Frenesí als horts. És hora de sembrar les tomatigueres

Amb l’arribada de la primavera, els petits horts dels pobles de les Illes Balears recuperen el pols i es converteixen en un dels espais amb més activitat del camp, amb un frenesí inusitat. Abril i maig són mesos de feina intensa: la terra es remou després de l’hivern, es tracen els solcs i es planten les primeres hortalisses que acabaran marcant el gust de l’estiu mediterrani. Tomàtigues, pebres i cebes comencen a créixer amb la promesa futura d’amanides, conserves, coques i trampons compartits a les taules familiars.

Els horts mostren ara la seva millor cara. Les canyes encara noves, els recs acabats de marcar i les fileres de planter dibuixen una estampa que forma part del paisatge tradicional del fora vila. Tant als grans horts professionals com als petits sementers familiars, a vegades també als jardins de les cases, la primavera és sinònim de sembra i d’esperança.

Hortalissa o fruita

Entre totes les hortalisses, n’hi ha una que sobresurt clarament per damunt la resta: la tomàtiga. Reina indiscutible de l’estiu balear, és present pràcticament a qualsevol hort de les Illes. I això malgrat que, botànicament, no és una hortalissa sinó una fruita. De fet, és considerada la fruita més popular del món.

La seva popularitat es deu a diversos factors. D’una banda, es tracta d’un conreu relativament senzill i adaptable. De l’altra, és un aliment molt apreciat pel seu valor nutritiu i pel contingut elevat en vitamines A i C. Però, sobretot, la tomàtiga ocupa un lloc privilegiat dins la gastronomia mediterrània i dins la memòria culinària dels illencs.

Preparar la terra, el primer ritual

Abans de sembrar, els pagesos saben que cal preparar bé el terreny. La terra s’ha de llaurar per airejar-la i oxigenar-la després de les pluges hivernals. Sovint es fan dues llaurades: una primera per rompre la crosta superficial i una segona per eliminar les herbes que han resistit.

Després arriben els solcs, imprescindibles per ordenar la sembra i facilitar el rec. També és important escollir bé la zona de cultiu. La tomatiguera necessita moltes hores de llum —entre sis i vuit diàries— i un sòl lleugerament àcid. Sense sol, la planta difícilment fructificarà.

A les Balears, el més habitual és sembrar tomatigueres a partir de planter. Els pagesos recomanen triar plantes sanes, sense fulles groguenques ni taques que puguin indicar infeccions. Un cop sembrades, les tomatigueres necessiten espai, calor a les arrels i suport per créixer.

Per això és tan característica la imatge de les canyes als horts. La tomatiguera és una planta enfiladissa i necessita ser estacada a mesura que creix. Les canyes, habitualment de dos metres, permeten sostenir la planta i mantenir els fruits allunyats de la humitat de la terra.

També el rec requereix experiència. Els pagesos repeteixen una dita ben coneguda: “l’hortalissa vol beure de baix, no de dalt”. La tomatiguera és sensible a les malalties provocades per l’excés d’humitat i convé evitar mullar-ne les fulles. És preferible regar menys vegades però amb abundància.

De Mèxic al pa amb oli mallorquí

La història de la tomàtiga és també la història d’un viatge. La planta és originària de l’Amèrica del Sud, especialment de zones situades entre el nord de Xile, el Perú i l’Equador, tot i que va ser domesticada a Mèxic molt abans de l’arribada dels europeus. El nom prové del terme nàhuatl xitomatl, que significa “fruit amb melic”.

Malgrat això, la seva incorporació a la dieta europea fou lenta. Tot i que es coneixia des del segle XV, no es va consolidar gastronòmicament fins al segle XVIII i XIX. Avui, en canvi, resulta impossible imaginar la cuina mediterrània sense tomàtiga.

A les Illes, aquesta fruita ha acabat adquirint identitat pròpia gràcies a les varietats tradicionals. Entre elles destaca especialment la tomàtiga de ramellet, considerada gairebé un símbol gastronòmic balear. Petita, resistent i de llarga conservació, és la gran aliada del pa amb oli i una de les varietats més estimades pels consumidors locals.

També la tomàtiga cor de bou viu des de fa anys un notable ressorgiment. Grossa, carnosa i molt gustosa, destaca pel seu sabor intens i per la seva textura delicada. Al costat d’aquestes, altres varietats tradicionals com la tomàtiga de pebre o la de pera continuen presents als horts i mercats illencs.

El triomf de la diversitat

La genètica i els nous sistemes de producció han multiplicat les varietats disponibles. Les parades dels mercats ofereixen avui tomàtigues de gairebé qualsevol forma i color imaginable: grogues, negres, blanques, zebrades o diminutes.

Varietats com la Cherry, la Kumato o la White Queen han anat guanyant presència gràcies a la seva capacitat d’atraure visualment el consumidor i a la seva resistència durant el transport i l’emmagatzematge.

Tanmateix, molts pagesos i consumidors continuen reivindicant el valor de les varietats tradicionals. Consideren que, malgrat la seva aparença menys perfecta i la seva major fragilitat, mantenen intactes els aromes i els sabors que han definit durant generacions la cuina de les Illes.

Mentre les noves varietats aporten innovació i color als mercats, la tomàtiga de ramellet continua penjant als rebosts i la cor de bou segueix presidint les ensalades d’estiu. Senyal que, més enllà de modes i hibridacions, la relació entre els illencs i la tomàtiga continua profundament arrelada a la terra, a la cultura i a la memòria gastronòmica del país.