La cuina de Pasqua, segons Tomàs Vibot

La cuina que envolta la celebració de Pasqua és el tema sobre el qual gira el darrer volum de Tomàs Vibot titulat “Cuina de la Passió. Gastronomia i etnografia mallorquina de Pasqua” que -com ens té acostumats- sobrepassa en molt el que podríem esperar d’un simple receptari pasqual per convertir-se en un autèntic tresor de cites, recerca i curiositats al voltant d’un dels cicles anuals més preuats pels mallorquins.

Vibot torna donar mostres del seu saber -jo diria renaixentista- pel que té de recerca en els diversos àmbits que el seu treball té per estudi. Si la ingent tasca que duu a terme aprofundint en la cultura -en tots els seus vessants ja siguin populars o literaris- no fos prou al·licient per immergir-se en la lectura d’aquest volum, les fotografies que acompanyen la present edició posen el perfecte contrapunt a una lectura que esdevé gairebé hipnòtica i converteixen la consulta d’aquest llibre en una experiència multisensorial única i inspiradora.

L’obra s’inicia amb un pròleg a càrrec de Jordi Llabrés i Sans, membre de la curiosa germandat de la Mare de Déu de la Panada, que es converteix en l’introductor d’un llibre la lectura del qual seduirà a tot aquell que gosi introduir-se en la seva lectura.

Jordi Llabrés i Sans posa de manifest la importància d’un volum com el de Vibot ja que en una societat immersa en la globalització aconsegueix fermar -i refermar- els mallorquins actuals amb una tradició observada pel seus avantpassats en el decurs de segles i que si no hi feim alguna cosa corre el risc de desaparèixer.

“Cuina de la Passió” fa referència a una cuina de temporada que, en descobrir totes les seves particularitats, es torna aposar en valor: unes receptes que engloben tant la cuina prèvia a la Setmana Santa com la pròpia de Pasqua. Una cuina que segons els estudis antropològics és una reminiscència dels menjars de la Pasqua Jueva recollida en els llibres de l’Antic Testament.

És el mateix Vibot qui, en la introducció de l’obra, posa el toc d’atenció en la cultura culinària pròpia que tot i ser coneguda millor que mai es troba en una situació força perillosa tant per les tendències globalitzadores del món actual com per les dificultats -cada cop més grosses- per trobar la matèria primera d’aquestes receptes o els esforços duits a terme per alguns partits polítics -ja sigui per iniciativa pròpia o per consentiment obligat- que no tenen altra pretensió que l’anorreament de tot allò que faci aroma a cultura autòctona i autèntica.

Vibot, com sempre sol fer, relaciona qualsevol activitat humana -en aquest cas la culinària- amb el seu ressò en l’àmbit cultural, posant així de relleu que qualsevol canvi envers la cultura local té com a conseqüència una pèrdua d’identitat difícilment recuperable. Per aquesta raó tots els seus volums es converteixen des del moment de la seva publicació en tot un al·legat en defensa de l’autenticitat d’un llegat històric que no poden deixar caure en l’oblit -per moltes forces que es conxorxin en la seva contra-.

No podem deixar de banda observar que la cuina d’aquest període pasqual està fortament influenciada pels preceptes que, durant segles, l’Església Catòlica ha imposat als seus fidels; uns preceptes que s’han caracteritzat per un seguit de privacions -sobretot les referents a la prohibició de menjar carn- que han incidit en un receptari auster tant pel que fa a l’elaboració dels aliments com als ingredients emprats. Una cuina on imperava el consum del pa i les verdures i hortalisses pròpies del moment on les proteïnes s’havien d’obtenir del peix -bacallà i arengades majoritàriament-.

Com bé coneixem la majoria dels mallorquins els plats estrella de la Setmana Santa  giren al voltant del consum de xot, amb el frit de Pasqua com a vertader protagonista del dia de Pasqua. Però òbviament no podem passar per alt l’omnipresència de les panades -en totes les seves varietats. Salades, dolces, de carn, de peix, de verdures i, fins i tot, com fan a Sóller amb cabell d’àngel; dels rubiols, crespells i formatjades en totes les seves versions i gustos.

Tot això, sense deixar de banda algunes particularitats locals -que no deixen mai de sorprendre als forans d’aquestes especialitats- com poden ser les coquetes de Consolació de Sant Joan o els crespells d’Inca i d’Alcúdia.

Malgrat que siguin aquests plats estrella els que conformen la major part del llibre de Vibot, també hi tenen presència altres receptes que no formen part del triangle pasqual -panada-crespell-rubiol- però que són part fonamental del receptari d’aquesta temporada com són els flaons i els flaonets, les formatjades les casques i rotlles de Setmana Santa, els confits, la greixonera de brossat, els tombats, doblegats i engronsos, la essa i la mona de Pasqua.

Tot aquest recull de receptes i tradicions va acompanyat de tot un recull de gloses disperses al llarg del llibre, així com d’extractes de llibres de cuina històrics com el “Llibre de Sent Soví” o “La cuyna malloquina” entre d’altres o , fins i tot, documents particulars com antics contractes de bestiar, per posar algun exemple. Tot i això, la darrera part del volum es dedica amb molts d’exemples en vers i en prosa a posar de relleu la relació entre la gastronomia i la literatura de Pasqua. L’obra finalitza amb una extensa i acurada bibliografia que ofereix un interessant llistat de llibres i webs on poder consultar la informació aportada i completa de manera espectacular un llibre que ben segur es convertirà en tot a una obra de referència -i en una compra obligada de cara al proper dia del llibre-.

Vibot una vegada més sedueix el lector amb una obra ben planificada i exhaustiva que es capaç de conjuntar el millor de la gastronomia amb tots els referents culturals i literaris al seu abast donant com a resultat una autèntica meravella bibliòfila sobre un tema tan especial com la gastronomia pasqual. Moltes de gràcies, mestre!