L’albercoc, la mel feta fruita

L’albercoc, juntament amb la síndria i el meló, és una de les fruites més icòniques de l’arribada de la calor i del bon temps. De fet, la seva recol.lecció s’inicia a finals de primavera i pot arribar a allargar-se –en les varietats més tardanes- fins a la fi de l’estiu.

Ja sigui pel seu sabor o per la gran varietat que hi ha d’aquest fruit, l’albercoc és per mèrits propis un dels ingredients bàsics en la rebosteria estiuenca, essent la coca d’albercoc una de les postres preferides pels illencs durant el període canicular.

L’albercoquer (Prunus armeniaca) és un dels arbres conreats dels que es té una constància més antiga. De fet, les primeres referències del conreu d’aquesta espècie daten del 3.000 abans de Crist. Procedeix d’Àsia Central i fou introduït pels romans a Europa, via Armènia. D’aquí ve el nom científic “armeniaca”.

A la Xina, s’associa aquest fruit amb la medicina tradicional ja que s’usa en l’elaboració de molts medicaments que el tenen com a component bàsic.

El nom albercoc prové de l’àrab “al-barquq”, que a la vegada deriva d’una font llatina “praecox” (precoç) que fa referència a la seva precocitat en comparació amb el melicotó.

L’albercoquer és un arbre que pertany a la família de les rosàcies, essent també del mateix subgènere que la prunera.  Es tracta d’un arbre caducifoli de mida mitjana que necessita d’un clima temperat per créixer en òptimes condicions, essent la conca mediterrània un indret ideal per al seu cultiu.

Grans produccions

Actualment, hi ha més de 400.000 hectàrees a tot el món que es dediquen al seu conreu, arribant a una producció de més de tres milions de tones anuals. A l’estat espanyol se’n produeixen més de 96.000 tones cada any, de les quals el 60% es destina al consum fresc, el 30% a la transformació –ja sigui en confitura, orellanes…- i el 10% a consum animal.

A les Illes Balears es dediquen quasi 600 hectàrees al conreu de l’albercoc, essent Porreres tot un referent pel que fa al conreu i comercialització de l’albercoc, no tan sols a nivell insular, sinó també estatal i fins i tot internacional.

Tant és així que Porreres, contrada que compleix les condicions idònies per al cultiu d’aquest arbre, organitzà enguany per primer cop la Fira de l’albercoc, el passat 22  de juny. Aquest esdeveniment no féu més que confirmar la preeminència de Porreres  com a centre productor d’albercoc de la nostra comunitat. No debades, Porreres s’ha esforçat –i s’esforça- per donar sortida a aquest cultiu tradicional donant pas a novetats –com els albercocs secs banyats en xocolata o el laminat d’albercoc per a ensalades- que faran les delícies dels gourmets més exigents.

A tots els horts

Tot i això, l’albercoquer és un arbre fruiter típic de la nostra comunitat i, per tant, és molt habitual trobar-ne en gairebé tots els horts de les nostres contrades, dedicats a garantir el consum privat dels seus propietaris.

L’albercoquer és un arbre rústic, resistent a la sequera i amant de les terres permeables, per la qual cosa no suporta l’engorgament perllongat de l’aigua. Sol florir entre febrer i març en gran abundància –unes flors blanques o rosades-, però tan sols un 20% d’aquestes flors quallaran i esdevindran fruits.

L’albercoc és un fruit que es caracteritza per la seva forma de globus amb un solc longitudinal, variant el color entre groc i taronja però gaudint d’una tonalitat rosada que és indicativa del grau de dolçor i maduresa d’aquest fruit.

Té una polpa sucosa, ferma i dolcenca, mentre que el seu tacte és vellutat i suau, comptant també amb una llavor en forma d’ametlla que pot ser dolça.

La maduració

La maduració d’aquest fruit varia segons la varietat, arribant de maig (les primerenques) fins a principi de setembre (les tardanes). És una fruita molt delicada, i sempre s’ha de tractar amb molta cura i precaució ja que qualsevol petit toc el taca i fa que es podreixi ràpidament.

Per saber si un albercoc es troba en el seu grau òptim de recol.lecció, s’ha de pressionar el fruit suaument entre dos dits i se n’ha d’apreciar una consistència tova. Els albercocs s’han de collir madurs perquè es pugui gaudir de la seva finor i aroma, i es recomanable guardar-los a la gelera en una bossa de plàstic foradada.

La baixa aportació energètica, l’abundància de fibra i el bon contingut en betacarotens converteixen l’albercoc en una fruita imprescindible per a una dieta equilibrada.

El carotè és un antioxidant potent que evita dipòsits de plaques a les artèries i que, a la vegada, protegeix els ulls dels danys del sol. El cos humà converteix el carotè en vitamina A, vitamina que és vital per a la bona visió, lubrificant també els ulls.

L’albercoc també és ric en pectina, element que protegeix de diverses malalties degeneratives com el càncer, les cataractes o la diabetis. Igualment la pectina serveix per reduir els nivells alts de colesterol.

Aquest fruit és considerat una fruita astringent si es consumeix fresca, i laxant si és seca, ja que ajuden a prevenir el restrenyiment crònic i a corregir l’anèmia. Ara bé, l’albercoc és considerat sobretot un aliment aperitiu, refrescant i nutritiu, afavorint –a més- la bellesa de la pell, ja que evita  la seva sequedat.

Varietats

Una característica del conreu de l’albercoc és la seva gran varietat, fruit d’encreuaments i d’una llarga tradició en el seu cultiu. És així, com ens topam amb una infinitat de varietats tradicionals illenques –la immensa majoria deixades de banda, en favor de varietats més modernes i resistents- que duen noms tan poètics com albercoc de domàs blanc o de domàs vermell, albercoc de Sant Joan, albercoc de pinyol de sucre o albercoc moscatell. Enfront d’aquestes varietats s’hi han de situar les varietats actuals d’albercoquer que encapçalen les varietats canino i galta roja.

L’albercoc canino és una varietat d’origen espanyol que és de mida grossa, de color groc-ataronjat, de polpa ferma i bona qualitat, que té el seu període de collita durant el mes de juny. Per la seva banda, la varietat galta roja –força conreat a Porreres- és una varietat més dolça que es defineix per posseir un costat vermellós.

La passió dels illencs envers l’albercoc ha arribat a extrems que ha arribat a designar un dels patrons més estimats de la iconografia popular amb aquest apel.latiu: Sant Antoni dels albercocs. És així com la festivitat de Sant Antoni de Pàdua -13 de juny-, ha passat a designar-se  popularment com Sant Antoni dels albercocs en clara contraposició a la festivitat de Sant Antoni de Viana -17 de gener- que esdevé així Sant Antoni dels ases, en clara al.lusió a la benedicció dels animals domèstics i de la pagesia que es celebra en aquesta data.