Felip VI, Rei d’Espanya, foner Balear i els inicis del retorn d’aquest ancestral esport

“Pel cos del baleàric freda suor degota;

del fons del pit li puja com un frenètic clam,

descorda sa bassetja, per prendre un roc s’acota,

brunzint se’n va la pedra més ràpida que el llamp,

i amb vigorós estrèpit se sent que, lluny, rebota,

de l’ídol sanguinari ferint el front d’aram”.

(Miquel dels Sants Oliver).

En record i homenatge als autèntics artífexs del TIR DE PASSETJA, alguns dels quals, desgraciadament ja ens han deixat, E.P.R., i altres, per diversos motius, han abandonat els seus càrrecs directius dins la Federació.

La primera reacció espontània dels nostres avantpassats illencs davant un atac enemic, va ser la d’acotar-se, agafar una pedra i llançar-la a l’adversari.

L’home, a pesar de ser l’únic animal que travela dues vegades amb la mateixa pedra, ha estat capaç de modificar el seu entorn per subvenir a les seves necessitats o a la seva comoditat, adaptant-se sempre a l’ambient i a les seves pròpies exigències, per sobreviure.

El tir de passetja, bassetja, fona o mandró, enfonsa les seves arrels a la prehistòria de les Balears, i es perd dins la nit dels temps. El seu origen es remunta al Neolític -alguns parlen del Paleolític-, quan l’home ja havia après a teixir i a trenar. El seu us ha perdurat fins avui en dia (per arreplegar el bestiar, fins a finals del segle XIX), i ha estat generalitzat a tots els llocs i a totes les èpoques de la història. Els foners mallorquins eren especialment reconeguts fa més de tres mil anys a tota la Mediterrània. Un grup de 500 foners, llançant plegats uns projectils d’entre 400 i 500 grams, ben capaços de matar una persona d’un sol cop, constituïen un exèrcit ferotge.

Eren els millors del Món.

Fora de la guerra els mallorquins que, segons els historiadors Estrabó, Diodor, Sícul, l’emperador Julià, Adolf Schulteni i més recentment Josep Mascaró i Passarius (Alaior 1923 – Palma 1996), i algun d’altre, sempre han estat els millors del món dins aquest art, coneguts ja pel seu valor i la seva destresa pels cartaginesos i romans, han emprat la fona per caçar i menjar. Afortunadament per a la nostra tradició, els nostres costums, la nostra artesania i la nostra cultura, i gràcies a una colla de voluntaris, la passetja no és simple història i arqueologia i segueix viva entre nosaltres, a pesar d’haver travessat, inclús recentment, moments molt dolents…

El mateix Antic Testament, al primer llibre de Samuel, escrit durant el segle VIII aC, llibre sagrat dels jueus i els cristians, ens parla de l’enfrontament entre el gegant filisteu Goliat, del poble de Geth, i David (David ben Yishay), que després fou anomenat rei de Judà i d’Israel, dinastia de la qual descendeix Jesús de Natzaret.

..” i agafant el gaiato que sempre duia a la mà, trià del torrent cinc pedres ben llises, les posà dins la taleca de pastor que duia amb ell, agafà la fona a la mà i va anar a cercar al filisteu”. (1 Samuel 17, 40).

…” va ficar la seva mà a la taleca i en va treure una pedra; va disparar-la amb la fona, i va ferir el front del filisteu, a on va quedar clavada, i va caure el filisteu sobre el seu rostre”. (1 Samuel 17, 49).

Interrogants i reflexions.

Sempre m’he demanat:

Què hauria pogut passar si Goliat, com era previsible, hagués derrotat al jovençà músic i pastor? És possible que una simple fona trenada de pita, de cànem, de cotó, de budells, de cordó, o de llana de xot o de llama, i un simple mac de torrent (dels 5 que portava dins el xurro), poguessin canviar tan dràsticament la història de la humanitat, i la història del cristianisme?

Què hauria passat si el foner hivernat durant vint segles a Llubí, que va conversar llargament amb Biel Frontera i Gelabert (25-11-1924 / 17-02-2009), iniciador de la recuperació de l’històric tir de passetja, no hagués aparegut, aquell estiu de 1977, al talaiot dels Racons? On seria en aquests moments el Tir de Passetja?

Què hauria passat si el 1979 Biel Frontera, recolzat pels seus companys de curolles, portadors en la sang de la imatge altiva i orgullosa dels nostres avantpassats, tenint clares les seves arrels, no haguessin reviscolat la imatge del foner, símbol de la llibertat i independència de les Illes Balears; entre ells Bartomeu Perelló (primer president de l’Esport del Tir de Fona) i Pep Obrador, dels Antics Blauets de Lluc, coneguts, en aquelles dates, com els bassatgers de Mallorca, sense oblidar a Jaume Socias, Ponç Bover, Diego Camuñas i el gran  treball portat a terme dins l’Ajuntament de Ciutat per Pascual Aguiló, de cara a la creació de la Comissió Balear de Tir de Fona?

Què hauria passat si cartògraf, arqueòleg i historiador menorquí Josep Mascaró i Passarius no hagués escrit i presentat al Monestir de la Real, dia 27 d’agost de 1980, el primer reglament oficial del Tir de Bassetja?

Què hauria passat si Mateu Cañellas, Pep Sanchis, Miquel Sans, Vicenç Palou, Joana Maria Pou i Miquel Bestard, no haguessin començat aquell llarg pelegrinatge per les Institucions: de Madrid a la Delegació de Govern, de la Delegació de Govern a Madrid… fins que arribà l’esperat traspàs de competències, després de recobrada l’Autonomia, per posar en marxa la Federació Balear de Tir de Fona, única de la seva categoria dins tot el món?

Gràcies a tots ells l’actual Federació començà a donar les seves primeres passes, dia 30 de setembre de 1984, després de ser aprovats els seus Estatuts per la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear.

Què hauria passat si els visionaris federatius del moment, encapçalats per Mateu Cañellas, i posteriorment per Pep Ribas, no haguessin creat delegacions federatives a Alemanya, França, Anglaterra, Àustria, Romania, Suïssa, Holanda, Marroc, Filipines, Ucraïna, illa Guam de la Micronèsia (Pacífic), Estats Units, i altres països?

Gràcies a tots ells el tir de passetja actualment és un esport que va més enllà de la seva càrrega històrica, combinant força i precisió, coordinació i destresa, una activitat competitiva però alhora lúdica i social, que ja s’està practicant amb èxit a molts de països del món.

Fites destacades.

-Dia 31 de juliol de 1977 es disputà, a Llubí, la primera tirada oficial d’aquest nounat esport.

-Dia 30 de setembre del 1984, neix oficialment la Federació Balear de Tir de Fona, primera, i de moment única federació mundial de l’especialitat.

-L’any 1992 els foners illencs participaren, amb molt d’encert, al Festival Olímpic dels Esports Autòctons representant a Balears, que tingué lloc quinze dies abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, davant 15.000 persones.

-El mes de juliol de 1999, quatre foners illencs (Francesc Camuñas, Diego Camuñas, Nicolau Garcia i Vicenç Camps) amb les seves habituals fones i unes pedres fent flamarada, dissenyades especialment per a l’ocasió, encengueren el peveter olímpic, la flama olímpica de la Universíada, a l’acte inaugural dels XX Jocs Mundials Universitaris, la Universíada de Palma 99 (disputada del 3 al 13 de juliol) a l’Estadi de Son Moix, acte que presenciaren, en directe 30.000 persones, i a través de la televisió, uns set-cents milions d’espectadors. Sens dubte aquesta va ser l’actuació dels foners balears més transcendent i més admirada per la gent, des dels temps de les Guerres Púniques.

-El mes d’octubre del 2011, baix de l’organització conjunta de la Federació Balear de Tir de Fona i el Club Ciclista Defensora Sollerense, es va dur a terme la disputa de la Primera Tirada Internacional Ciutat de Sóller, els dies 28, 29 i 30, al recentment estrenat i homologat Camp Municipal de Tir de Passetja Jaume Oliver i Sastre, gràcies a un llarg treball de més d’un any de durada, amb molts de problemes i moltes portes tancades a alt nivell institucional. Es tornà a repetir la mateixa història del recordat Biel Frontera.

Felip VI, Rei d’Espanya, foner Balear.

Certament, a una època en què tot ho volem revestir amb les essències de la mallorquinat, el tir de passetja és, ben segur, l’esport més propi de les nostres Illes, i també el que ve de més  antic, si tenim en compte, l’ancestral tradició dels foners balears.

Al llarg dels anys molts de personatges destacats de la cultura i l’esport han practicat aquest tan nostrat esport (com deia el bon amic Mateu Cañellas, E.P.R.), entre ells Felip VI, Felip de Borbó i Grècia (Madrid, 30 de gener de 1968), actual Rei d’Espanya, cap d’Estat i capità general de les Forces Armades, des del 19 de juny del 2014, després de l’abdicació de Joan Carles I (Roma, 5 de gener de 1938).

Després de molt de temps de recerca, i gràcies especialment a la col·laboració del bon amic Juan Cuesta (22-02-1958), exsecretari de la Federació Balear de Tir de Fona, i un autèntic cavaller de l’esport; i al veterà foner Diego Camuñas (ja participà en la primera tirada oficial de les Balears, aquell històric 31 de juliol del 1977, ara farà quaranta-cinc anys, dins el Camp de Futbol de Llubí, sent encara actualment un dels habituals candidats a podi), i autèntic artesà, hem pogut recaptar aquesta valuosa informació, pel FORA VILA.

L’amic i conseller Diego Camuñas Díez de los Ríos (14-05-1942), nascut a Màlaga, on ja practicava el tir de fona i altres artefactes, per mantenir en grup el seu ramat, adoptiu de Mallorca, on es traslladà als 24 anys, fou el professor de Felipe de Borbón y Grècia, que recentment havia estat anomenat Príncipe de Astúrias (1977), en un d’aquells habituals cursets que desenvolupava, l’ara campaneter Diego Camuñas, en el Monestir de Lluc, emblema de mallorquinitat i del renaixement foner, l’estiu de 1979.

Com bé recordarem els de la nostra edat,  “Felipito” (era el nom com l’anomenaven els seus companys de formació esportiva quan tenia sols 11 anys i avui, dia 30 de gener, compleix 54), va fer a les nostres illes  part de la seva formació esportiva, entre elles l’únic esport realment autòcton, realment balear, el tir de passetja.

Parlant llargament amb Diego Camuñas, el seu monitor, ens comenta entre moltes altres coses, què:

“Realment no tenia massa bona punteria, això sí, moltes ganes, constància, dots i habilitats”.

“El llançament no va segons la mirada, va amb l’orientació del cos, la imaginació i la punteria de cada foner. El secret, com a tots els esports, i activitats de la vida, és la pràctica i dedicació constant”.

“Amb qualsevol planta de fulla llarga i ben tractada es poden confeccionar fones. Encara que els  materials que més utilitzo ara són l´espart i la pita. L´espart avui en dia ho compro ja fet, i la pita l´extrec del cactus denominat agave americà, encara que dona molta més feina. També faig sabates artesanals, cordes per baldufes, sandàlies, borses, taleques, borses de costat…”(En puc deixar constància. Guardo molt gelosament, dins la meva col·lecció particular, una fona d’escorça de mata, trenada per ell, davant els meus propis ulls).

“Els foners balears ja eren famosos en l’època dels cartaginesos i els romans com grans guerrers. Eren els primers a intervenir en les batalles destrossant escuts i qualsevol arma defensiva amb les seves pedres o peces de plom”.

“Per guardar bé el bestiar i que no et passi sa retxa, s’ha de tenir un bon ca i fer siular sa bassetja”  (Antoni Galmés Riera).