tomàtiga és una hortalissa que prové del continent americà i que no arribà a les Illes Balears fins al segle XVII. A nivell anecdòtic s’ha de dir que fou un producte rebutjat en els seus inicis pel seu color vermellós que es considerava verinós, però que ben aviat aconseguí fer-se un lloc en la gastronomia illenca on s’ha convertit en un aliment imprescindible, sobretot la tomàtiga de ramellet que és de presència obligada en tot pa amb oli i sofregit que es vulgui anomenar balear.

La tradició d’enfilar tomàtigues per a la seva millor conservació es remunta a alguns segles enrere i presenta dues variants: la d’enfilar-les en un branquilló -la més antiga- i la de fer-ho amb corda i agulla -que predomina avui en dia. Per enfilar les tomàtigues en un branquilló tan sols requeria l’ús d’una branqueta seca -millor si era d’olivera o d’ullastre- amb molts de banyons on s’hi poguessin anar col.locant petites ramellades de tomàtigues. D’altra banda, enfilar amb corda i agulla requeria més temps, ja que les tomàtigues s’han d’anar enfilant d’una en una passant la corda pel capoll de la tomàtiga i anant-les enllaçant, talment com si féssim un rosari.

Antigament les cordes es solien fer de manera artesanal, batent fibres de garballó a Banyalbufar o càrritx a Fornalutx, entre d’altres llocs- però avui en dia es sol fer utilitzant corda de pita.

Per enfilar tomàtigues, convé recolllir-les abans que acabin de madurar del tot, ja que així es permetrà que acabin de madurar a l’enfilall. Era costum recol.lectar les tomàtigues de bon matí i enfilar-les el més aviat possible; a Mallorca es solien utilitzar dos sistemes per enfilar-les amb corda: seguint la tècnica de la zona del Pla -amb una corda més fina- o seguint la de Banyalbufar -on es solien enfilar amb una corda més gruixada de tres o cinc caps.

Aquests enfilalls de tomàtigues no solen superar els cinquanta centímetres i poden arribar a pesar més de dos quilograms i mig; a l’hora de col.locar les tomàtigues a l’enfilall és recomanable posar les tomàtigues més grosses a la part baixa de l’enfilall per dotar-lo de més estabilitat. En aquest sentit, és preferible que les enfilades de tomàtigues no superin les vint tomàtigues ja que hi ha el risc que a l’hora de manipular-les algunes es desprenguin. També és aconsellable espolsar els enfilalls de tomàtigues amb una mica de sofre, fet que contribueix a una millor conservació.

Un altre dels productes característics de la nostra comunitat que s’enfilen i que també es dessequen són els pebres, tant si són de tap de cortí com si són pebres de banyeta.

El pebre de tap de cortí es sol enfilar per romandre vint dies al sol, temps en què es fa efectiva la seva dessecació. Passat aquest període de temps es procedeix a la seva mòlta per convertir-lo en pebre bord. Per la seva banda, els pebres de banyeta -també coneguts com pebres coents o de cirereta- es solen enfilar per romandre en rebosts i cuines a l’espera de la seva utilització en cuinats i aguiats.

Els pebres de cirereta segueixen el mateix sistema d’enfilada que les tomàtigues de ramellet, tot i que per a aquesta operació es sol emprar un fil més prim que la corda de pita: enfilant-se enganxant-los a través del peduncle o a base de fer petits nusos.

Aquest enginyós sistema de conservació de certs productes hortolans ha acabat essent una icona turística de l’illa, ja que són pocs els turistes que ens visiten que es resisteixen a fer una fotografia a les múltiples enfilades de tomàtigues i pebres -aquests sovint multicolors- que guarneixen tendes i botigues de la nostra geografia; essent especialment preuades les fotos de cases -com és el cas de Santa Maria- que tenen penjades en les seves façanes múltiples enfilades de pebres de tap de cortí.

En aquest sentit -i una vegada més- els costums illencs d’altre temps s’han acabat convertint en un senyal identitari per a la promoció de la nostra illa, posant de manifest la importància del passat agrícola de la nostra comunitat com a atractiu reclam publicitari.