La ruda, una planta tòxica amb aires esotèrics
D’entre les moltes plantes amb caràcter medicinal de la nostra comunitat en destaca una d’una manera força especial, sobretot per l’aire esotèric que se li ha donat a la seva utilització: aquesta és la ruda.
La ruda és una planta ben coneguda a les Illes Balears des de temps antics i no és gens estrany trobar-la en horts i jardins on la seva presència passa gairebé desapercebuda, ja que no destaca ni per la seva vistositat ni per la seva floració. Malgrat tot, és una planta a tenir molt en compte sobretot per la seva toxicitat, ja que un ús excessiu o poc documentat pot dur greus problemes als incauts que s’atreveixin a abusar dels seus poders.
La ruda (Ruta graveolens) és una planta vivaç pròpia de l’Europa meridional, essent originària de la conca mediterrània i del sud-est asiàtic. Es tracta d’un arbust que va adquirint un aspecte llenyós a mesura que va creixent. Aquesta planta pertany a la família de les rutàcies i és perenne i subllenyosa, tenint com una de les seves principals característiques una olor forta i molt especial.
Més de quaranta espècies
Existeixen més de quaranta espècies de ruda, tot i que a les Illes Balears –a part de la Ruta graveolens- les més habituals són la Ruta angustifolia i la Ruta chalepensis -que són molt semblants i es solen fer per la muntanya-, així com la ruda borda (Peganum harmala) i la ruda de muntanya (Ruta montana).
La ruda és un arbust d’arrel llenyosa fasciculada que pot arribar al metre d’alçada i que no es caracteritza per un excessiu volum. Té una tija cilíndrica, erecta i ramificada que finalitza en uns brots d’uns seixanta centímetres de llargada. Les seves fulles -per altra banda, la part més utilitzada- són alternes, grosses i compostes de fulletes partides en lòbuls llargaruts de color verd blavós. Per la seva banda, les flors de la ruda -que són grogues- són flors reunides en corimbes terminals que consten de quatre pètals denticulats i ondulants; mentre que els fruits d’aquest planta són fruits capsulars de moltes llavors negres i menudes.
Una de les “sorpreses” que depara el comptar amb una mata de ruda al nostre jardí és que facilita la presència d’una de les papallones més belles de la nostra contrada: la papallona de ruda. Aquesta papallona, també coneguda com papallona reina (Papilio machaon) és una papallona diürna que compta amb una àmplia distribució geogràfica: pràcticament se la pot trobar en tota la zona temperada d’Europa i d’Àsia. És una papallona de vol ràpid que es caracteritza pels seus colors: té franges de colors vius -groc i negre- amb taques nebuloses blaves als marges de les ales inferiors i dues taques roges al costat l de les cues. És molt comuna a l’estiu i sol aparèixer molt a prop de la ruda ja que juntament amb el fonoll i les flors de l’anís forma part de la seva dieta habitual.
La ruda és una planta que té com a lloc òptim per créixer i esdevenir esponerosa els llocs assolellats i secs. Té preferència pels sòls permeables i lleugers ja que es tracta d’una planta que no tolera l’excés d’aigua.
Es sol sembrar durant el mes d’abril pel sistema de llavors i sol florir entre els mesos de maig i juliol -depenent de la varietat que sigui-; essent la millor època per a la seva recol.lecció el mes d’agost.
Coneguda des de l’antiguitat
La ruda ha estat una planta ben coneguda des de l’antiguitat. Tant fou així, que formava part de nombrosos ritus ancestrals. Era considerada com tot un símbol de puresa: de fet, els participants en certs ritus iniciàtics la solien beure en infusions per netejar el seu interior espiritual.
També era coneguda com a planta del perdó, ja que s’entenia que regalar ruda era una forma natural de disculpar-se i afrontar els sentiments amb positivisme, relegant a l’oblit les afrontes que es pogués tenir. Tant era així que es solia dir: “Qui pren ruda perdona i es perdona”.
Durant l’època romana fou utilitzada en la cuina -formava part dels receptaris d’Apicius- però la seva extrema amargor va fer que caigués en desús, ja que no la feia adequada per als gustos contemporanis.
A l’època medieval era utilitzada per espantar els polls i altres insectes gràcies a la seva forta olor: així era habitual passejar-se pels carrers amb un brot de ruda a la boca per espantar els polls dels rodamóns, fins i tot s’hi anava als judicis per espantar els polls dels reus.
Als herbolaris del segles XVII i XVIII hi figura la ruda com eficaç antídot contra el verí de certs fongs, serps i altres animals verinosos. De fet, es té per cert que els mostels -enemic acarnissat de les serps- s’atipen de ruda abans d’entrar en combat amb aquestes bestioles. Igualment hi ha els costum de ruixar les gallines de les finques de muntanya amb essència de ruda per fer allunyar les genetes -animal que detesta aquesta olor- dels galliners.
La ruda també era utilitzada en èpoques d’escassa consciència higiènica com aromatitzant de les llars ja que era cremada en muntets per a tal efecte; aquest costum va donar peu a un altre -més esotèric- que posava de manifest que cremar ruda -o fregar el trespol de les cases amb aigua clara i ruda- servia per espantar el malbocí i presències invisibles no desitjades.
Planta medicinal
Ara bé, on realment excel.leix la ruda és en la seva aplicació en el món de la medicina, ja que destaca sobretot per mitigar l’ansietat i els estats nerviosos, per frenar els sagnats -ja que és molt útil contra les hemorràgies-, pel seu caràcter emenagog -provoca l’orina i augmenta la menstruació-, vermífug, carminatiu i oftàlmic. Les propietats antioxidants de la ruda estimulen l’alliberament d’àcids grassos. També és prou coneguda la seva utilització com a remei per aprimar-se ja que redueix la retenció de líquids.
Malgrat tots aquestes aspectes beneficiosos de la ruda, convé parar atenció en la seva utilització ja que es tracta d’una planta altament tòxica, cal tenir present que conté olis volàtils que poden fer molt de mal al fetge i ronyons; per la qual cosa s’ha d’anar amb molta cura a l’hora de manipular-la i d’ingerir-la i no deixar-se dur per falses atribucions més pròpies de la cultura popular que no de la farmacologia.
Però on la ruda assoleix el seu màxim esplendor és en el món de la cultura popular, i de manera molt especial en les creences de caire esotèric. Tant és així, que a Menorca era una planta molt estimada com a guaridora del mal d’ull; on també existia la superstició de creure que alliberava de les bruixes.
Una altra creença radicava amb la seva capacitat de generar energia: els jornalers del camp tenien el costum de posar-se un brotet de ruda a la boca quan feien feina perquè creien que els donava força.
Per la seva banda, als convents i monestirs era emprada com antiafrodisíac, ja que es creia que disminuïa la capacitat d’esperma, per aquest motiu era un ingredient habitual de la gastronomia monàstica ja que es tenia per cert que conservava la puresa i ajudava a cuidar la castedat.
També existia la creença que el vi que contenia un brotet de ruda no engatava i es podia beure com a revulsiu contra el cansament extrem.
Totes aquestes suposades aplicacions gairebé miraculoses de la ruda feren que fos un element molt present en la cultura popular illenca com posen de manifest un bon grapat de refranys i frases fetes entres les quals s’ha de destacar: “Qui té ruda, Déu l’ajuda”, “En la casa que hi ha ruda al balcó, no hi entra el doctor” ressaltant les propietats medicinals atribuïdes a la ruda o “Fonoll i ruda, fan la vista aguda” remarcant la facultat que tenien les decoccions de ruda per guarir les inflamacions dels ulls.