L’Alzinar: Beneïdes de Sant Cristòfol i estat crític dins la societat i l’esport

Cada poble, cada llogaret, cada barri, cada ciutat, guarda petites històries que, amb el pas del temps, de vegades, fins i tot acaben convertint-se en patrimoni històric local.

Algunes resten ben documentades; d’altres, molt sovint, en canvi, sobreviuen únicament en la memòria dels qui les varen viure, dels que les varen organitzar o, per ventura, amb bastant seguretat, a temps passats s’anaven transmetent de generació en generació, a les llargues vesprades hivernenques, al costat de les foganyes o escalfapanxes, asseguts als bancs adossats de la cuina pagesa, coberts de pells curtides de cabres i xots, aprofitant l’escalfor del foc.

Les beneïdes de vehicles (camions, cotxes, motos i bicicletes, històrics i actuals), de Sant Cristòfol a Sóller pertanyen, avui per avui, a aquesta segona categoria.

Segons ens conten Llorenç Oliver i Cati García, la recuperació de la festa, l’any 2017, va fer pensar a molta gent que es tractava d’una celebració nova.

Els mateixos impulsors de la iniciativa, Oliver i García, ens ho contaven dissabte passat, 11 de juliol, a l’aparcament de l’Institut Guillem Colom Casasnovas, de Sóller, lloc que serví d’escenari idoni per la celebració de la festivitat, que per cert fou d’un èxit sense precedents, aconseguint congregar un total de 41 cotxes, 38 motos i 7 bicicletes: “Fa molts anys ja es feien aquestes beneïdes, però es varen deixar de fer, i no coneixem els motius”.

Per què anomenaren Sant Cristòfol patró dels automobilistes?

Quan aparegueren els primers automòbils, a començaments del segle XX, l’Església considerà natural que el patró tradicional dels viatgers, pelegrins, barquers i traginers passés a ser també el patró dels conductors, automobilistes, camioners, motoristes, taxistes i transportistes, el dia 10 de juliol, data de la seva festivitat.

La devoció a Sant Cristòfol, protector dels viatgers, és molt antiga. Durant molts de segles els caminants s’encomanaven al sant.

Una de les moltes llegendes que encara circulen, explica que ajudava la gent a travessar cert riu, i que un dia va portar sobre les espatlles l’Infant Jesús de Natzaret. Aquest fou el motiu pel qual, durant segles, els qui emprenien un viatge li demanaven protecció.   

Per la seva banda els ciclistes tenien, i tenen, com a patró a Sant Germà, a pesar que l’any 1949, el Papa Pius XII proclamà patrona dels ciclistes la Mare de Déu del Ghisallo.

Les primeres beneïdes es feren a Felanitx

A Mallorca, les primeres beneïdes documentades es feren a Felanitx, l’any 1952, organitzades per la Croada de l’Amor Diví, un any abans del meu propi naixement.

Molt possiblement, després vingueren les de Sant Joan, Palma, Biniali, s’Arenal… Les darreres a càrrec del bon amic Pere Canals (E.P.R.), ex-ciclista, promotor esportiu, hoteler, i president de la Federació de Ciclisme de les Illes Balears.

A les nostres contrades, a la Vall dels Tarongers, de moment no tenim data exacta de les primeres beneïdes, que molt possiblement foren organitzades pels mateixos automobilistes, taxistes, associacions locals…, baix de la batuta de l’església.

L’any 2017 aquesta tradició tornà a la vida gràcies a la il·lusió d’un grup de persones, encapçalades per Llorenç Oliver i Cati García, amb el recolzament de l’església de Sant Felip Neri, ubicada a la barriada de l’Alqueria del Comte, pujant cap a Biniaraix.

Estat crític

Reflexions, indiscutiblement compartides, de la nostra amiga i col·labora Joana Llabrés:

Vivim en una societat amb massa diagnòstics: la necessitat de caure bé, d’aconseguir visibilitat, d’encaixar en un grup. En definitiva, interessos personals, sovint moguts per la incapacitat de gestionar emocions, per la incapacitat de demanar què està passant, pel costum de que uns facin la feina mentre uns altres se’n beneficien d’ella, per la comoditat  de no reflexionar, ni voler saber el fons de les situacions, per enveges, per venjances…

Una societat on sembla millor no saber. On molts s’acosten a qui millor els convé per mantenir un estatus, per encaixar, per ser protagonistes secundaris, o principals, d’una història efímera.

Què importa si per aconseguir-ho desqualifiquen o maltracten una minoria?

Què importa si qualcú veu la seva reputació destruïda simplement perquè ha demanat explicacions?

Què importa si qualcú encara espera la resposta al per què?

Lluny de rebre respostes, sovint, massa sovint, es rep un cop de puny (metafòricament parlant) autoritari i molt allunyat dels valors  democràtics.

Una societat tan malalta que, qui demana explicacions acaba etiquetat de conflictiu.

Això ho he vist en un petit grup. Però aquesta petita societat, m’ha fet pensar que potser no és un cas aïllat, sinó el reflex d’una societat més gran, on massa sovint el benestar d’uns es construeix sobre el maltractament o el silenci imposat als altres.

Malauradament, sembla que ningú cerca la vacuna per aquestes patologies. I mentrestant, per encaixar, per comoditat, per enveja, per venjança… aquestes actituds continuen agafant més força cada dia.

En una societat així, potser l’antisocial és l’únic que segueix sent ell mateix.

I potser, abans de cercar l’acceptació dels altres, ens hauríem de demanar si continuem sent fidels als nostres propis valors.

Perquè, al cap i a la fi, tot passa ràpid i la memòria és curta. L’únic que perdura és la coherència amb un mateix.