L’alfabeguera i el bellveure, les companyes de la Mare de Déu d’Agost

Cada època de l’any té associada una determinada vegetació, ja sigui en forma d’arbre, planta o flor. I quan s’acosta una de les celebracions religioses més destacades de l’estiu illenc, l’Assumpció de la Verge Maria, la Mare de Déu d’Agost, moltes cases i parròquies ja tenen a punt dos dels vegetals que formen part indestriable d’aquesta tradició: l’alfabeguera i el bellveure.

Les festes populars van molt més enllà dels balls, la música, les cançons, la gastronomia, la indumentària o els rituals. També tenen les seves plantes i flors pròpies. Per això, les celebracions que tenen lloc entre els mesos de juliol i setembre incorporen elements vegetals com els cereals —blat, civada i ordi, entre d’altres—, les canyes verdes, tan presents a les tradicionals carreres infantils, i, molt especialment en el cas de la Mare de Déu d’Agost, l’alfabeguera i el bellveure.

La presència d’aquestes plantes a les festes és, en realitat, conseqüència de la relació entre les persones i el territori que habiten. La vegetació que forma part de les celebracions és també la que creix en el seu entorn durant aquella època concreta de l’any. Les plantes són presents a les festes perquè, al mateix temps, formen part del paisatge natural.

Dues plantes per a una solemnitat

L’alfabeguera és, sens dubte, la gran protagonista de la Mare de Déu d’Agost, jornada que l’Església cristiana va establir per commemorar l’Assumpció de Maria, una de les solemnitats marianes més antigues. Però durant aquests dies aquesta planta aromàtica tan característica de l’estiu balear comparteix protagonisme amb un altre vegetal ben particular: el bellveure.

Alfabegueres i bellveures arriben així al seu moment de màxima presència durant aquestes dates, quan serveixen per ornamentar i acompanyar els llits on reposen les verges adormides d’agost.

El bellveure, que en altres indrets també rep el nom de mirambell, és una planta arbustiva originària d’Àsia que, amb el pas dels segles, es va estendre per bona part del planeta, especialment en ecosistemes caracteritzats per la sequedat i una pluviometria escassa.

El seu nom científic és Kochia scoparia. La primera part fa referència al botànic alemany Wilhelm Daniel Joseph Koch, mentre que l’epítet llatí “scopa”, que significa “branqueta”, al·ludeix a la forma de les seves branques.

És una planta anual de la família de les quenopodiàcies, amb fulles lanceolades i trinervades i petites flors verdoses. Pot arribar amb facilitat al metre i mig d’alçària i és pròpia de les estepes russes i asiàtiques.

Les fulles tenen un tacte vellutat i varien de color al llarg de l’any. Durant la primavera i l’estiu presenten un verd brillant, mentre que amb l’arribada de la tardor evolucionen cap a tonalitats vermelloses, ataronjades i fins i tot liles. Les flors són petites i poc decoratives, i les llavors, de forma el·líptica, petites i fosques, tenen una elevada capacitat de germinació.

Ornamental a les Illes

A casa nostra, el bellveure s’utilitza principalment com a planta ornamental. Al seu lloc d’origen, en canvi, té altres usos i és emprat com a farratge i també com a aliment humà. Les seves llavors, conegudes amb el nom de tonburi, es fan servir per guarnir ensalades. Són de color verd fosc i brillant i tenen una aparença semblant al caviar, fet que explica la seva acceptació.

El tonburi també forma part de la medicina tradicional xinesa, on és emprat per les seves propietats en el tractament de casos d’obesitat.

Una planta de sol

La capacitat del bellveure per controlar l’erosió en terrenys àrids explica que sigui una planta especialment adaptada als ambients assolellats. Tot i que també es desenvolupa bé en zones de semiombra, necessita estar protegida de les ventades i no prospera en espais completament ombrívols.

És una espècie que s’adapta amb facilitat a diferents tipus de sòl, fins i tot als arenosos o salins. Pel que fa a les condicions climàtiques, suporta bé la sequera i les temperatures elevades, però no tolera les gelades.

Malgrat la seva bona resistència a la manca d’aigua, si es vol obtenir un exemplar amb un volum considerable és recomanable regar-lo. Ara bé, el bellveure és sensible a l’excés d’humitat, de manera que necessita terrenys amb un bon drenatge.

Creixement espontani

La reproducció del bellveure es fa mitjançant llavors, que poden romandre a la terra fins a un any abans de germinar. El millor moment per sembrar-les és a les acaballes de l’hivern o a començament de primavera. Quan la temperatura se situa entre els 18 i els 20 graus, les llavors no solen trigar més de catorze dies a germinar.

Quan els exemplars arriben als deu centímetres d’alçària, cal fer una neteja i conservar només les plantes més esponeroses. En condicions favorables, però, el bellveure pot créixer de manera espontània i arribar a formar grans extensions.

Les Mares de Déu mortes

La celebració de la Mare de Déu d’Agost, també coneguda com la festa de les Mares de Déu mortes, ha mantingut a les Illes Balears el costum d’exposar durant la setmana posterior a la festivitat, dins moltes esglésies, imatges de la Mare de Déu estirada damunt un llit ricament ornamentat.

Aquestes figures són representacions iconogràfiques i antropomòrfiques de la Mare de Déu, però també de la Mare Terra. Són representacions femenines adormides en què la Verge no apareix amb cap infant als braços, sinó amb els ulls tancats i el cos estès sobre un llit.

Aquesta imatge simbolitza el temps de pausa que travessa la vida agrícola en aquest moment de l’any. Segons la creença popular, és també el període en què la terra roman adormida i descansa.

Amb motiu d’aquesta festivitat, moltes persones duen a les esglésies les plantes que han cultivat a casa i que durant aquests dies es troben en el seu moment de màxima esplendor: l’alfabeguera i el bellveure. Són aquestes dues espècies les encarregades de completar i guarir els llits de les Mares de Déu mortes.

Fotos: Maiorica Sacra