Herba sana, aromàtica i refrescant

La temporada dels caragols està a punt d’iniciar-se. Avui, 25 d’abril, dia de Sant Marc, en marca la plena i són molts els illencs que aprofiten una visita als horts o una passejada pels voltants de pobles i viles per proveir-se d’un dels elements indispensables per fer una bona caragolada: un ramellet d’herbes aromàtiques que dotaran d’un intens sabor al plat més emblemàtic de la primavera illenca.

D’entre aquestes herbes aromàtiques cal ressaltar l’herba sana, tant pel seu aroma refrescant com pel gust que atorga a tots els plats on apareix. Tot i ser una herba silvestre a la nostra comunitat, són molts els pagesos que la conreen amb cura en algun lloc ombrívol dels seus horts i jardins, ja que es tracta d’una de les herbes aromàtiques més preuades, tant des del punt de vista gastronòmic com medicinal.

Malgrat ser l’herba sana una planta molt coneguda a la nostra comunitat, cal tenir present que hi ha una gran diversitat d’espècies d’aquest vegetal, molts dels quals han sorgit a causa de l’experimentació a què ha estat soferta. La varietat més coneguda a casa nostra és l’herba sana vera -també coneguda com herba pebrera-, el nom científic de la qual és Mentha piperita, nom que prové del grec i que fa al.lusió en el cas de Mintha a una nimfa transformada en planta per Persèfone, i en el cas de piperita per la seva semblança al pebre.

D’entre les diverses espècies d’herba sana no podem deixar de banda un endemisme menorquí de la varietat d’herba sana d’aigua, també coneguda com herba sana borda com és la Mentha aquatica rodriguezii, que es sol localitzar en els barrancs del sud de l’illa, com és el cas al barranc d’Algendar.

L’herba sana és una planta herbàcia de la família de les Lamiàcies que sol créixer als climes temperats fins als 1.500 metres d’altitud. Tot i això quan aquesta altitud augmenta es sol donar una disminució del seu rendiment pel que fa als olis essencials que se’n poden obtenir.

Es tracta d’un herbei que necessita de bones provisions d’aigua per poder desenvolupar-se òptimament i que, per tant, resisteix molt malament la manca d’aquest element i d’una manera letal, la sequera.

Igualment és una planta que té preferència pels llocs ombrívols i que no tolera un excés de llum solar: és per aquesta raó que sempre la solem localitzar al voltant de síquies i racons ombrívols on hi pot créixer en abundància. Tot i que sol abundar en voreres de torrents, síquies i safareigs és un vegetal que tolera malament la salinitat, per la qual cosa es sol fer allunyada de la mar i de les brises marines. Malgrat tot es reprodueix fàcilment a través de rizomes -tiges subterrànies- i sol ser una bona colonitzadora dels terrenys, si les condicions li són favorables.

L’herba sana és una planta perenne que pot arribar als 90 centímetres d’alçada i que es sol caracteritzar per comptar amb unes tiges quadrangulars, erectes i molt ramificades a la part superior. Però són les seves fulles les que més criden l’atenció en tractar-se d’unes fulles simples, de forma ovada i voreres serrades -amb una nervadura central, i rugositats força marcades-; tot i això el que més crida l’atenció d’aquestes fulles és el seu color verd fosc, els pèls que presenten i, sobretot, el fort aroma que desprenen i que fan que sigui una planta tan preuada gastronòmicament com a condiment.

Les inflorescències d’aquesta planta estan formades a base d’espigues terminals compostes per un gran nombre de flors petites i de color violeta o blanques depenent de l’espècie en qüestió. Sol florir entre els mesos de juliol i setembre.

El fet de gaudir -les fulles- d’un forta empremta aromàtica fa que aquesta planta hagi estat emprada ja des de l’antiguitat: les civilitzacions grega i romana ja la coneixien, i durant l’Edat Mitjana ja fou emprada tant per refrescar l’alè com per blanquejar les dents. Malgrat tot, no fou fins al segle XVII -i a Anglaterra- quan es començaren a aprofitar en profunditat les seves possibilitats comercials i medicinals; tant fou així que fou en aquesta època quan es començà a estudiar seriosament i s’inicià el seu conreu amb finalitats comercials. Tot i això, a la nostra comunitat sempre ha estat emprada a nivell casolà i no se n’ha donat cap tipus d’industrialització.

La versatilitat de l’herba sana ha propiciat que hagi estat una planta molt emprada a nivell farmacològic i medicinal ja que ha demostrat ser útil en molts de fronts. Pel que fa als usos més tradicionals, ha estat emprada per tractar les nàusees i els vòmits, així com per combatre les infeccions respiratòries i l’artritis; en un ús més convencional ha estat utilitzada en casos de fortes indigestions -així com en flatulències i casos d’aerofàgia-, en trastorns del tracte respiratori per acumulació de secrecions -tos seca, bronquitis o refredat comú- i per tractar la faringitis mitjançant gargarismes. En aquests casos ha estat emprada sota l’aparença de tisanes o infusions, tant de flors com de fulles.

Farmacològicament, l’herba sana ha estat coneguda al llarg de la història per la seva multiplicitat d’accions: afrodisíaca -si se’n menjava en grans quantitats-, aperitiva, analgèsica, antisèptica i antimicrobiana, astringent i -sobretot- aromatitzant.

La faceta aperitiva de l’herba sana és glossada sovint per la cultura popular com és el cas d’una famosa glosa que diu:

“Per ajudar a entrar en gana

pebre verd o de banyeta

-també dit de cirereta-

i a dins s’olla herba-sana”.

És gràcies a aquesta darrera funció que l’herba sana ha estat -i és encara a dia d’avui- molt emprada gràcies als seus olis essencials per elaborar dentrífics, elixirs bucals, cremes de massatge i xampús o sabons.

Però on realment excel.leix aquesta planta a casa nostra és en la seva funció d’herba aromàtica imprescindible per a condimentar alguns dels plats més destacats i autèntics de la gastronomia illenca.

És el cas dels caragols a la sollerica -on el farcell d’herbes aromàtiques esdevé imprescindible i on l’herba sana hi té un paper rellevant juntament amb el fonoll, el moraduix i el tarongí-, els caragols a la sineuera, la truita d’herba sana i sobrassada, les faves amb herba sana o el sorbet de llimona i herba sana.

Per totes aquestes raons, la primavera conté una olor molt especial a la nostra comunitat: la primavera fa olor a herba sana; un herbei tan valorat que és imprescindible comptar amb ell a l’hora d’elaborar alguns dels plats més autèntics de la cuina nostrada.