Ara llegint
La canya, basculant entre la necessitat i l’oblit

La canya, basculant entre la necessitat i l’oblit

Canya Fora Vila

Un dels elements vegetals més habituals dels indrets per on passa l’aigua són els canyars,  autèntics boscos de canyes que han colonitzat els llits i els marges de torrents i síquies i que, en l’actualitat, s’han convertit en tot un autèntic problema per a ajuntaments i particulars ja que arriben a ofegar els llits dels torrents i poden convertir-se en tot un perill amb l’arribada dels aiguats típics de la tardor i l’hivern.

La canya ha sofert durant els darrers cinquanta anys un procés d’abandó en les seves utilitats pràctiques de cara al món pagès que l’ha duita a convertir-se en un autèntic maldecap ja que pot arribar a dificultar el pas de l’aigua, sobretot durant els forts aiguats tardorencs.

La canya corrent (Arundo donax) és la més habitual a la nostra comunitat i, juntament amb el canyot o canya borda, la canyaferla i la canya dolça són les majors representants de les gramínies en el nostre territori.  La canya corrent és la més comuna de les distintes varietats de les Illes Balears i la podem trobar a tota la geografia illenca sempre associada a zones d’aigua dolça, amb presència d’aigua constant o només parcialment durant algunes estacions de l’any.

Tot i ser molt menys abundants que la canya corrent, hi ha dos tipus de canya que a la nostra comunitat gaudeixen d’una certa popularitat: la canya dolça i la canyaferla.  La canya dolça va ser molt popular durant segles ja que els seus nusos estan plens d’una medul·la dolça molt apreciada per endolcir els plats. L’arribada de la canya de sucre provinent del nou continent va fer que el seu cultiu anàs a menys i que es convertís en un conreu residual únicament dedicat al farratge del bestiar.

Fins fa alguns decennis la canya dolça va perdurar en la vida dels mallorquins com a llepolia d’infants

Curiosament, fins fa alguns decennis la canya dolça va perdurar en la vida dels mallorquins com a llepolia d’infants, essent la zona de Campos la darrera on es conreà aquesta varietat. Per altra banda, la canyaferla (Ferula communis) és una altra variant de canya que es pot trobar en petites comunitats arreu de Mallorca i a Cabrera. La seva principal característica és que quan s’asseca torna lleugera com el suro. La canyaferla presenta una tija dreta, robusta i estriada, així com unes fulles blanquinoses i blanes, però la seva principal particularitat són les seves flors: que romanen agrupades en forma de para-sol.

Canyes a l’interior d’un torrent. (Foto: Guillem Puig).

La canya corrent

La canya corrent  presenta unes tiges llargues, nuoses i buides que creixen d’unes arrels gruixades i serpentejants que solen créixer en llocs per on sol córrer l’aigua; també presenta unes fulles amples i llargues, d’un verd lluent i una panotxa blanquinosa i violada. La llargària de les tiges i la seva peculiar consistència feren que fossin molt preuades per la pagesia ja que permetien múltiples aplicacions, tant en la vida de la llar com en les tasques pròpies de la pagesia.

Era corrent entre els pagesos tallar les canyes durant la lluna vella dels mesos de desembre i gener; seguidament es feien feixos i es col·locaven dretes per facilitar el seu assecat. Un cop assecades es solien netejar de fulles i ulls, i aquestes fulles i esquerdes es solien guardar a recer ja que eren un material idoni a l’hora d’encendre el foc per la seva bona combustibilitat. Un cop netejades es solien deixar en un lloc sec, a l’espera d’ésser utilitzades.

Una de les utilitats bàsiques de la canya durant molts d’anys va ser com a element imprescindible en la construcció d’habitatges

Una de les utilitats bàsiques de la canya durant molts d’anys va ser com a element imprescindible en la construcció d’habitatges, ja que eren utilitzades formant enramades, més conegudes com a canyissades o canyissos. Aquests canyissos eren un entramat de canyes lligades amb cordells que es col·locaven damunt els llenyams com a suport de les teules. Aquest sistema de construcció va perdurar durant segles –i encara és ben visible en moltes cases mallorquines- fins que l’arribada de noves tècniques arquitectòniques durant els anys seixanta i posteriors la van fer romandre en l’oblit.

Unes canyes, molt usades en el món de l’agricultura. (Foto: Pep Vicens)

Si la presència de la canya era habitual en el món de la construcció, la seva presència en les tasques de la pagesia era imprescindible, essent un dels materials més utilitzats en qualsevol de les feines del món rural.  La seva versatilitat la va convertir en un element bàsic per confeccionar paners, coves, caseres i diferents estris pagesos.

Les caseres –també conegudes per caeres- estaven elaborades amb canyes entrelligades i es col·locaven al voltant d’un arbre jove per evitar que els animals l’esbrostessin o que altres agents exteriors el privassin de créixer, constituint així tot un abric cilíndric per a l’arbre jovençà. L’abandó de moltes explotacions agrícoles que ha sofert el camp balear durant les darreres dècades ha provocat que la confecció de caseres hagi anat a la baixa, o hagi estat substituïda per altres tipus de materials més econòmics.

La canya –tallada en tires- ha estat utilitzada per a la confecció de paners emprats en la recol·lecció de l’oliva i de les taronges

La canya –tallada en tires- ha estat utilitzada també per a la confecció de paners emprats en la recol·lecció de l’oliva i de les taronges; igualment la canya ha estat indispensable per a confeccionar suports per a cultius d’horta –com és el cas de les tomàtigues o els fesols- o per construir canyissos tant per fer-ne tancats com per posar-hi fruita a sobre a assecar.

Malauradament, el declivi del món de la pagesia ha comportat al mateix temps l’abandó de la manufactura de la canya, sempre útil fa uns anys i actualment oblidada en torrents i rieres.

Gran versatilitat

La versatilitat de la canya també s’ha posat de manifest en la seva presència en les llars mallorquins –utilitzada sovint per fer-ne mànecs- i en el món de l’esbarjo, especialment en el de la música que l’ha emprada per a confeccionar diversos instruments musicals: com ximbombes, xerracs i flabiols.

Una cançó popular posa de relleu les virtuts de la canya i en lloa la versatilitat, dient:

Som un homo estaranger
que he vengut de la muntanya.
¿Me vols dir aquesta canya
quines habilitats té?

S’habilitat que ella té
jo la vos diré en tres modos:
per fer paneres i covos
i caeres, si ve bé.

Unes canyes, protegint un arbre jove de l’atac dels animals. (Foto: Guillem Puig).

Substituïda pel plàstic

L’arribada –durant les tres darreres dècades- del món del plàstic i de nous elements per confeccionar tot tipus d’estris, ha fet caure en el desús totes les potencialitats que presentava la canya. Aquest fet,  juntament amb l’abandó progressiu del camp balear, ha propiciat que els canyars hagin envaït els llits del torrents i de les rieres de la nostra comunitat amb el consegüent perill que això suposa de cara a la formació d’embussos durant els forts aiguats que solen caracteritzar la tardor illenca.

És per aquest motiu que la que antigament fou una planta valorada i molt preuada degut a la seva versatilitat, s’ha convertit en els darrers anys en tot un malson per a ajuntaments i conselleries que han de destinar grans quantitats de doblers per a la neteja dels torrents, totalment colonitzats per la reina vegetal de les zones humides.

Són moltes les locucions i els refranys que en fan referència, posant de manifest la seva presència en el devenir quotidià

La canya ha romàs també molt viva en el parlar quotidià, i són moltes les locucions i els refranys que en fan referència, posant de manifest la seva presència en el devenir quotidià. És així, que tenim locucions com “Estar prim com una canya”, “No deixar canya dreta” o “Veure ses canyes a algú”; o bé refranys com “No us fieu de barca de canyes”,  “Pescador de canya, perd més que no guanya” o “Pescador de canya i moliner de vent, no els cal notari per fer testament”.  Serveixin aquest exemples per destacar la importància d’un vegetal –la canya- que ha romàs unit des de fa segles a la idiosincràsia dels mallorquins i que darrerament resta en l’oblit perquè les seves atribucions ho han deixat d’existir o han estat substituïdes per altres elements més adients a la vida que impera en el segle XXI.

Disponible en Google Play

© 2020 Fora Vila Verd

Anar a dalt